Aviat farà un any que estic vivint al Japó. Tot i les classes de Japonès que em costa fer quadrar entre experiment i experiment, tot just començo a parlar japonès.
Aprendre japonès és fascinant. Primerament comença per fer un "reset" al cervell. L'ordre de les paraules (comparat amb les llengües llatines) és completament diferent. El nostre cervell pensa tal com parlem. Vull dir que quan parlem interiorment ho fem amb el mateix ordre que si parléssim en veu alta.
En japonès les parts importants de l'oració estan al final. En altres paraules, fins que l'altre persona no ha acabat de dir una frase no saps si és que sí o és tot el contrari. Crec que per això és considerat de molt mala educació interrompre enmig d'una frase. Sobre tot a un superior.
El Japonesos són coneixedors de la dificultat de la seva llengua a l'hora d'escriure. Ells mateixos reconeixen la dificultat d'aprendre els kanjis. En alguns llocs com el metro, els kanjis estan "subtitulats" en el seu alfabet sil•làbic ja que sinó, ni ells mateixos saben llegir-los.
Des de que sé parlar una mica he après dues coses:
1) Quan parles en Japonès a un nipó, al no esperar-s'ho, no t’entén ja que intenta comprendre el teu "anglès". Al principi jo em pensava que era culpa meva per estar pronunciant malament o fer errors gramaticals.
2) Si entenen el que has dit, sorpresos davant les teves habilitats lingüístiques et responen en japonès, parlant ràpid i dient un munt de coses suposant que tu pots entendre qualsevol cosa.
Finalment vull citar Dave Barry en el seu llibre Dave Barry does Japan que em va fer riure durnat hores. En el capíto Failing to learn japanese in only five minutes diu:
The way I attempted to learn Japanese was by reading a book [...]. This is not the method recommended by experts. The method recommended by experts is to be born as a Japanese baby and raised by a Japanese family, in Japan.
Saturday, February 28, 2009
Sunday, February 15, 2009
Sant Valentí
Ahir era el dia de Sant Valentí. Com a bons consumistes que són els Japonesos ja feia dies que tots els establiments comercials estaven replets de productes per regalar amb anuncis per tots costats. És curiosa la capacitat que tenen per fer-se seves festes pròpiament occidentals. A Japó no saben ni què és un sant! Cal aclarir que el dia 14 de Febrer les noies regalen xocolata als nois (i també altres regals) i al cap d’un mes al Març, els nois regalen xocolata blanca a les noies.
Vaig passar el dia a Tokio (després de llevar-me tard). Vaig pujar al tren que porta cap a la capital nipona en un dels vagons per a dones. Aquests vagons només “funcionen” com a tals en hores punta on l’espai interpersonal es veu reduït dràsticament. A més d’un home se li escapava la mà amb tan contacte humà i per això es van crear aquests vagons.
Dins al tren, encara que estigui a rebentar, mai se senten mòbils ni gent parlar. Hi ha un silenci absolut. No està permès parlar per telèfon i s’ha de tenir el mòbil en mode silenciós.
En la següent foto un home a la línia circular Yamanote amb una màscara del Winnie de Pooh. No sé si per error es va ficar una màscara dels seus fills, no se’n va adonar quan es va compara el paquet (i no li fa res portar-les) o simplement és un fan de l’osset que li agrada menjar mel.
Caminant per els enllaços del metro de Tokio vaig treure fer aquesta foto. En algunes òptiques, amb la finalitat que t’apropis a l’establiment posen aquests netejadors d’ulleres. Consisteixe en un bany d’aigua amb ultrasons que fa desenganxar la brutícia. Que espavilats que són! Atreuen els clients oferint un servei i a més seleccionen els que els interessa, ja que només les persones que fan servir ulleres s’aproparan per netejar-les. A part d’uns quants gaijin (persona estrangera en japonès) curiosos com jo.
Prop de l’ajuntament encara hi havia llums “de Nadal” que diríem nosaltres. No és que s’hagin oblidat de treure-les, sempre hi són. Les llums que faríem servir per decorar l’arbre de Nadal o el pessebre serveixen per decorar entrades, aparadors i plantes durant tot l’any. Però per molt que les vegi cada dia, per mi, és impossible treure’m del cap aquesta idea.
Per descansar de la caminada un cafè a l'Starbucks de Shibuya que té vistes sobre el que jo en diria el centre del món, el melic, el centre neuràlgic del planeta.
Mireu que passa cada cop que els semàfors dels peatons es posen en verd...
Finalment abans de pujar de nou al tren, al passar per davant d’un sex-shop em van regalar aquest dos de xocolata blanca.
Vaig passar el dia a Tokio (després de llevar-me tard). Vaig pujar al tren que porta cap a la capital nipona en un dels vagons per a dones. Aquests vagons només “funcionen” com a tals en hores punta on l’espai interpersonal es veu reduït dràsticament. A més d’un home se li escapava la mà amb tan contacte humà i per això es van crear aquests vagons.
Dins al tren, encara que estigui a rebentar, mai se senten mòbils ni gent parlar. Hi ha un silenci absolut. No està permès parlar per telèfon i s’ha de tenir el mòbil en mode silenciós.
En la següent foto un home a la línia circular Yamanote amb una màscara del Winnie de Pooh. No sé si per error es va ficar una màscara dels seus fills, no se’n va adonar quan es va compara