El Blog de la Dolça

No aniràs al llit sense haver après quelcom nou!

2010-07-23T18:16:00.007+09:00

Avui un company de feina japonès m’ha ensenyat una expressió que m’ha fet riure molt. A la vegada és un exemple clar de la cultura nipona.

おととい来やがれ。（おとといきやがれ）

Vol dir “vingui abans d'ahir” és a dir, sisplau no torni mai més. No hi ha res insultant ni fora de to en la frase, però només un japonès realment cabrejat et donaria aquesta resposta.
El japonès, per educació mai és directe.

Love Hotel

2010-04-28T16:03:00.018+09:00

Els Love Hotel japonesos són uns establiments on un pot passar una nit (stay: shukuhaku, 宿泊) o unes hores (rest: kyūkei, 休憩). Els Japonesos els visiten amb les seves parelles quan encara viuen amb els seus pares o quan tenen un/a amant. A Tokyo estan situats majoritàriament a Shinjuku i Shibuya.

Estan ambientats en èpoques, regions o altres temàtiques. Des de luxosos a casi "cutres", pots trobar de tot. En forma de vagó de metro, una classe (amb els uniformes preparats), una gàbia, una oficina plena de documents i ordinadors, amb piscina de vidres transparents, he vist de tot.

Normalment tenen varies entrades discretes i són edificis sense finestres. Aquí teniu una entrada (no la veieu, oi?) camuflada darrera d'una font.

En aquest cas tens que entrar per aquest túnel.

Un cop dins, tens varies pantalles que t'ensenyen com són les habitacions per dins. Les pantalles desactivades vol dir que la habitació està ocupada. Un botó et permet triar quina habitació vols. Tens dos preus marcats: passar unes hores o estar-hi fins l’endemà. Al prémer el botó es desactiva la pantalla i seguidament vas a pagar.

Els preus estan anunciats a fora del hotel. Encara que ho escriuen en anglès, no vol dir que l’staff en pugui parlar. És més, si voleu passar la nit allà, es una mala idea començar parlant en aquest idioma.

Si esteu de turisme i voleu intentar infiltrar-vos dins i no parleu ni gota de japonès aquí teniu el meu consell: no us comuniqueu. Entreu, premeu el botó, poseu la targeta de crèdit sobre la taula i agafeu la clau. Si us pregunten quelcom... doncs com que no parleu japonès responeu "hai" que vol dir "si" (amb el risc corresponent d'estar afirmant qualsevol burrada).

Mai veus ningú cara a cara. La recepció, té una finestreta justa per passar els diners o la targeta de crèdit. Un cop has pagat et donen la clau que et dóna accés a l’ascensor.

Un cop a dins, aquest et porta a la teva habitació que sovint està il•luminada per una llum intermitent.

En aquest tipus d'establiments no els hi agraden els "gaijins" (estrangers) i sovint et donaran com a excusa per no deixar-te passar que has de ser capaç de parlar Japonès.

Fins al moment he aconseguit infiltrar-me en dos Love Hotel.

El primer tenia unes llums de neó il·luminant la habitació. No sé molt bé com descriure l'estil de la decoració, hi havia dibuixos a les parets i columnes romanes (!?)

A la capçalera del llit un mirall i tots els controls de les llums i el fil musical.

Finalment el bany amb bombolles i llums de colors.

La segona habitació pretenia ser de luxe.
Podeu veure al fons com les finestres estan tapades amb uns panells de fusta.

Normalment van equipades amb tot el que podries necessitar: minibar, una televisió (amb porno, of course), internet, alguns llocs tenen alguna videoconsola per jugar (wii, xbox,....) pijama, tovalloles, raspall, gomes pel cabell, maquillatge, crema hidratant, raspall de dents, sabons, xampús, preservatius, minibar, menú de joguines sexuals que pots encarregar i et porten a la habitació o menjar. No us penseu pas que entren a dins la habitació. Normalment tenen dues portes així es forma un mini hall on poden deixar el que has demanat i tu ho reculls. Fins i tot tens un sofà per relaxar-te.

El bany també pretenia ser sofisticat.

Una televisió gegant per mirar-la des del llit.

Si entro en algun altre Love Hotel interessant ja penjaré més fotos!!!!

照る照る坊主てるてるぼうず　Teruteru Bōzu

2010-03-06T18:01:00.014+09:00

Teruteru bōzu en català seria el brillant-brillant monjo budista. Normalment fet de roba o paper, té el cap reblit i tensat amb un cordill.
Els granjers el solien penjar de la finestra per desitjar que el dia següent fos assolellat. Es va fer popular a la ciutat durant el període Edo. El seu origen és xinès. Avui en dia són els nens que el penjen el dia abans d'una excursió o un pícnic amb l'escola.
Cal dir també que si el penges del revés és per desitjar que plogui.

Una cançó japonesa per nens explica una història sobre un monjo que va prometre que faria bon temps durant una temporada que estava plovent massa i es danyava la collita. El dia que no fos capaç de fer que brilles el sol se li arrencaria el cap. Bōzu a part de monje budista, també vol dir vol dir calb. És probable que Teruteru (brillant-brillant) es referís al sol reflectint-se a la calba del ninot. Se suposa que va aparèixer primer el ninot i després la història.

雛祭り Hina Matsuri

2010-03-06T09:33:00.033+09:00

Hina Matsuri en català seria el Festival de les Nines. El dia 3 de Març és el dia de les nenes. Entre altres tradicions es posa a dins a casa un Hinaningyō (雛人形) . El de la foto, esta situat al Hall del meu edifici, només té 3 pisos podent-ne tenir fins a 7. És una representació del princep, la princesa i varis servents.

En el primer esglaó hi ha dues nines conegudes com Dairi-bina (内裏雛). Són el princep Odairi-sama(御内裏様) que porta un septre anomenat shaku (笏) i la princesa Ohina-sama (御雛様) porta un ventall. Dairi vol dir palau imperial, hina vol dir nena o princesa.
Al segon pis hi ha les tres serventes Sannin kanjo (三人官女). Cada una aguanta utensilis per el sake.
Al tercer esgló hi ha objectes que s'utilitzen fora del palau imperial com un carruatge o un palanquí.

Aquesta tradició data del període Heian (segle VIII-XII) i es va popularitzar tal com es coneix ara durant el període Edo (segle XVII-XIX). Les nines són els personatges de la cort de Heian.
Tradicionalment es creia que aquestes figures podien albergar mals esperits, salvant així els seus propietaris. Antigament es llançaven les nines fetes de pall al riu desfent se així dels mals esperits (Nagashibina). Avui en dia, encara en algunes regions de Japó encara es llencen nines al mar.

El dia 3 a la nit, les nenes de la casa tenen que recollir aquest muntatge i endreçar-ho tot fins a l'any vinent. Més dies tardin en desar-ho, més tardaran en casar-se. És a dir, que si no són ordenades no trobaran bon marit!
És el mateix dia que es mengen els dolços Arare. A la foto veieu el Hima-arare, unes boletes dolçes de colors (fetes d'arròs, com no). D'aquí ve el nom d'Arare, famós robot de la serie Dr. Slump. El doctor, per els que no ho sàpiguen, es diu Sembei Norimaki. Sembei són unes galtes salades japonese enrollades amb una miqueta d'alga que s'anomena nori. Aquest dia es beu l'amazake (甘酒) un licor dolç fet d'arròs.

Per celebrar-ho jo em vaig menjar un trosset d'aquest pastís que em va regalar el Jason. A sobre, hi ha representats la parella imperial. A Japó s'inventen el que sigui per vendre més.

Espero que ara ja sapigueu una miqueta més sobre el país del sol naixent!

Sabates japoneses (日本の靴)

2009-03-08T11:56:00.009+09:00

Com ja he comentat infinitat de vegades en el blog, a Japó pots trobar-te coses molt rares.
Avui faig un especial sabates. Vull remarcar que totes les fotos que hi ha a continuació estan fetes en una tarda en el mateix centre comercial (dues botigues diferents). Si em dediques a perdre el temps per més estona potser hagués trobat coses encara pitjors!

Primer model (el meu preferit): la sabata ratolí. Com podeu veure li han posat ulls, bigoti i cua (al taló).

Segon model (aquest també m’encanta!): la sabata amb caputxa. Té una gorreta (al taló) per si plou! Com veieu és d’un color discret per passar totalment desapercebut.

Ara el catàleg del mal gust: tot el què ve a continuació és inclassificable. Simplement... tapeu-vos els ulls si fa massa mal a la vista.

Model llampec (electrificat et quedes quan veus aquestes sabates):

Sandàlia amb pretensions futuristes:

Botes amb taló:

Uns quants pedrots brillants (a sota d'aquests, una sabata rosa/metal·litzada):

Botes... d'estar per casa? (fusió entre peüc i bota)

Aviat faré un especial roba... que també té tela! Mai millor dit!

日本語を分かりません　I don't understand japanese

2009-02-28T15:27:00.006+09:00

Aviat farà un any que estic vivint al Japó. Tot i les classes de Japonès que em costa fer quadrar entre experiment i experiment, tot just començo a parlar japonès.

Aprendre japonès és fascinant. Primerament comença per fer un "reset" al cervell. L'ordre de les paraules (comparat amb les llengües llatines) és completament diferent. El nostre cervell pensa tal com parlem. Vull dir que quan parlem interiorment ho fem amb el mateix ordre que si parléssim en veu alta.
En japonès les parts importants de l'oració estan al final. En altres paraules, fins que l'altre persona no ha acabat de dir una frase no saps si és que sí o és tot el contrari. Crec que per això és considerat de molt mala educació interrompre enmig d'una frase. Sobre tot a un superior.

El Japonesos són coneixedors de la dificultat de la seva llengua a l'hora d'escriure. Ells mateixos reconeixen la dificultat d'aprendre els kanjis. En alguns llocs com el metro, els kanjis estan "subtitulats" en el seu alfabet sil•làbic ja que sinó, ni ells mateixos saben llegir-los.

Des de que sé parlar una mica he après dues coses:
1) Quan parles en Japonès a un nipó, al no esperar-s'ho, no t’entén ja que intenta comprendre el teu "anglès". Al principi jo em pensava que era culpa meva per estar pronunciant malament o fer errors gramaticals.
2) Si entenen el que has dit, sorpresos davant les teves habilitats lingüístiques et responen en japonès, parlant ràpid i dient un munt de coses suposant que tu pots entendre qualsevol cosa.

Finalment vull citar Dave Barry en el seu llibre Dave Barry does Japan que em va fer riure durnat hores. En el capíto Failing to learn japanese in only five minutes diu:
The way I attempted to learn Japanese was by reading a book [...]. This is not the method recommended by experts. The method recommended by experts is to be born as a Japanese baby and raised by a Japanese family, in Japan.

Sant Valentí

2009-02-15T16:09:00.017+09:00

Ahir era el dia de Sant Valentí. Com a bons consumistes que són els Japonesos ja feia dies que tots els establiments comercials estaven replets de productes per regalar amb anuncis per tots costats. És curiosa la capacitat que tenen per fer-se seves festes pròpiament occidentals. A Japó no saben ni què és un sant! Cal aclarir que el dia 14 de Febrer les noies regalen xocolata als nois (i també altres regals) i al cap d’un mes al Març, els nois regalen xocolata blanca a les noies.
Vaig passar el dia a Tokio (després de llevar-me tard). Vaig pujar al tren que porta cap a la capital nipona en un dels vagons per a dones. Aquests vagons només “funcionen” com a tals en hores punta on l’espai interpersonal es veu reduït dràsticament. A més d’un home se li escapava la mà amb tan contacte humà i per això es van crear aquests vagons.

Dins al tren, encara que estigui a rebentar, mai se senten mòbils ni gent parlar. Hi ha un silenci absolut. No està permès parlar per telèfon i s’ha de tenir el mòbil en mode silenciós.

En la següent foto un home a la línia circular Yamanote amb una màscara del Winnie de Pooh. No sé si per error es va ficar una màscara dels seus fills, no se’n va adonar quan es va compara el paquet (i no li fa res portar-les) o simplement és un fan de l’osset que li agrada menjar mel.

Caminant per els enllaços del metro de Tokio vaig treure fer aquesta foto. En algunes òptiques, amb la finalitat que t’apropis a l’establiment posen aquests netejadors d’ulleres. Consisteixe en un bany d’aigua amb ultrasons que fa desenganxar la brutícia. Que espavilats que són! Atreuen els clients oferint un servei i a més seleccionen els que els interessa, ja que només les persones que fan servir ulleres s’aproparan per netejar-les. A part d’uns quants gaijin (persona estrangera en japonès) curiosos com jo.

Prop de l’ajuntament encara hi havia llums “de Nadal” que diríem nosaltres. No és que s’hagin oblidat de treure-les, sempre hi són. Les llums que faríem servir per decorar l’arbre de Nadal o el pessebre serveixen per decorar entrades, aparadors i plantes durant tot l’any. Però per molt que les vegi cada dia, per mi, és impossible treure’m del cap aquesta idea.

Per descansar de la caminada un cafè a l'Starbucks de Shibuya que té vistes sobre el que jo en diria el centre del món, el melic, el centre neuràlgic del planeta.
Mireu que passa cada cop que els semàfors dels peatons es posen en verd...

Finalment abans de pujar de nou al tren, al passar per davant d’un sex-shop em van regalar aquest dos de xocolata blanca.

Rànquing de frikades

2008-11-29T17:26:00.006+09:00

No em cansaré de dir que Japó és Can Frikie. Em disposo a il•lustrar unes quantes de les excentricitats que he vist per aquestes terres. No cal que digui, que només són una breu selecció.

En primera posició: el cotxe que trepa

Anava tranquil•lament passejant per Guinza, estava a costat del Torre Sony. Miro al meu voltant, tothom mira cap al cel. Ahaaaaaaaaaaaa...
Normal.

En segon lloc: compri una televisió de plasma i li regalem... oli de gira-sol, tempura i salsa de soja!

Compartint premi: compri una camara digital i li regalem un cistell de cebes!

En tercer lloc: Vota’m!!!

En el carrer més cèntric de Tsukuba l’aspirant a alcalde de la ciutat rodejat de gent amb banderes i megafonia, va saludant amb la mà els cotxes que passen.

En quart lloc: H&M, causa furor!

A Japó perden el cap per tres coses: les cues, els productes occidentals i per estar a la última!!!
Així que van obrir la botiga de H&M a Tokyo una manada de japonesos fervorosos per veure les últimes tendències en roba es van posar a fer cua per entrar! L’establiment estava a rebentar. La cua tenia varies illes de cases... La foto està presa al cap d’una setmana d’obrir-se l’establiment. M’agradaria veure com era el primer dia.
I pensar que l’H&M a casa nostre és més aviat considerada com una cadena de botigues de roba com tantes altres...

Però això només una selecció de “lo milloret” que he vist.

Algú em va preguntar si al Japó sempre et segueixes sorprenent. La veritat és que cada dia te’n trobes alguna...

Sense música no hi ha emocions...

2008-10-15T22:25:00.016+09:00

Portava setmanes treballant moltes hores al dia entre 10 i 12. Repetint sovint els mateixos experiments. De fet ara puc dir que estava encallada, però quan estàs en un mal moment costa veure com sortir. Òbviament quan has sortit del forat veus on havies caigut.
Res millor que marxar lluny del problema quan no tens perspectiva.

Per sort a vegades el destí et procura el camí. Quan vaig marxar a Japó escapant de les meves pors i debilitats. Igualment quan vaig anar a Hong Kong fa dues setmanes va ser el millor que em podia passar per obrir els ulls.
Va ser un descans enmig d’unes setmanes d’intens treball que m’ha permès tornar amb més energia i una visió més amplia del que estic fent tan a la feina com a la meva vida.

Deixar fluir els esdeveniments i deixar-se arrastrar per la vida sense presses. Vaig celebrar el meu aniversari a la Xina. Això no passa gaire sovint!
A Japó va arribar l’hivern fa 3 setmanes, de cop, sense avisar. Els grills van callar de cop, i totes les fulles han cobert el carril bici que porta cap a la universitat i travessa els parcs i dormitoris.

A Hong Kong encara estaven a trenta i tants graus i vaig decidir comprar-me un bikini (per quatre duros, millor dit: Hong Kong dòlars). I cap a la platja! Com a mínim aquí no em miraven malament per intentar-me bronzejar. I els banyadors són normals! Per que a Japó els banyadors són com els que portaven les nostres avies: amb faldeta! Encara que algun bikini pots trobar (amb 3 cm de farciment).
Vaig anar a Stanley, una de les zones amb més edificis de l'època colonial. Curiosa mescla.

Vaig pujar amb un telefèric a una muntanya on hi havia un buda assegut de 34 metres.

Vaig visitar el centre caòtic de la ciutat on miris on miris tens que doblegar totalment el coll per veure el cel. Gratacels i més gratacels.

Vaig veure pandes per primera vegada a la meva vida! Adorables!

Visitar els immensos centres comercials on pots trobar roba de marca a preus decents (of course, everything made in china, per això és barat!) Es nota vagis on vagis que va ser colònia britànica fins fa poc: tot està en Cantonès i Anglès. Tothom parla ambdós idiomes! Cosa que va fer la meva estància molt més relaxada que estar visitant Japó on RARAMENT trobes gent que parli anglès.
Els autobusos són de dos pisos i a l’asfalt hi ha les marques: look right/left!

Hi ha molts estrangers vivint i treballant-hi. A part dels britànics hi ha una comunitat de filipins molt gran (majoritàriament dones) que cada diumenge es pots trobar assegudes per qualsevol racó de la ciutat en grups, menjant, parlant fent-se les ungles... Normalment treballen en el servei domèstic i tenen lliure els Diumenges. La resta de la setmana les veus cuidant els fills dels britànics.
A Hong Kong pots trobar restaurants de totes les parts del planeta. Vaig menjar en un Tailandès, en un Francès (exquisit), un indi vegetarià, i tantes altres vegades en un Xinès.

Com boja entrava als supermercats per trobar menjar i productes d’higiene personal europeus. No, no. Encara no m’he tornat boja. Estic de visita en un país com Xina i em poso dins dels supermercats? Doncs si! Primerament vaig comprar tot el que les estrictes duanes japoneses permeten portar: formatge (tones i tones de formatge), embotits, salses, ous kinder, tablerone, etc. Després espuma per cabells arrissats (a Japó no necessiten per que no tenen el cabell arrissat...).
Per cert, no és mala idea entrar als supermercats dels països que visites. T’expliquen molt de com mengen i viuen la gent del país.

Estàvem passejant per la badia contemplant les vistes de la ciutat després d’haver sopat. Com una postal!
Sense planejar, ens vam asseure en un banc i ens vam adonar que tothom venia i s’asseia igualment al nostre voltant. Curiós.
De cop i volta va començar a sentir-se una música i per els altaveus anunciaven que estava apunt de començar un espectacles de llums i so on els edificis de la ciutat encenien i apagaven les llums al ritme de la música.

M’agraden les ciutats de nit, la lluna, m’agraden les llums, les llumetes i les totes les estrelles que et fan sentir com una formiga. M’agrada la música que et fa vibrar...
Un gran moment.

Harajuku: podria ser que...

2008-09-15T15:47:00.017+09:00

Quan portes cert temps vivint a Japó perds la capacitat de sorprendre’t. Definitivament visc al país on la densitat de freakies per metre quadrat és la més alta de tot el món.
Si per més inri un es trasllada a Harajuku (barri de Tokyo) podríem afirmar que la normalitat és l’excepció.
Dissabte vaig anar sola a Tokyo amb l’objectiu de passar l’estona vagant per aquest barri. És fascinant. Què podem trobar a Harajuku? Principalment els amants del Cosplay コスプレ(jovenets i no tan joves que es disfressen com els seus personatges favorits d’Anime), els que van a la última, fashion victims, curiosos, turistes (amb un pam de boca obert), de tot...

Hi ha varies “tribus urbanes” la més comú a la zona són els Gòtics però es veu de tot. Lolitas: noies (i he vist alguna senyora) que es vesteixen com nines (normalment de color rosa o blau cel). Gal: que intenten imitar les occidentals tenyint-se de rosses i arrissant-se els cabells (més pròpies d’altres barris). Decorer: costumitzen la seva roba i intenten no ser mai gran, una mica l’estil Agata Ruiz de la Prada.

Lolita

Escolars amb uniforme (la maleta també forma part de l'uniforme, per personalitzar-la la carreguen de tonteries, fan el mateix amb els mòbils)

Gotic Lolita

El frekisme no té edat (respectable mare de familia...)

No tinc nom per tot el que vec...

I una altre...

Un cop vist aquest mostrari de personatges em va cridar l’atenció una botiga. Aquí a Japó és molt (massa) comú vestir els gossos. Normalment petits (i esquifits) fets a mida del pisos japonesos.
La bogeria per imitar tot el que sigui occidental els ha portat a celebrar festes com Halloween o Nadal (a les botigues ja es poden comprar carbasses i decoracions nadalenques).
En resum, trobant-me al barri més peculiar de Tokyo vaig veure una botiga de roba per gossos que tenia els últims models en exposició: disfresses de Halloween.

Pobres gossos...

Per finalitzar amb aquest post una mostra de com de "fashion victims" són aquesta gent:

No serveixen per res, emprenyen, maregen i la majoria et pren per un imbècil si les portes posades... però n’he vist moltes!

Ulleres de plàstic de ralles sense vidres.
Si, hi ha un dibuix que diu que no tiris fotos.

FEAKIES!!!!!!!!

I miss petit Suisse

2008-09-03T15:27:00.002+09:00

Ja he tornat de vacances!

És graciós per què normalment quan vas de vacances tornes a casa. Jo he tornat al Japó.

Entre el jet-lag i la tornada a la feina vaig molt cansada. Tinc que agafar el ritme!

M’he passat 4 setmanes a Europa i he aprofitat per menjar tot el què no hi ha a Japó. Des del famós pa amb tomàquet, tots els embotits que se’m han passat pel cap, botifarra, etc.
El curiós del cas és que al cap de poc d’arribar em vaig adonar que també trobava a faltar les coses del Japó: l’arròs, el peix frec, el tè verd (quin vici!).

En altres paraules, quan sóc aquí trobo a faltar les coses de casa. A casa les d’aquí.

Odaiba お台場

2008-07-17T14:42:00.011+09:00

Aquest cap de setmana vam anar a la capital nipona uns quants companys de la classe de japonès. Concretament ens vam dirigir a l’illa artificial que van construir el 1853 a la badia de Tokyo anomenada Odaiba. Vam agafar un ferri des del barri d’Asakusa.

Jo dins el ferri (Edifici de la companyia Ashai disenyat per Philippe Patrick Starck).

Un cop allà vam visitar l’edifici de la televisió japonesa Fuji TV construït per el famós arquitecte: Kenzo Tangen (gran admirador de Le Corbusier). L’edifici és espectacular per la seva forma i colors però sobretot per la gran bola situada a la part superior (amb un restaurant a dins) que van construir a part i van pujar amb una gran grua. Per cert, si visiteu l'edifici podeu pujar gratis fins al pis 24 (si aneu al 25 heu de pagar) però la gent no ho sap i paguen a l'entrada!

Reataurant en forma d'esfera.

Jo fent l'imbècil...

L’illa està plena de centres comercials i d’oci (restaurants, banys termals, botigues, etc.). Fins i tot hi ha una platja, però no t’hi pots banyar per la contaminació de l’aigua. Un dels centres comercials s’anomena Venus Fort i està ambientat a Venècia. Els japonesos sofreixen una admiració cap al món occidental que els fa construir autèntics nyaps. Que n'opineu de l'interior de l'edifici?

Tenen una rèplica de l’estàtua de la llibertat.

Psep...

El moment més emocionant del dia vas ser quan vam decidir visitar Meg@web un gran edifici on s’exhibeixen els nous models de cotxes de la marca Toyota. Pots conduir els cotxes durant 10 minuts per un circuit amb corbes, rotondes, slalom, semàfors, rampes, baixades. Tens que reservar cita (al mateix edifici). Et demanen el permís de conduir japonès o l’internacional. Com que només jo el tenia vaig assumir al responsabilitat de conduir. Però clar, era la primera vegada que conduïa un cotxe automàtic, per el carril de l’esquerra i amb el seient del conductor a la dreta. Raro, raro, raro!!! Uns minuts abans de pujar al cotxe em va agafar “el cague”. Vaig començar a pensar... ostres! No estaran invertits els pedals també! Però no... Per sort un dels meus companys de classe havia viscut un temps a Estats Units i em va explicar com arrencar el cotxe i com fer anar el canvi automàtic. Tot i així encara estaven d'humor per prendre'm el pèl i gravar un vídeo de la meva heroica actuació.

Per cert vaig provar el Toyota Crown Hibrid (amb electricitat) un passada! No fa gens de soroll i és ecològic.

Tard al vespre i després de totes les aventures vam creuar el Rainbow Bridge (el pont que uneix Odaiba amb Tokyo). Vam esperar que fos fosc per veure la ciutat des del pont.

Bonic, eh?

I cap a Tsukuba again...

Vivint

2008-07-16T11:35:00.002+09:00

Fa poc va venir a visitar-nos una professora Japonesa que es dedica a la recerca als Estats Units. Va fer-nos uns quants seminaris. Al vespres vam anar a sopar amb ella el meu Sensei (cap del grup de recerca) i els doctors del grup. Vam menjar en un restaurant de Soba. Després d’unes 6 cerveses, uns quants glops de licor de patata i uns quants xarrups de Sake tothom sembla feliç i més predisposat a riure.

Els Japonesos són extremadament reticents a parlar de la seva vida privada. Quan coneixes algú t’has d’esperar un temps (mesos o anys) per poder fer preguntes personals. Mai expressen sentiments ni opinions a no ser que et coneguin profundament.
Em va sorprendre que per primera vegada em vaig assabentar dels que estaven casats i dels que no, dels fills que tenien i fins i tot dels seus problemes matrimonials.
Crec que la catàlisi de la reacció va ser la professora Japonesa. La seva experiència vivint a l’estranger. Va parlar com si res del seu divorci i obertament va confessar que buscava parella.
Comportament totalment estrany en un japonès i més en una dona de certa edat.
Per cert, mai pregunteu l’edat a una dona japonesa! Un dels meus colegues japonesos que deu rondar els 30 anys, en complet estat d’embriaguesa va preguntar-li l’edat a una de les noies que just s’havia incorporat al nostres grup de recerca com a Post Doc (o sigui que si just havia acabat el doctorat deu tenir uns vint-i-llargs! I de la vergonya que va passar la mossa es va posar vermell vermell com un tomàquet i se’n va anar a casa.

A Japó les relacions de parella es basen en insinuar els teus sentiments però mai mostrar-los. En fan un art. Has de fer entendre a la parella el que sents sense dir-ho literalment i has de ser prou hàbil per entendre el que t’estan insinuant sense dir-t’ho clarament. En poques paraules: has de desenvolupar una intuïció i una subtilitat que no són pròpies de la cultura occidental.

Sopem a les 6 de la tarda, s’acaba de menjar a les 8 i cap a quarts de nou em dirigeixo cap a casa a peu. Una nit de Juliol calorosa. A Tsukuba no baixem dels 25ºC a la nit. Camino per els carrers amb una samarreta de tirants. No hi ha ningú. Els carrers són extremadament foscos. A Tsukuba es preocupen molt dels temes ecològics i la contaminació lumínica és mínima. Si estigués en un altre país, segurament caminaria de pressa per evitar la sensació d’inseguretat. Però estic a Japó, un país tranquil on en casos extremadament rars trobes gent violenta.
Miro el cel, no es pot veure les estrelles per la calitja. L’aire és càlid i humit. I llavors sento una sensació estranya de no ser conscient del que visc ni on sóc. Des de que sóc aquí casi que no he provat alcohol. M’he pres una cervesa sopant i ha sigut suficient per que senti les seves bombollets dins del meu cap. Potser per això em sento per uns instants molt lluny de casa, en un país tan diferent, caminant lentament cap al meu apartament, desubicada. Tot sembla irreal.

Però tot és agradable.

Tan si plou com si no plou

2008-06-25T12:54:00.003+09:00

Juny i Juliol són l'anomenada estació de les pluges al Japó. Bàsicament un dia plou i un altre també. Tot i així, entre ruixat i ruixat, el sol es deixa veure. És llavors quan es pot observar un fenomen totalment inaudit a les nostres terres: els paraigües per el sol.
En la cultura nipona la bellesa femenina implica una pell blanca. Així que les japoneses rarament usen roba de tirants (o massa destapada). Les temperatures fa dies que ronden els 25-30 graus i la majoria vesteixen en màniga llarga.
Però el més sorprenent per mi és veure les noies amb paraigües per evitar bronzejar-se.
Per protegir-se del sol no paren de posar-se crema solar a la cara i les mans amb un factor de protecció altíssim.
També vénen uns guants llarguissims que permeten tapar-se els braços i les mans. Veus noies en màniga curta amb uns guants (típicament blancs o negres) que els hi cobreix tot el braç fins just per sota les espatlles.

Així és com, després de dinar veus estirats a la gespa del campus tots els occidentals i els autòctons es preocupen de buscar-se un lloc a l’ombra.

Foto a Ueno Park (Tokyo). Parella passejant amb la noia tapant-se amb el paraigua. Es produeixen situacions força absurdes quan veus noies caminant per l'ombra amb un paraigua per tapar el sol.

Convini コンビニ

2008-06-22T16:19:00.010+09:00

Aquí al Japó hi ha un tipus de botigues que no pots trobar a Catalunya. Estic parlant de les Convenience Store. Normalment són petits locals on un pot trobar tot allò que necessita per sobreviure (i també forces tonteries). Venen menjar del que podries trobar en un mercat però també ja preparat: sandvitx, onigiri (boles d'arròs amb farcit) i sobretot els obento. Aquests últims són una safata amb el menjar cuinat a punt per consumir. El caixer et demana si vols palillos per menjar-lo i te l'escalfa.
A part de menjar hi pots trobar tots el tipus de begudes que se't ocorrin.
La llista de coses que pots comprar en una Convini és inacabable: piles, tabac, calces, maquillatge, esparadraps, mitges, xocolatines, revistes, desodorant, compreses. També hi ha caixer automàtic, fax, fotocopiadora, snacks, caramels, gelats, etc.
I ara petards! Encara no he aclarit si celebren quelcom semblant a Sant Joan. Ho investigaré.
Cada 100 metres pots trobar una Convini a Japó. Hi han cadenes de Convini. Les més famoses: 7-Eleven, Family Mart, ampm, Lawson...
Aquestes botigues estan obertes 24 hores al dia. Així que si a les tantes de la matinada tens un desig irreprimible de menjar o comprar quelcom que no tens hi pots anar.
Els Japonesos les adoren. Cal reconèixer que són molt pràctiques.

7-Eleven al meu carrer. Observació: davant (o aprop) dels establiments sempre hi ha un pàrquing ja que està prohibit aparcar al carrer.

Akihabara

2008-06-09T19:52:00.002+09:00

Ahir un japonès sonat es va dirigir a un dels barris més concorreguts de Tokyo: Akihabara (o el barri electrònic) on es pot trobar tot el que fa referència a ordinadors, càmares de fotos, videojocs, electrodomèstics, mòbils, etc.

Va arribar amb una furgoneta fent esses per atropellar els vianants i després en va sortir amb un ganivet a la mà i va començar a atacar la gent indiscriminadament.

Va matar 7 persones i en va ferir una vintena.

Japó és un dels països més segurs i amb menys violència del món, cosa que fa el fet encara més extraordinari.

Jo només us puc dir, que per coincidències de la vida jo era allà! Vaig anar-hi per comprar un videojoc per la PS2 que tinc a l’apartament. Diga’m freak! M’estic integrant al país. M’adapto bé.

No vaig veure res ja que la quantitat de gent que hi ha un Diumenge al migdia en un barri com aquell és descomunal. No és comparable a cap país occidental. Els carrers es tallen a la circulació de vehicles ja que tot el carrer està ple. Fins on t’arriba la vista només veus persones i més persones.

Disappeared

2008-05-26T10:06:00.019+09:00

He desaparegut per uns dies del meu pis. M’he dedicat a conèixer món. He visitat Japó. Primerament vaig agafar el Shinkansen (el tren bala) a Tokyo per anar a Osaka (514 Km en 2 hores i mitja). Uns trens que volen baix.

Un cop allà vaig comprar un tiquet per 3 dies per viatjar per la regió amb tots els trens, autobusos i metros. Em vaig dirigir a Kobe. El primer que vaig visitar va ser una fàbrica de Sake on em van explicar com es produeix el susdit licor (fet d’arròs, per els que desconegueu el tema). El procés es molt complex, però em van donar un tríptic amb l’explicació en anglès amb uns dibuixos manga molt aclaridors.

Després vaig visitar el barri xinès de la ciutat.

De nit vaig anar a visitar el port, que és preciós. Amb la seva torre. Imatge típica de la ciutat.

Vaig dormir en un hotel de tipus occidental. L’endemà em vaig despertar i vaig visitar un jardí japonès preciós. Quina dedicació s’hi podia contemplar. En mig de la ciutat, semblava un oasis de tranquil•litat.

Unes hores més tard em vaig dirigir a Kyoto. Aquesta ciutat, una de les més tradicionals de Japó es caracteritza per la quantitat de temples que té. Vas caminant per els carrers i veus cases, un temple, cases, cases, un temple, més cases, un altre temple, un altre... fins a empatxar-te! En vaig visitar alguns però el més bonic va ser el de Toji, amb una pagoda increïble (la més alta de Japó).

Dins del recinte també es pot visitar un bonic santuari daurat sobre un llac en mig d’un jardí japonès.

La llista de temples que vaig visitar és inacabable. Potser cal destacar un de lleugerament elevat, des d’on podia disfrutar de les vistes a la ciutat.

Vaig dormir en un Ryokan (hotel d’estil japonès) el terra de tatami, dormint sobre futon i amb tots els elements típicament japonesos que us puguin venir a la ment. També vaig estar al Palau imperial rodejat per un parc immens.
L’endemà vaig continuar visitant la ciutat i al final vaig dirigir-me a Nara, quasi a la tarda. Vaig arribar a la ciutat ja fosc, vaig buscar el Ryokan per deixar la maleta i vaig passejar per la ciutat de nit. Tots els parcs i temples estan subtilment il•luminats. Quin plaer: la temperatura era perfecte i els llocs preciosos.

En un immens parc que conté la majoria de temples i uns inquilins curiosos: els cèrvols! Si! Nara és famosa per els seus cérvols. Ronden lliures per tota la ciutat. Així que mentre vas caminant els veus creuar pel carrer. La gent circula lentament amb cotxe i hi ha cartells per tot arreu indicant la seva presencia. S’acosten a la gent, et llepen, et freguen amb les seves banyes (tenen el tacte de la fusta). La gent els hi dona menjar. Els japonesos creuen que són els missatgers dels Déus.

Una observació de l'última foto: el cérvol creua per el pas zebra però... en vermell!
Com podeu veure estaven per tot arreu.

Després d’un dia a Nara vaig marxar de nou a Osaka. Vaig arribar a la nit. Un munt de gent i llums per tot arreu. Una ciutat més moderna que Kobe, Kyoto i Nara, més semblant a la caòtica Tokyo.

Vaig dormir en un hotel càpsula!!! Aquells que semblen un rusc d’abelles.
L’endemà al matí després de visitar el castell d’Osaka i vagar sense rumb unes hores.

Després vaig agafar de nou el Shinkansen per tornar cap a la capital nipona.

Balanç del viatge: picades de mosquit per tot arreu, cremades de sol a la cara, esquena i espatlles, unes sabates destrossades i sang als peus de tant caminar. Em vaig comprar unes sabates noves quan ja començava a tocar amb les plantes del peu al terra. He vist coses increïbles i no oblidaré mai tot el que visitat!

M’han passat unes quantes coses curioses. Primer, els grups d’escolars japonesos que visitaven els temples o passejaven per la ciutat sentien una atracció inexplicable per els estrangers que visitàvem el país. M’han tirat fotos mig d’amagat, altres em demanaven directament que em posés a les seves fotos, em saludaven amb un herou (hello amb pronunciació japonesa), s’acostaven per mirar-nos i fins i tot demanaven autògrafs (us ho prometo!).

Crazy japanese...

Sanja Matsuri 三社祭 (Festival dels Tres Temples)

2008-05-18T11:28:00.013+09:00

Ahir vaig quedar amb la Chieko (japonèsa, amb certes habilitats per l’anglès). Ens vam conèixer a la facultat (Tsukuba) on ella estava fent el seu Master. Ara ja ha acabat i està fent el curs de formació de l’empresa que l’ha contractat. Aquests cursos poden durar fins a 3 mesos aquí al Japó! Treballa en una empresa japonesa de component electrònics per càmares, mòbils i altres. Em va explicar que feien les peces de l’Ipod, així que si en necessiteu de recanvi em feu una trucada.

Em va portar a un festival japonès al temple Senso-ji (Asakusa, Tokyo). Feia una calor pròpia de ple estiu i estava a rebentar de gent. Molts japonesos i també molts turistes.
El festival és en honor als tres fundadors del temple. Diuen que el Maig del 628 d.C. dos pescadors que treballaven a un riu aprop de Tokyo van trobar en una xarxa una estàtua de Buda la van tornar al riu, però sempre tornava. Amb l'ajuda econòmica d'un ric terratinent es va construir aquest temple i es van convertir al budisme. El Japó era sintoísta en aquella època. Actualment és una barreja d'ambdues creences.
Tot i ser el temple budista més antic del Japó, cal dir però, que durant la Segona Guerra Mundial, el temple original va ser bombardejat i l'actual és una reconstrucció.

Com podeu veure a la foto passejaven una espècie de “passos” anomenats mikoshi que carregaven a les espatlles. Són petites imitacions del temple fetes de fusta i recobertes d'or. Cada mikoshi té una porteta tapada amb una cortina i s'invita a les ànimes kami dels fundadors a entrar dins. Els portadors sacsejaven els mikoshi per que se suposa que donen força a les ànimes i porta bona sort. Van donar voltes i més voltes al temple, mentre sonava la música.

A part de compartir amb una multitud aquest espectacle, la Chieko em va presentar el seu pare que era un dels que portava els mikoshi. Cada “confreria” anava amb un vestit tradicional diferent.

Em van invitar a prendre una beguda i un cafè. També a menjar el plat dels que porten els mikoshi: una espècie de popurri amb carn que no vaig identificar molt bé.

A part d’aquest espectacle vam fer les coses tradicionals japoneses: dinar a les 12 a l’estació de Ueno i anar de “shopping”.

Insomni (i nits mogudes)

2008-05-08T14:28:00.005+09:00

Avui ha sigut una d’aquelles nits incòmodes en les quals no trobes la posició. He girat i girat hores i hores per que no m’adormia. No tenia son. Crec que abuso del té verd. Anava mirant el rellotge i les hores passaven i jo no aconseguia descansar. Després d’aixecar-me 3 o 4 vegades per anar a la terrassa a mira les llums de la ciutat i anar a veure aigua unes altres tantes. M’he mig adormit.

Però la nit passada serà recordada per anys. Hi ha hagut uns 8 o 10 terratrèmols. Ha sigut increïble. Cada cop que aconseguia adormir-me un sacseig em despertava. Els primers han sigut suaus però els dos últims han sigut la traca final. Les portes es movien soles, els objectes caient dels prestatges, pots rodolant, no podia dormir per els moviments i del soroll que feien totes les coses que queien i les portes colpejant.
En resum, que després de tot el que m’havia costat adormir-me, m’he passat la nit desvetllant-me.
Al final, quan m’he adormit profundament, somiava que hi havia terratrèmols. I com no, ha sonat el despertador.
Més tard he comprovat l'existència i l'intensitat del terratrèmols en la pàgina web següent: JMA

Un cafè carregat i cap a treballar.
Ara mateix poso una mala cara...
A veure si dormo millor avui.

Foto de Tsukuba de nit (Tsukuba Space Center - Model de Coet de la Japan Aerospace Exploration Agency). Aquí ensinistren els astronautes i fan recerca.

La jaqueta

2008-05-06T20:58:00.005+09:00

Un fet tan simple i habitual com anar a una botiga a adquirir algun producte es pot convertir en tot un cerimonial.
A part de ser molt educats, els japonesos són atents i pacients. Virtuts que no es troben molt valorades en la nostra cultura.
Descriuré en detall com vaig anar a comprar una peca de roba.
Volia una jaqueta. Vaig prendre’n una de casa però el meu desconeixement del funcionament de les secadores la fet encongir fins al tamany de roba de nines.
Preneu nota els ignorants com jo, que no heu tingut mai una secadora:
1.- Les etiquetes de la roba no es tallen (encara que molestin) ja que hi posa si una peça de roba es pot o no posar a la secadora
2.- Les etiquetes et diuen de quin material està fet el teixit.
3.- No experimenteu amb roba que us agrada, els efectes poden ser devastadors. Snif...
Situem-nos: entro en un centre comercial (tipus el Tall Anglès). No m’agrada fer propaganda però es per ajudar a identificar el tipus d’establiment. Les dependentes quan vas passejant per els passadissos et saluden: Irasshaimase (Benvingut). Totes t’ho diuen. No pares de sentir-ho mentre et vas movent per els mostradors. Quan vaig arribar aquí vaig pensar que era una mostra més de la seva amabilitat, però amb el temps m’he adonat que també és una tècnica molt hàbil per que tu et giris en direcció on ve la veu (és a dir, cap als seus articles en venda). Et criden l’atenció.
Veig una botiga on venen roba amb aparença força occidental (ho sento, la roba japonesa encara que me n’he comprat, està tallada amb el seu patró). Els orientals no tenen les mateixes proporcions que nosaltres. En general tenen les cames i els braços més curts. A més són bastant menuts. I els gustos, tampoc tenen massa a veure.
Localitzo una jaqueta normal. Demano a la dependenta si em pot buscar la talla (en el meu japonès lamentable). Immediatament s’excusa per no parlar anglès i jo per no parlar japonès. Agafa la jaqueta, li treu l’etiqueta, me la descorda i m’acompanya al provador. Ull !!!!! T’has de treure les sabates a l'emprovador.
Entro, m’emprovo la jaqueta. Em va bé i m’agrada. Surto i li dic que me la quedo. Em fa el tiquet, em demana que segui en un sofà mentre me l’embolica i la posa en una bossa que sempre tanquen amb una cinta, que no permet obrir-la. Aquesta costum encara no sé per què serveix....
M’aixeco quan ella ha acabat. Li dono els diners de la compra. Els deixa davant meu mentre em torna el canvi. Sempre que et tornen bitlles de canvi te’ls conten davant teu per que no hi hagi dubte de que t’estan intentant despistar i no amaguen el que els hi has pagat tu, per que no hi hagi dubtes.
Llavors la dependenta agafa la bossa amb el que has comprat i t’acompanya a la sortida de la seva botiga. En l’últim moment et dóna la bossa donant-te les gràcies per la compra. Novament es disculpa per no parlar anglès.
Cal dir que no totes les botigues són així. Però forces.
També aprofitaré per explicar que a quasi cap botiga hi ha dispositius de seguretat per robatoris: ni càmares, ni detectors ni alarmes. Per què no? Doncs per que els japonesos no roben. O casi cap.
Per que us en feu l’idea, en un supermercat, els xiclets, llaminadures i altres coses petites que ens cabrien a la butxaca estan en un passadís qualsevol. No al costat de la caixa, per controlar-los.
Molt per aprendre.

Gri, Gri, Gri, Grills

2008-05-01T19:35:00.000+09:00

Tsukuba és una ciutat “artificial” creada a l’entorn de la universitat. Originàriament era un poblet diminut. La ciutat ha crescut amb els estudiants. Hi ha gent de tot el món vivint aquí.

El campus està ple de parcs, jardins i boscos. Quan es comença a fer de nit, se senten els grills cantant. Gric, gric, gric...
Fa poc que els sento cantar, tot just deu fer una setmana. Des de que ha començat a fer calor.
Sentir cantar aquest petits insectes m’ha recordat el camp. És impossible sentir-los en ciutats. Em sembla increïble poder adormir-me cada dia escoltant-los. Deixo la porta del balcó oberta per anar sentint els seu cant monòton. És fantàstic!

Aquesta nit però, m’he despertat un munt de vegades. El primer cop ha sigut culpa d’un insecte. Sentia com algun intrús s’havia colat a la meva habitació. He engegat el llum per veure què era. He vist un mosquitot que feia com a mínim tres dits de llarg i igualment d’ample. Si m’arriba a picar no em vull ni imaginar les dimensions de la picada.
De nou m’he adormit fins que ha sonat el telèfon de l’Skype. Aquest cop ha sigut culpa meva per no desconnectar-lo. El problema és que ha sonat tan fort que m’he sobresaltat.
Finalment quan ja tornava a dormir, un terratrèmol. No m’he despertat per els sacseig sinó per el soroll que feien les coses al caure i la vibració de la porta corredissa.
Per últim, m’ha despertat una ambulància. Com a tot arreu les ambulàncies porten una sirena posada en cas d’emergència, però a més, aquí tenen unes veus gravades que van dient: ara girarem a l’esquerra, ara a la dreta, procedirem a avançar...
Aquí ja m’he rendit i m’he despertat.

Boleta peluda

2008-04-24T21:23:00.004+09:00

Per tots els que se n’han anat. Em sento trista, però és normal. Quan vaig marxar d’Igualada, ara ja fa més de 2 mesos, sabia que quan tornés no la trobaria igual. El temps canvia els llocs i les persones al nostre voltant. I així és com sense control ni capacitat de reacció em trobo a 10.500 Km de casa i impotent.

La boleta peluda, va arribar un dia a casa ara fa més de 7 anys. Va ser una trapelleria meva. Tossuda com sóc (ull, que és un defecte hereditari) em vaig comprar un conill sense el consentiment dels meus pares. Vaig obrir la porta de casa i el vaig deixar al terra del rebedor. No feia ni mig pam. Era quasi esfèric. Al contacte amb el terra, les seves potetes acostumades al terra rugós de la gàbia, van relliscar. Es va quedar completament espatarrat.
En aquell moment ja havia decidit que el seu nom era Andi. Però la meva mare un dia va dir Carlitus (si, com el de Veterinaris). Te’n recordes mama? I se li va quedar Litus. Per que anava més bé per renyar-lo.
Era de color cafè amb llet i tenia les orelletes petites i dretes. Van passar els dies i les orelles es van fer llargues. Un dia una va començar a penjar. Ja devien fer ben bé uns 3 o 4 centímetres. Aquella pinta que feia la boleta era realment còmica. Una orella dreta i l’altre no. En aquells dies, encara estava d’humor per gastar-li bromes al conill com si fos una criatura. I li ajuntava les dues orelles cap a d’alt amb una goma del cabell. Llavors es quedava quiet, pobre bestiola, fins que decidia treure’s la goma a base d’urpades.
Finalment les orelles li van créixer tant que ja li penjaven a banda i banda de la cara. Arribant a ser més llargues que el seu caparró.

Li encantava fer malifetes. La seva especialitat mossegar parets i pixar i/o cagar on li vingués de gust. Es sentia còmode sobre el meu llit. Cosa que també va costar uns quants disgustos. Va tenir un amor platònic amb un osset de pelfa amb forma d’hamburguesa que estava sempre sobre el coixí. Li agradava córrer per casa i posar-se allà on sabia que estava prohibit: sobre el sofà, a l’estudi (on rossegava tots els llibres que tenia a l’abast) i sota el llit de l’Estel.
Entenia perfectament la paraula: NO! I quan li deies es quedava parat durant uns segons (de reflexió cunillil) i seguia fent de les seves.
Tenia l’estranya habilitat d’obrir les portes sense tocar els poms.

Quan el perseguies per que tornés a la gàbia, s’ho prenia com un joc i s’amagava en llocs on els humans (bípedes) no hi arribéssim. Sota el sofà, just al centre de la taula del menjador...

Tenia manies curioses que em feien riure: li encantava anar al bany i pujar sobre la balança. Es deuria controlar el pes?
Un dia el paper de w.c. va arribar fins al seu abast i el va estirar i estirar fins a omplir tot el bany amb el paper.

Estirava els cordons de les sabates de la gent per que li fessin cas, o en els seu defecte et mossegava els pantalons.

Cada vespre li portava el menjar en un pot blau de plàstic. Llavors l'agafava amb les dents i tirava enlaire tot el seu contingut. No li agradava menjar del plat, preferia recollir tot el que havia escampat per la gàbia.

El primer dia que li vaig donar una pastanaga me la va depreciar. On s’és vist que un conill no mengi pastanagues? Després vaig entendre que des de que va néixer segurament només li havien donat ranxo. Vaig acostar-li la pastanaga al musell. Va treure la llengua per un costat i es va llepar els bigotis. Va començar a rossegar la pastanaga.
També li encantaven els fruits secs (sobretot les avellanes) i les peles de poma.

Sempre el recordaré corrent per el jardí, rossegant floretes (per desesperació de la meva mare).

Gràcies boleta per caminar sempre darrera meu.

ONU

2008-04-21T16:41:00.001+09:00

13.45PM – (GMT +9:00) UN Headquarters.

Potencies mundials reunides: tenim representants de Corea, Xina, Índia, Pakistan, Tadjikistan, Israel, Filipines, Nepal, Congo, Camerun, Austràlia, Estats Units, França, Itàlia,...
Gran varietat de colors. Totes les pintes que se us arribin a ocórrer.

University of Tsukuba, Ibaraky Prefecture, Japan.
Japanese Lessons, Level 0.

toc toc

2008-04-19T23:06:00.002+09:00

Avui només ha ocorregut un fet destacable a la meva vida. La veritat és que m'ha sobresaltat força i m'ha deixat profundament impactada. Han trucat uns testicles de Jehovà a la porta. Aquesta gent són una plaga estesa mundialment.
Punt i final per avui.

Bon dia!

2008-04-14T19:31:00.004+09:00

Avui ha fet un dia genial. De bon matí ja he vist que un sol esplèndid es colava entre les escletxes que deixen les cortines. No saben el què són les persianes. Quan he sortit de casa he notat una d'aquelles sensacions úniques que només sents de tan en tan. Me n’he adonat que feia una temperatura perfecte. No tenia ni fred ni calor. Era exactament una temperatura confortable. No sé com descriure-ho. No feia gens de vent. Tot estava quiet. No necessitava una jaqueta ni em sobrava roba. Aquestes coses només passen durant la primavera.
Tsukuba està preciós. Els cireres florits de color blanc ja indicaven el canvi d’estació. En dues setmanes tot s’ha transformat. Els parcs estan completament verds.
Aquesta tarda he fet aquesta foto de camí de tornada a casa. Cada dia passo per enmig dels jardins que envolten el campus.

Es viu tan tranquil en aquest racó de món!
Aquest viatge m’ha servit per descobrir coses de mi: m’encanta escriure. No ho hagués dit mai! Estic aprofitant per llegir i mirar pel•lícules.
Ja he començat a estudiar el primer dels tres alfabets japonesos: el Hiragana.
En lloc d’escriure sembla que facis dibuixos. És casi artístic!

My name is Dolça

2008-04-12T14:10:00.007+09:00

Dolsa, Dolca, Doulsa, Dulsa, Doulca. Des de que sóc en aquest país, he perdut el nom. Comencem pel principi. El meu nom és una mica difícil de pronunciar depenent de les habilitats fonètiques del que ho intenti. És a dir, per un francès que tenen un nombre semblant de sons vocàlics pot ser fàcil, també per un castellano-parlant per la similitud entre les llengües. Però per un japonès pot resultar complicat. Així és com m'he quedat sense el meu nom. No són únicament els nipons els que tenen problemes. Aquí hi ha gent de tot arreu del món.

El tema m’ha fet reflexionar sobre el meu nom. El primer problema que sorgeix és escriure’l. La ce trencada és quelcom terriblement inusual. En general desconegut en aquest país i en moltes altres parts del món. No apareix en cap teclat i el transforma en impossible d’escriure. El segon problema sorgeix quan algú el vol llegir. En aquest moment passo a dir-me Dolca automàticament. És normal. Dic el meu nom tothom escriuria Dolsa. Però alguns fins i tot tenen dubtes sobre la o tancada. D’aquí les noves variants amb u o amb o i també amb u a la vegada.

Estic orgullosa del meu nom ja que l'identifico sempre amb Catalunya, doncs la ce trencada és un distintiu de la nostra llengua. Un caràcter present en pocs idiomes. Francès, portuguès i català (si no m'equivoco, si en sabeu algun més feu-m'ho saber!).

Recordo que quan era petita no m’agradava gens el meu nom. Quan ets xic no t’agrada destacar per ser diferent. Però de petita crec que ja tenia masses coses que em feien diferent. Ara no m’importen, al contrari, n’estic orgullosa. Vaig anar a un col•legi de monges on la meva germana i jo érem les úniques que no estàvem batejades ni havíem fet la comunió. Durant anys quan celebràvem misses, només dues noietes es quedaven al seu lloc a l’hora de combregar. Ara me’n alegro profundament.
I a sobre teníem uns noms estranys: Dolça i Estel. Per favor! Que bonics que els trobo ara.
Entre altres rareses que reuníem la meva germana i jo és que cap de les dues tenia forats a les orelles.
Un cúmul de peculiaritats.
Aquestes coses de criatures et fan ser únic, però quan ja ets gran.
Amb el temps un s’adona que tampoc eren grans diferències. Però en el nostre petit món infantil si que ho eren.
Un es fa gran i veu i coneix gent de tots els colors, països i religions i al final te’n adones que no ets gens especial. Un més en aquest gran planeta.

M’agrada el meu nom. Ja ho he dit abans. I més gran em faig més m’agrada. És un caramel. Sóc un caramel? M’agradaria ser com el meu nom. Però sovint és difícil. No consta dins de les meves habilitat demostrar l’afecte que sento per la gent que estimo. I és una llàstima. Perquè estic segura que en trauria només coses beneficioses. Però mai he sigut capaç de ser dolça.

Paraigües comunistes i bicicletes suïcides

2008-04-09T20:02:00.002+09:00

Fa dies que plou per aquestes terres. I plou molt (a diferència de Catalunya, pel que m’he assabentat). Com que aquí tothom es mou amb bicicleta, la qüestió és com conduir i portar el paraigües a la vegada. Aquí un cop més es nota qui és del país. Els estrangers som realment poc hàbils en aquesta tasca. Se’ns distingeix d’una hora lluny per anar fent esses i aguantant com podem.
Això provoca certs incidents. Què feu si plou i fa vent? Posar el paraigües en la direcció d’on us ve l’aigua. Si ve de cara? En el posem davant dels nassos. El problema és seguir endavant i veure qui ve en aquesta ridícula situació. Total... XOFFF Si. Xoques!
M’admira cada dia més veure com el japonesos són una gent terriblement atenta. Tant que a vegades fins i tot costa de creure.
Algun cop a tots ens ha passat, circulem tranquil•lament per la vorera i un cotxe passa i ens deixa xops. Típic, no?
Doncs els nipons quan plou circulen pel centre de la calçada. De veritat. Em quedo parada. Amb aquesta atenció tan aguda que tenen, casi provoquen un accident amb el vehicle que circula en direcció contraria abans que mullar-te a tu, indefens vianant. Mai em deixen de sorprendre aquesta gent.
Per aquests móns i concretament en el meu campus Tsukuba (つくば市), ocorre un fenomen molt curiós. Els paraigües comunistes. Com distingir un paraigües comunista? Tenen la tela transparent i el mànec de color blanc. Es troben a disposició de qualsevol que el necessiti. On? En facultats, botigues, cases... Condicions d’ús: no són teus ni de ningú. Fes-ne ús i torna’l a qualsevol dels punts on es troben. No necessàriament allà on l’has trobat.
Estan a la teva disposició. Però mai, mai seran teus.
Així si surts de casa amb un sol esplèndid i quan surts de treballar plou: pots agafar un paraigües comunista.
Molt per aprendre.

Welcome Meeting

2008-04-04T21:22:00.004+09:00

Avui hi ha hagut reunió de grup a la facultat. Cadascú, començant per les persones de més rang, s’ha anat presentant. Noms, cognoms i nivell d’estudis. Finalment tema de recerca. Però clar... tot això en japonès.
M’he limitat a escoltar i a intentar entendre els noms de la gent nova que ha entrat avui.
Per els japonesos la jerarquia és sagrada. Ens hem anat presentant un per un segons el nostre nivell d’estudis i edat. En altres paraules, que si ets l’últim no ets ningú.
Estic fent esforços per parlar cada dia més en japonès però és realment difícil. Sort que d’aquí dues setmanes començo les classes. És curiós per què qui me’n està ensenyant ara és la xinesa amb la que treballo al laboratori. Ella ja porta uns anys aquí i el parla força bé.
Ara és l’època del hanami (contemplació dels cirerers florits). Vagis on vagis veus japonesos asseguts sobre unes grans estovalles menjant i bevent sake sota els arbres de qualsevol parc o zona verda. El problema és que aquests dinar s’allarguen tota la tarda i fins i tot la nit. I no paren de beure i més beure. En resum, que ara són les 9 del vespre i encara sento crits i cants d’alegria dels japonesos borratxos que tornen a casa.
Avui ha tornat a haver-hi un terratrèmol. Cada cop que n’hi ha un m’altero força. Encara no hi estic acostumada. Com a mínim aquest cop he reaccionat i m’he posat a sota una taula.
Diuen els japonesos que els estrangers ens espantem molt. Jo personalment no em pensava que em fessin tanta por fins que me’n vaig adonar que no et pots aguantar dret. Imagineu-vos arrestant-vos de quatre grapes cap a sota una taula. No fa gràcia. I això quan no et cauen coses (els prestatges queden buits!).

Paracetamol

2008-04-01T08:12:00.008+09:00

Avui plou. Tinc mal de cap. El 90% dels dies que plou tinc mal de cap. Vaig prendre de casa una capsa i mitja de paracetamol però se m’està acabant. Ves a la farmàcia deveu pensar alguns. Això voldria dir que el farmacèutic entén l’anglès. Hauré de provar si és cert o anar-hi amb un llibre que tinc on hi ha la traducció fonètica de les paraules més útils en japonès.

Avui plou. I el meu llit torna a ser gran i buit. Ahir se’n va anar el Jordi. Estic trista. Tot està gris avui. He tingut molta feina al laboratori.

Aquests últims dies he vist moltes coses:

Dracs que volen

Geishas que toquen instruments

Dracs que treuen aigua, a prop dels temples

He vist edificis impresionants

He pujat fins molt amunt per veure Tokyo com un ocell

He caminat per Tokyo de nit

El meu carrer que ha passat d’estar ple d’arbres nus a estar a rebentar de flors blanques i roses (l’edifici blanc de la dreta és on hi ha el meu apartament).

Aquí no mengen mona

2008-03-21T11:22:00.003+09:00

Ara que tinc més feina que mai al laboratori, tinc el meu Jordi aquí i casi gens de temps per escriure el blog. Em sap greu però tinc que aprofitar aquests moments únics!
Així que estimats lectors: paciència!
El temps passa volant: i tinc pressa per viure intensament.

Quina sort!

2008-03-16T16:20:00.002+09:00

Avui he anat a les 6:20 AM a l’estació de Tsukuba per agafar un autobús que em portés a l’aeroport de Narita. Avui ha arribat el Jordi!!!
Hem anat a Tokyo i hem fet unes quantes voltes per el barri de Ginza, ens hem acostat a la torre de Tokyo i hem dinat noodels, tempura, arròs, sopa de misu (empatxada de menjar japonès i a bon preu). Cap a la tarda he tornat cap a Tsukuba.
Quan hem arribat al pis li he ensenyat la càmara que se’m va espatllar ahir al caure al terra: I L’HA ARREGLAT!!!!!
No hauré de reparar-la!!! No n’hauré de comprar cap!!!
Un dia rodó.

Sant Valentí (Japanese Version)

2008-03-14T14:51:00.000+09:00

M’he carregat la càmara de fer fotos nova. Snif... Estic trista. M’ha relliscat de les mans i ha caigut a l’asfalt. Primer la pantalla es veia un tros negre, després m’he adonat que ja no enfocava. Quan l’he volgut parar no es plegava. Total, he tingut que treure-li la bateria per que no es parava.
No sé si es podrà arreglar... crec que n’hauré de comprar una altre.

Avui és el dia de Sant Valentí (part II). El dia 14 de Febrer les japoneses regalen als seus estimats xocolatines. I al cap d’un mes, el 14 de Març, els japonesos regalen a les noies xocolata o dolços.

Degut a la seva extrema amabilitat, ens han regalat a totes les noies del laboratori una capça de bombons per cada una. Que macos!

Quan et donen un regal, no l’has de desembolicar! Te l’has de quedar i obrir-lo en privat. Per poc me’n oblido!

Confesso...

2008-03-13T21:18:00.004+09:00

Tinc una debilita: m’agrada anar a comprar al “super”.
Jajajaja, un mal vici. Si llegiu freqüentment el meu blog ja sabreu que hi vaig cada dia. És sorprenent! Sé que cada cop que entro sortiré amb quelcom que no sé què és i sovint tampoc sé com cuinar.
L’última cosa que vaig comprar desconeguda va ser ahir: semblava un formatge en llenques. Però al obrir la bossa resultaven ser com una espècie de “tortitas”. Quelcom fet de cereals o arròs o a saber tu... Si sàpigues llegir el japonès!
Total, un cop comprat s’ha de provar. Però llavors hagi de decidir com cuinar-ho. Davant del dubte en vaig fer unes quantes al forn i la resta fregint amb oli.
Demà preguntaré a algú què he comprat i com cuinar-ho.

L’aventura d’avui té forma de iogurt, vaig a menjar-me’l. Potser descobreixo que és una bossa de crispetes o un neteja sabates.

Canvi de tema. Al laboratori treballo amb una noia xinesa. Un cop algú em va dir: per què pensem sempre que la persona amb la que més ens entendrem està al nostre barri? O a la nostra ciutat? O al nostre país? Mai busquem gaire lluny. Doncs jo us puc ben prometre que la Yuan i jo tenim ben poc en comú, però me n’he adonat que cada dia ens vestim igual. Com pot ser? La seva roba és comprada a la xina i la meva a Catalunya (tot i que segur que és MADE IN CHINA) i les dues estem lluny de casa i portem tota la setmana clavades. Fins i tot encertem els colors. Fem gràcia.
El principi d’una gran amistat.

Per què?

2008-03-12T20:01:00.002+09:00

Per què no transpiren? No veràs mai un japonès suat.
Per què no els hi fan pudor els peus?
Per què no posen sal a l’arròs?
Per què els hi agrada fer cues? Al metro, al tren, al bus, per menjar en restaurant...
Per què segueixen les normes al peu de la lletra?
Per què són incapaços de parlar d’ells mateixos?
Per què sempre estan donant les gràcies?
Per què si els hi dones una empenta sense voler, es disculpen?
Per què els hi encanten les capses de mocadors de paper?
Per què sempre fan el símbol de la victòria quan els hi tires una foto?

Per què tinc tan poques respostes?

Jajaja

Un misteri!

A veure si vec la llum (com la de la foto)!

Reflexions...

2008-03-11T20:36:00.002+09:00

Trobo a faltar el mar, i mira que Igualada no és una ciutat de costa. Quines coses més estranyes descobreixes quan ets fora de casa. Vaig llegir per no sé on que marxar del teu país et fa estimar-lo més. És ben cert.
Quan posi un peu a l’aeroport seguiré aquests pasos: abraçar la gent que estimo, menjar pa amb tomàquet i finalment anar-me’n a la platja. Sigui l’hora que sigui. Us ho ven prometo que tinc ganes de sentir el soroll de les onades trencant-se a l’arena, aquest va i ve continu. Poder treure’m les sabates i posar els peus a l’aigua. I sentir com s’enfonsa el l’arena i s’escapa d’entre els dits. I poder-me asseure deixant passar el temps, sense pensar en res i gaudint del moment.

Ais! El meu cotxe; Encara és nou, quasi que ni l’havia estrenat!

I el conill: ja no em persegueix pel pis. No vol estar sol. Però deu estar ben cuidat!!!

Em sento molt bé a Japó, no tinc cap queixa (ans el contrari). La gent és adorable, atenta i educada. El país sencer està netíssim! Tot funciona.

M’agrada anar al super a comprar ja que cada dia surto d’allà amb quelcom nou que no sé què és i mai he provat. Així aprenc coses noves dia a dia.

Vaig millorant el meu japonès, començo a saber els colors i el nom dels menjars.

Q mou el món? L’amor.
L’amor a les peles, l’amor al poder, l’amor als cotxes, l’amor al sexe, etc.

Esquiant a Japó

2008-03-10T11:42:00.004+09:00

Avui tinc tots els braços adolorits. Estic realment cansada. Ahir em vaig passar el dia esquiant a les muntanyes japoneses. Ens vam reunir a l’estació de Tsukuba on vam agafar el tren cap a Tokyo. Després vam agafar el tren bala (com me’n ric del TGV) cap a la prefectura de Niigata per anar fins a Yzawa concretament a l'estació de Gala.

És genial. Baixes del tren. Agafes un telefèric (d’aquells amb forma d’ou) que et puja fins a la muntanya. Allà, dins d’un gran edifici pots llogar els esquís i tota la roba (per suposat no la vaig prendre d’Igualada!). Tens una taquilla on deixar les teves coses i ja pots agafar el telecadira cap a les pistes. Les pistes també es distingeixen per els colors, però ja us dic que de les vermelles no vaig passar ja que tenien un desnivell increïble. Com serien les negres! Com un barranc?

Per primera vegada vaig utilitzar els esquís curts: snowblade. Són més fàcils de controlar però amb una gràcia sorprenent pots acabar girat 180º i baixar pista avall d’esquena.
Quan un és japonès, per definició és freak. És a dir, si quelcom pot ser normal, ells no ho faran així. Així és com Nagasaki Sensei va fer-se el flipat amb la seva taula d’Snow.
A diferència de casa nostra hi havia molta més gent fent snow que esquiant.

Entre moltes altres coses que vaig conèixer ahir vaig descobrir unes pastes fetes amb arròs, soja fermentada i embolicades amb fulles de bambú (que fan una olor boníssima).
Aquí una foto d’en Hiroshi amb un d’aquests pastissos.

Ara només em fan mal els braços. Per sort! Ja que cada dia vaig a córrer, sinó també em farien mal les cames.

Ieps! Que això balla!

2008-03-08T16:59:00.009+09:00

Ahir va ser una gran nit. Perquè? Us ho explicaré.
Vaig anar a dormir cap a la una de la matinada, després de mirar una pel•lícula. Ja estava mig adormida quan va acabar. Així que només vaig apartar el portàtil i vaig tancar els ulls definitivament. Al cap d’una estona de dormir em va despertar un soroll força estrany com si moguessin els mobles del pis de d’alt.
De cop i volta vaig notar que una força brutal m’estava movent dins del llit. Ueps! Què coi passa aquí? Estava mig adormida i no entenia massa bé la situació. De cop vaig caure-hi: estàs a Japó; Això és un terratrèmol.
Realment estava tan sorpresa que no vaig reaccionar: tindria que haver-me aixecat i posat sota la taula. Però la força era tal que estic segura que m’hagués tombat a terra.
Les parets de l’apartament semblaven de goma, elàstiques, com un xiclet. Us ho ben prometo que les vaig veure deformar considerablement. Contradictòriament però, si hagués tingut que descriure com es va bellugar cada pis diria que es tractava com si cada apartament fos un bloc: sòlid en si mateix però com si llisqués entre el pis de sota i el de sobre. Una sensació no massa agradable.
M’imaginava que un terratrèmol seria com dur, brusc, violent. Però la sensació va ser més semblant a estar en un vaixell un dia en què el mar estes molt agitat. Balancejant d’un costat cap un altre.

Apart d’aquesta experiència tan diferent també explicar-vos que ahir vaig anar a Mito amb dos companys de la facultat per obtenir el Re-entry visa. No n’hi ha prou amb tenir el visat en aquest país sinó que a més tens que tramitar uns papers per si se’t ocorre marxar i tornar. Aquí ens teniu en Nakamura (Japó) jo (Catalunya) i en Sumon (Bangla Desh) en una botiga de dolços japonesos.

Per cert! Aquesta setmana vaig provar els dorayaki els dolços que mengen en Doraemon i en Novita (juntament amb el Schin Chan són molt populars aquí).

Finalment ahir després del viatge vam pujar al Mont Tsukuba (d’un turonet en diuen muntanya, 877 metres) per contemplar les vistes. Ja comencen a florir els cirerers i és tot un espectacle.

Tokyo (III)

2008-03-05T18:18:00.001+09:00

Avui m’he despertat de mala llet, per què he tingut malsons. Però un cop desvetllada el dia ha canviat de color.
He sortit al balcó a recollir la roba estesa. Suposo que els que esteu avesats als dibuixos i còmics manga sabreu que a Japó estenen la roba en pals de fusta que pots despenjar (no tenen fils).

Avui he anat a Tokyo per assumptes burocràtics. Com sempre vaig contemplant la fauna (igual que em miren a mi com un bitxo raro). Avui m’han xocat dos individus: primer un noiet molt, molt fashion que portava una corbata blava per cinturó i després un home que podria ser el meu avi amb el cabell tenyit de lila.

Quan entres a les estacions de metro pots escoltar unes gravacions d’ocells cantant. Suposo que és per relaxar-se de l’estrès que causa la quantitat de gent que hi ha i les preses.
Aps! I dins els trens i el metro has de portar el mòbil silenciat o parat. I et demanen que no parlis per telèfon.
Em sorprèn la capacitat que tenen els nipons per adormir-se durant els trajectes. Pugen s’asseuen i tanquen els ulls. No importa l’hora i el dia; Al matí a la tarda, el cap de setmana o laboral.
Fins i tot n’he dos dormint drets. No és broma!!

He arribat a l’estació de metro a prop de l’ambaixada d’Espanya. He buscat l’edifici (la bandera). Al Japó no et donen el carrer, et donen el barri, un número de la zona concreta i un altre número per la illa de cases, finalment un tercer número per l’edifici. És una mica difícil, però t’hi acostumes. No és que no tinguin noms els carrers, és que rarament els trobes escrits.
Un merder...

Un cop dins de l’ambaixada he pogut veure la TVE on hi havia l’Arguiñano cuinant. Un bust del Rei (de tamany descomunal) i on m’he fet resident a Japó per poder votar i que em busquin si hi ha un terratrèmol molt important o un tifó.
O un atemptat terrorista, no oblido que Japó és un important aliat dels E.E.U.U. en varis dels saraus que tenen muntats els yankies pel món.
Un cop desempadronada d’Igualada, ara sóc resident a Japó, m’he passejat una mica pel barri de les ambaixades: molt elegant i luxós (he vist uns quants Ferraris).

Hi ha una cosa dels taxis japonesos que fa un mal als ulls que tomba: tots porten els seients recoberts amb unes puntes (com de ganxet). Cutre!!!! No tinc fotos... llàstima.

He entrat a varies llibreries per què buscava una guia de Tokyo en anglès - japonès (sinó és impossible entendre els cartells, majoritàriament en caràcters nipons.
Si féssim el mateix que fan els japonesos a Catalunya (per extensió Espanya) ens farien fora. Agafen els llibres i revistes i es posen a llegir-los. Però molta estona. Les llibreries estan plenes de gent llegint drets. Ara que ho penso, hi ha gent que pensen que l’FNAC és un biblioteca. Però ho faríeu també amb les revistes?

Quan ja portava hores caminant, me n’he adonat que no hi ha bancs en aquest país.
En aquest moment m’ha vingut una sola frase al cap:

Aquí no hi ha on deixar-se caure!

Spanish Girl

2008-03-03T16:05:00.003+09:00

Sempre m’he considerat tolerant amb el tema nacionalista. Jo sóc catalana. Però des de que sóc aquí encara més. Us ho ben prometo: al pròxim que es torni a referir a mi amb el títol de Spanish Girl li caurà una que no s’espera.

Ahir vaig arribar al meu “tope”; No, no sé tocar les castanyoles i encara menys sé ballar flamenc. OK???
Tampoc sé cuinar una paella com déu mana, ni penso preparar una sangria.
Odio les “corridas de toros” per què van en contra dels meus principis (no es pot tortura un animal fins a la mort).

Així que avui amb la nostàlgia de la terra, m’he posat a escoltar música catalana sense parar. Obrint Pas - La Flama (em porta bons records):

La única cosa que coneixen aquí de Catalunya és el Barça. Si, és el que hi ha. Una quantitat considerable de japonesos (nois i homes, principalment) són capaços de recitar l’alineació del Barça. L’endemà de cada partit l'hem de comentar (obligatori). Els veig gratuïtament per la televisió japonesa.

Així que amb la frustració de saber d’on vinc i que el resta de la gent que em rodeja no, seguiré intentant aprendre japonès. Sé saludar (depenent de l’hora del dia és diferent), donar les gràcies, contar fins 10 (encara que entenc fins a 100), sé dir que no ho entenc, ser dir bon profit (obligatori abans de posar-se res a la boca), sé acomiadar-me, sé dir que ho sento, sé dir adéu. També sé dir: 5è pis s’obren les portes (que és el que diu l’ascensor quan arriba a la meva planta). Molt útil...

P.D. Dues setmanes i el mòbil japonès segueix viu, un misteri...

Tokyo (II)

2008-03-02T12:19:00.008+09:00

Primera visita a Tokyo sola. Vaig agafar el tren: Tsukuba Express, que va sortir a les 11:11 (ni abans, ni després de l’hora prevista). Vaig arribar a l’estació d’Akihabara i vaig sortir als carrers de la capital. El primer que veus són edificis i més edificis i un munt de panells lluminosos, pantalles i músiques i veus que venen de tot arreu. Vaig caminar una estona sense rumb, mirant i admirant aquest lloc tan diferent, caòtic i ple de gent (a rebentar). És el centre de les noves tecnologies: des de l’últim model de càmara, passant per mòbils, tots els videojocs, aspiradores, CD’s, portàtils, teles... Tot.
Cada botiga ocupa un edifici sencer.

El més complicat va ser agafar el metro fins on havia quedat amb la Paula. Jo tinc un mapa del metro amb les estacions escrites en el nostre alfabet però al metro l’esquema de les parades està en kanji. En altres paraules jo sabia on era i on volia anar i vaig contar el número de parades i així vaig poder saber quin bitllet havia de comprar (depenent de la distància val més o menys).
Un cop a dins de la línia de metro (circular) vaig tenir que decidir en quina direcció agafar el metro. Ho vaig fer a sorts (si és circular hi haig de poder arribar pels dos costats, no?). Dins el metro si que hi ha les parades escrites amb el nostre alfabet (buf!). Vaig arribar.
El primer que vaig fer va ser entrar dins d’una botiga de roba de 2ona mà. Divertit. Em vaig comprar una samarreta. Vaig voltar i voltar deixant-me perdre per carrerons i grans avingudes. Finalment vaig acostar-me a: Yoyogi Park amb el temple de Meiji Shrine.
Un respir en mig de la ciutat...
Vaig veure una boda tradicional dins. Però només els nuvis anaven amb els vestits típics.

Ens vam trobar amb la Paula a la tarda. Millor dit ella em va trobar ja que és una mescla de japonesa amb basc on la part oriental ha guanyat més pes. Molt maca per cert.

Van quedar en una de les estacions de metro de Harajuku de la zona de Tokyo on hi ha més Lolitas per metre quadrat. Aquests espècimens, per els que no esteu introduïts en el tema són unes jovenets que ronden els 18 anys que es vesteixen com nenes (o com nines). Porten vestits de puntes de colors rosa i blanc, amb llaços enormes. Sovint porten ossets de pelfa i bosses amb dibuixos infantils. Sortir disfressades com van els hi deu costar algunes hores.
Aquestes noietes, conscients de l’espectacle que són, es posen sobre un pas de vianants elevat per que la gent els hi faci fotos.

Ens vam quedar a quadres al entrar al local, un cafè “peculiar” i descobrir que les dues úniques persones que l’ocupaven eren dues espanyoles. Petit que és el món...

He après a escriure el meu nom en japonès!

M'encanten les grans ciutats de nit

Parlant...

2008-02-29T21:43:00.001+09:00

Hi ha una cosa que no suporto del Japó (ieps! és el primer cop que em queixo!). Totes les màquines parlen. I massa.
Quins aparells parlen al meu país: els sortidors de benzina i para de comptar. Heu escollit Gasolina Super.
Però aquí parlen: tots els ascensor (quan obre, quan tanques), la màquina de vending, els Fax! Tot xerra... sort que no ho entenc (excepte quan et donen les gràcies). Aquest país sempre has d’estar donant les gràcies, per què s’ho mereixen i per què són molt educats.

Demà més Tokyo (amb una noia de mare basca i pare japonès) curiosa mescla.
Espero no perdre’m pel camí...

Confirmat: Diumenge 9 de Març, me’n vaig a esquiar amb els de la universitat. Ngasaki Sensei (el mestre, o cap espiritual del grup) prefereix fer Snow. Ja penjaré fotos (jajaja).

Avui potser és el dia que més enyorança he sentit des de que vaig arribar aquí. Potser perquè he passat moltes hores sola i sense parlar amb ningú.

L’ample de banda japonès és de 100M (estàndard per tot el país) així que tinc l’eMule treballant (a tota pastilla).

El carril bici camí de la facultat:

Desodorant i altres assumptes confusos...

2008-02-28T21:10:00.004+09:00

M’han demanat que aclareixi l’historia del desodorant. Si llegiu sovint el meu blog, sabreu que anar a comprar és una aventura amb finals sorprenents. Dos dies vaig anar a comprar desodorant. El primer dia vaig ser incapaç d’identificar-lo. Poques coses estan etiquetades en anglès. El segon dia vaig trobar un esprai que tenia un cartell: powder spray. Enlloc hi tenia cap inscripció més en anglès. Semblava que ho podia ser. Potser una mica massa petit... El vaig comprar.
Quan vaig arribar al pis el vaig olorar, podria ser... però tenia una olor com de laca per els cabells. Però la textura era correcte. Me’n vaig possar al dia següent: confirmat. És desodorant (vaig anar a córrer i vaig conduir la bicicleta sense fer mala olor).
Però no... buscant per internet (font de grans solucions) vaig descobrir que era un desodorant PER LA CARA!!! Si, si, per no suar la cara. Els japonesos consideren de molt mal gust que tinguis la cara suada. En fi...aquí teniu el culpable:

Ahir dinant a la facultat estàvem parlant dels períodes colonials. Em va sorprendre descobrir que cap japonès de la meva taula coneixia Cuba, ni Fidel Castro, ni totes les històries que tenen ara amb el germà del dictador, ni lo molt que s’estimen amb els Estats Units. (Lo siento Lourdes! Demasiado pequeña tu preciosa isla!) Realment, pensant-ho fredament, el què passa a Cuba no ens importaria gens si no hagués estat colònia espanyola.

Intento seguir l’actualitat d’Europa per què quan torni no vagi perduda. M’ha fet riure que el príncep Carles d’Anglaterra hagi decidit no menjar Foie-Gras per què per obtenir-lo facin rebentar els fetges dels pobres ànecs. Des de quan li preocupen aquestes coses a aquest home? Fa uns anys li repugnava que Lady Di anés a centres per malalts de SIDA i ara es preocupa pels ànecs?
Ja sabeu que adoro els animals i no suporto molts humans...

Per fi avui he conegut una noia italiana (per imparare l’italiano!!!) i també m’ha presentat un noi israelià, però marxa d’aquí 3 dies a Argentina. M’han ajudat a inflar les rodes de la bici. Quina gent més amable!

La setmana que ve tinc un curs de cultius cel•lulars (que no n’he fet mai) i un simposi de nanoarquitectura... Que no sé si entendré res.

Et trobo a faltar.

Petons!

El Campus

2008-02-27T19:45:00.003+09:00

Tsukuba és gran, gran, gran. Molt gran. Fàcil de perdre’s-hi. El Campus està ple de zones verdes, llacs, camins, carrils bici, llocs on passejar i anar a còrrer. És tranquil i hi ha pocs cotxes.

La facultat és un edifici nou. Laboratory of Advanced Research B. Per cert no sé on és l’A.

Estic llegint Il Barone Rampante (Italo Calvino) en italià. Tinc por d’oblidar tot el què he après durant aquests últims anys.
Parlant d’idiomes estrangers, una cosa curiosa que em passa; quan em creuo pel Campus amb algú que no és japonès és impossible no creuar-te una mirada amb ell/a. Encara que hi ha força gent de fora, els no japonesos som minoria. Aquesta mirada de: tu no ets d’aquí i estàs igual de perdut que jo, és inevitable.

Penso que estaria bé trobar un grup de gent que fossin tots estrangers. Quan vaig amb els japonesos, tot i que intenten ser amables i no deixar-me mai penjada, sempre estan fent un esforç per parlar anglès però entre ells parlen amb la seva llengua i no puc seguir la conversa.

Una mica de temps i trobaré el meu lloc en aquesta ciutat.

Please, hold on...

2008-02-26T19:42:00.008+09:00

26 de Febrer de 2008, no me’n havia adonat fins que no he mirat l’agenda i avui fa just una setmana que vaig arribar a Japó. El dia ha començat núvol (cloudy). Del que si que me n’he adonat és que he canviat el xip de l’idioma: ja penso en anglès. Alguns pensareu: i com te n’has adonat? Doncs bé ara quan parlo sola, que no és res de nou, parlo sola en anglès. Em queixo amb anglès, canto en anglès, envio mails en anglès, parlo per telèfon en anglès, renego en anglès, faig plans en anglès...
Casi que començo a escriure el blog en anglès... però no, ja que llavors els meus companys nipons podrien llegir el què escric.
Potser us preguntareu si estic millorant el meu anglès, la resposta és no. Però els japonesos si que estan millorant el seu gràcies a mi. En fi, ells són amables i jo els faig parlar. Intercanvis culturals.

Hi ha una cosa que em té terriblement intrigada. Quan vaig arribar aquí em van donar un mòbil japonès i jo en portava un de la feina. Vaig tot el dia amb dos mòbils. No sé com carai està fet el mòbil japonès però la qüestió és que he carregat 3 vegades el mòbil de la feina i l’altre, en canvi, no li ha baixat ni una punyetera ratlleta de la bateria. Igualment la càmara de fotos japonesa que vaig comprar segueix intacte 3 dies després de comprar-la i haver tira tres-centes mil fotos.
D’on treuen l’energia aquesta gent?

Avui he anat a dinar a un restaurant Indi. No havia menjat mai menjar indi, però m’ha agradat força. Ens han servit un pa (com una coca tova i una mica dolç) amb pollastre i salsa de curry. Per acompanyar hi havia una amanida de col i enciam. El que m’ha sorprès és la beguda: podies triar entre: suc de mango o iogurt (aigua te’n serveixen sempre gratis).

Ahir vaig tenir un “accident”. Vaig connectar el meu iPOD al PC que tinc al pis. Com que tot està en Japonès no vaig entendre que em demanava i es va esborrar la meva música. Però tot té una part positiva, se m’hi va gravar la música que tenia l’ordinador en qüestió: música japonesa. Suposo que d’un antic inquilí.

Aquí em veieu al pàrquing de bicicletes del pis (el meu radera), la de color blau marí és la meva bici

Amb bicicleta i falda

2008-02-25T19:28:00.002+09:00

M’he despertat i he anat a córrer. Després m’he proposat un nou repte a complir. A les Japoneses els hi agrada molt la roba molt femenina i si cap dir-ho infantil. És per aquest motiu que sempre porten faldes i vestits. Jo em preguntava com dimonis s’ho fan per anar en bici (perquè aquí tothom hi va). Aquest ha estat l’objectiu del dia. M’he posat el meu vestit nou i unes mitges negres (elles no prenen aquesta precaució) i he agafat la bici i m’he dirigit cap a la facultat. Misteri resolt: no és difícil. La meva conclusió és: la falda té que ser mooooooolt curta per què se’t vegi "algo". Proveu-ho!

Hi ha coses a les que em costa acostumar-me, una d’elles és dinar a les 12 i sopar a les 6. En aquest sentit, encara sóc massa mediterrània.

Les llums dels passadissos i lavabos de la facultat s’activen per un sensor de moviment, així que quan vas passejant es van engegant els llums a mesura que passes. Divertit.

Som ombres...

La mascota de Tsukuba: el Tsukutsuku (van suar per possar-li nom!)

Earthquake

2008-02-24T17:58:00.008+09:00

Estic esperant que algun dia tremoli el terra. Representa que aquí al Japó és quelcom habitual. Potser sóc una mica impacient, només porto una setmana aquí. Diria que no he viscut cap terratrèmol conscientment, vull dir, adonant-me’n. Així que serà una experiència nova. Potser m’hauria de fer por, tan inconscient sóc? Aquí diuen que tot està preparat perquè passin. Vull veure com reacciona la gent. M’han dit que a part de posar-te sota la taula, tens que obrir les portes, ja que sinó es poden encallar. També m’han dit que si estàs conduint és obligatori parar (a l’esquerra, com no) i fins que no doni permís la policia ningú pot tornar a circular.

Pels carrers trobes al terra unes marques rugoses contínues que indiquen el camí als cecs i hi ha senyals acústics a tots els semàfors. No m’hauria de sorprendre, però no ho havia vist enlloc (que jo recordi). Sempre s’aprenen coses.

Una de les coses que m’ha fascinat de Japó (a mi i a qualsevol no japonès) són els seus fantàstics WC. El que tinc a l’apartament està bé, però n’hi ha d’autènticament sofisticats. Totes les instruccions estan en Japonès, però com que a aquesta gent els hi encanten els dibuixos he aconseguit entendre com funciona.
Bàsicament té: calefacció (sembla una tonteria i però crec q ho trobaré a faltar), un raig que et neteja el cul (que serviria per homes i per dones) i un altre raig que netejaria les dones (segur que algun home també el fa servir, jajaja).
Al principi no volia fer servir tots aquests mecanismes de neteja ni de broma, però a tot un s’acostuma i ara penso que més net impossible.
Quan torni a casa, me’n compraré un!

He començat el dia corrent per els parcs de Tsukuba. Després de dinar he anat de shopping. Com cada dia he anat al supermercat, un de molt gran situat en el principal centre comercial de Tsukuba. He pensat que allà no em faltaria de res.
He comprat productes d’higiene femenina entre moltes altres coses. El que m’ha xocat és que la caixera ho poses en una bossa més fosca (les normals eren transparents) com si em fes vergonya. Suposo que a les japoneses si...
He fet una comparativa amb un super de casa i no hi ha color: aquí tenen molt més productes frecs (sobretot de peix) i 10.000 potingues per els cabells, però si busques desodorants n'hi ha tres de comptats. També cal destacar que els tampons escasegen (dues marques). Encara deuen triomfar les compreses...
Un cop ho he comprat tot, fins i tot un vestit (per 2.300yens = 15,3euros), me n’he anat cap al pis pedalejant i amb totes les meves compres dins la cistella.

Mireu el meu sopar. M'estic adaptant bé, eh?

Itadakimasu!! (bon profit)

Tokyo (I)

2008-02-23T18:29:00.008+09:00

Les grans ciutats tenen la capacitat de fer-te sentir com una formigueta. Ets diminut, ets poca cosa, ets un de tants que camina... perdut.
Avui he anat a Tokyo amb dos companys de la facultat. He descobert 10.000 racons de la ciutat gràcies a ells. El metro és extremadament complex i a més està compartit per dues companyies diferents.
Primerament hem anat a la zona comercial. Ja que jo volia comprar-me una càmara (japanese, yes, of course!). M'ha sorprès gratament descobrir que les venen carregades. Així que immediatament he pogut començar a tirar fotos.

Després hem anat a la zona més tradicional on hem anat a visitar un temple (volien resar per els exàmens i la feina!). M'han fet demanar un desig a la porta de l'entrada i tirar 50 yens en un lloc concret del temple.

Després m'han ensenyat una cosa molt curiosa. Pagues 100yens i pots sacsejar un pot metàl·lic que conté uns bastonets (com els de menjar) però que cada un té un número. depenent del bastonet que et surt tens que obrir un calaixet i allà trobes un paper amb les prediccions de futur.

Després hem anat a prendre un te i menjar uns pastissets rodons fets d'arròs i recoberts amb salsa de soja dolça.

Feia molt vent a Tokyo i al agafar el Tsukuba exprés anunciaven que anava amb 5 minuts de retard ja que tenien que circular més lentament per seguretat. Hi havia uns homenets repartint bitllets gratis i justificants. Increïble no?

Un cop a Tsukuba m'han portat a una botiga on vénen aliments de tot el món (Tsukuba és una ciutat amb molts estrangers). He pogut comprar: formatge, pernil salat, més oli d'oliva i vinagre. Hi havia 3 productes exportats d'Espanya i no sé si riure o plorar: olives, Sant Miguel (fins aquí bé) i Sangria Don Simón (bufff....).

No comentaré la festa d’ahir perquè encara estic en estat de xoc: són un alcohòlics!!! Sake, sake i més sake!!!

Estic tan cansada de caminar i caminar i caminar, que me'n aniré a dormir per seguir somiant.

Welcome Party

2008-02-22T15:15:00.010+09:00

Que difícil tornar ahir de nit, no trobava el camí de tan fosc que era, estalvien en llum aquesta gent.

Ahir passejant per els laboratoris de la facultat em va cridar l’atenció l’actitud de la gent: volen que entris i ensenyar-te en què treballen. Alguns s’acosten, es presenten i em pregunten d’on sóc i volen parlar una mica en anglès.

Al pis, a la facultat, a qualsevol lloc públic, si et vols desfer d’alguna cosa has que anar amb precaució: aquesta gent ho reciclen tot. Hi ha fins a 7 contenidors diferenciats.
Coses que es poden cremar, paper i roba usada, vidre, esprais, llaunes, plàstic (PET), material que no es pot cremar.

El menjar d’aquí m’ha sorprès en alguns aspectes: les pomes són enormes, els iogurts (individuals) són petits (tamany petitsuis més o menys), les pastanagues són molt amples, els cogombres són estrets...

A la cuina del pis amb un cogombre a les mans

Avui m’han preparat una festa de benvinguda. A les 20.30 a la facultat. No sé exactament que serà però tenen els despatxos plens de menjar i begudes.
Fins i tot tenen una cosa que sembla cava...

Foto de la universitat

Estic contenta per què porto 3 dies aquí i ja surto a la llista de membres del grup de recerca de la pàgina web Nagasaki Lab.
Llàstima que no pugui entendre res ja que està en japonès...
Si navegueu per la pàgina en japonès (o sigui prement botons a l’atzar) podeu anar a parar a un lloc on hi ha les seves fotos. Fan gràcia. Busqueu-les!

6,500 miles away from home

2008-02-20T19:22:00.013+09:00

Quan surt de casa sola encara em sento perduda. Ahir vaig anar a comprar i no vaig ser capaç d trobar un desodorant, potser n'hi havien però no els vaig localitzar.
Per sort vaig trobar unes ampolletes d'oli d'oliva!! Això si que és un troballa: 70g = 99yens = 0,7euros (aprox).
La millor de les meves compres va ser un potet amb forma de saler, ple d'una cosa blanca q sembla sal, però resulta no ser-ho!! Hauré de preguntar què carai és. Té gust de carn... impressionant.

Ahir vaig aconseguir obrir la meva bústia (espero el correu del banc) i vaig descobrir una cosa curiosa. Per fer publicitat t'envien uns paquets de kleenex amb el logo del banc, immobiliària, pizzeria o el que vulguin anunciar. Publicitat útil. Així ja tinc amb què mocar-me... Abans de venir aquí em van dir que sonar-se el nas és de mala educació. He vista alguna gent fer-ho tot i que altres prefereixen quedar-s'ho tot cap a dins, mentre fan un soroll poc discret. Muntanya amunt que em deien quan era petita...

Avui he dormit 10 hores, és el que té començar a treballar a les 9,30 i viure al costat de la facultat. Feia anys que no em passava. He anat amb bici a la universitat (conduint per l'esquerra, em menjaré algun peató ja us ho dic ara). Realment no sé com serà el dia a dia, ja que avui tenia la primera reunió sobre el projecte. Té gràcia, a la mateixa taula estàvem: un japonès una xinesa i una catalana (sembla un acudit). El japonès és el professor d'universitat i els seus alumnes l'anomenen Sensei (mestre en la llengua nipona).

He visitat els laboratoris i tinc dos comentaris a fer sobre el tema:

1.- Guarden el menjar amb els reactius de laboratori (!!!!)

2.- Mmmmm... un vici tornar a olorar un laboratori de química orgànica (em sembla que tenia "mono" d'acetona)

M'han instal•lat en un despatx (això és "Can Freak"), tots els PC's i portàtils són la reostia.

També m'han donat una targeta que obre les portes de despatxos, laboratoris i la de l'entrada de la facultat (si vull venir de nit o els caps de setmana). Si vull, clar..

De moment encara no he trobat cap maquina de cafè però si que en tenen de vending on pots trobar cafè en llauna (calent si vols).

He anat a dinar als menjadors universitaris, és una mica difícil espavilar-se, està casi tot en japonès. Hi ha un plats de plàstic amb una imitació del que pots demanar.
Pagues en una màquina i vas a demanar el què has pagat.
Això si, un bol d’arròs, una sopa d'algues i un pollastre arrebossat tot per 410 yens = 2,7 euros.

Són les 19:00 i ja he tornat al pis. A fora ja és de nit. Abans d'arribar a casa he trobat un super aquest cop hi ha hagut sort: un desodorant (crec, no n'estic segura) i he trobat Nescafè!!!

Em passo el dia buscant coses... (materials i no materials).

Te verd, sushi i conduint per l'esquerra

2008-02-20T13:42:00.008+09:00

Avui he estat fent gestions: m'he inscrit com a estrangera al Citty Hall de la ciutat de Tsukuba. M'he fet unes fotos a un "fotomaton" japonès (o sigui prement botons fins que s'ha disparat el flaix). He tingut que omplir un munt de papers per que em fessin la ID card (com un DNI) i pagar 200 yens (1,2 euros aprox).
Després he anat al banc a obrir un compte corrent, la gent als bancs no s'espera dreta. Hi ha un munt de files de seients per esperar el teu torn (que per suposat te'l dona una màquina).

Després m'han portat a dinar (a les 12h!!!) a un restaurant de menjar japonès d'aquells que tenen una cinta transportadora que fa lliscar els plats. Per acompanyar el sushi hem begut te verd: poses una cullaradeta d'una pols verda en una tassa i a un extrem de la taula hi ha un sortidor d'aigua calenta.
De postres he menjat gelatina d'aloe vera (boníssima).
Durant el dinar un dels companys de la universitat ha portat un llibre d’espanyol – japonès amb dibuixos. M’ha senyalat la pàgina del Nadal i m’ha dit que li expliqués. Fins aquí bé, però quan m’ha assenyalat el pessebre i en concret el caganer... com s’explica això en un país de cultura budista?
Com no: tothom coneix el barça i em pregunten si visc a prop del Camp Nou. Diuen que els hi agrada el “Puxol” (ells pronuncien així Puyol).

Un cop hem acabat m'han acompanyat amb cotxe (conduint per l'esquerra) a comprar menjar al super (casi cap aliment està etiquetat en anglès). Hi ha un munt de coses curioses q no sabria ni com cuinar ni menjar.

Ara m'han deixat al pis per que disfrutés del free time. Demà hi ha reunió a la universitat.

Sortiré a donar una volta a veure que descobreixo.

M'han dit que aviat floriran els cirerers i les vistes seran precioses.

Vistes de nit des de l'apartament.

Caminant descalça

2008-02-19T21:40:00.007+09:00

Avui he volat des de BCN fins a Tokyo. Primer 2 hores de BCN a París i després 12 des de París a Tokyo.

Sobrevolant Sibèria un home s'ha començat a trobar malament i han demanat si hi havia un metge entre els passatgers (com a les pelis).
Jo ja em veia baixant...
He menjat noddles on board! I les meves veïnes japoneses com xarrupaven...
Quan he baixat m'han fitxat a immigració (foto i empremptes digitals).
Em volien obrir la maleta perquè deien que era molt gran, però jo els hi he dit: vaig a la universitat i m'hi estaré un any!
M'han deixat passar sense posar-hi el nas (sort).
M'esperava a fora l' Ayako (una japonesa que parla espanyol) l'he atabalat de preguntes i li he demanat que m'ensenyés les meves primeres paraules en japonès.

He arribat a Tsukuba (ciutat universitària). Immensa, m'he sentit perduda.
He anat a veure el meu piset: petit i acollidor. He entrat i hi havien un lloc per deixar les sabates i unes sabatilles per caminar. En aquell moment me n'he adonat que tenia que adoptar les costums del país i viure’l intensament.
M'han presentat la gent de la facultat de Material Science i m'han dit d'anar a sopar (a les 6 de la tarda!!! Quines idees...). He menjat plats típics del país. Fideus, carn, uns caramels de peix, cervesa japonesa. Que bo!
He comprovat que el meu nivell d'anglès és millor q el seu (cosa que em fa sentir tranquil•la, ens entendrem!). Les pors es van esvaint.

I ara d nou al pis a recuperar les hores perdudes a l'avió.

Sé que em deixo un munt de coses d'un dia com avui, estic saturada de noves sensacions.

Et trobo a faltar.

Charles de Gaulle

Amb els nervis nerviosos

2008-02-18T01:43:00.002+09:00

Passen les hores i es va acostant el moment.
Cada cop penso més en tu i com et trobaré a faltar.

Despedides

2008-02-17T03:39:00.006+09:00

La part més difícil de qualsevol llarg viatge és acomiadar-se de tots aquells que estimes i dels llocs, les olors, els sons que t'envolten des de que has nascut.

Divendres, l'últim dia de feina, vaig dinar amb tots els companys del departament. Després vam brindar amb cava. Finalment em van obsequiar amb regals "tipical spanish":

-una nina vestida de sevillana
-una bandereta d'espanya
-una baralla de cartes espanyola
-un imant per la nevera amb forma de cebes
-un tapete de ganxet
-un boli amb forma de barra de pa
-una pilota antiestrés del barça (per si tinc molta feina)
-un respall-vibrador (molt útil ja que no em puc emportar el meu xicot, snif)
-una enganxina del ruc català (aquí us perdono)
Cal dir q tots aquests regals anaven en una capsa plena fins d'alt de núvols i boletes de xocolata.

Finalment em van donar el regal de veritat una maleta pel portàtil (MOLT GUAPA!)

Us trobaré a faltar. Sobretot la Neus (i les seves brillants sortides), la Marissa (i el seu escandalós riure), la Bego (ais! qui em portarà petitsuis), la Sandra (i la seva panxeta), el Carlos (i el gaspatxo), i un llarg etc.

Fins aviat a tots!

Ja tinc el visat!

2008-02-14T20:50:00.002+09:00

Després de dies d'espera ja tinc el visat per anar a Japó!

La gent del Consulat de Barcelona són eficients, extremadament amables i atents.
Han tramitat els papers en 2 dies. M'han donat informació i mapes.

El meu viatge començarà el dia 18 de Febrer (2008), el vol cap a Tokyo surt de Barcelona a les 9:35AM, escala París (CDG).

Ara ja ho vec tot molt aprop.

Nova vida

2007-12-27T06:21:00.000+09:00

En aquest blog comentaré dia a dia les meves experiències vivint a Tsukuba (Japó).
De moment encara visc a Barcelona i no tinc el bitllet d'avió ni sé el dia que marxaré.
Tinc molt dubtes al cap i una por creixent al dia de la despedida.
Espero que poc a poc l'emoció d'aquesta aventura em vagi fent oblidar els grans dilemes que suposa la decisió que he pres.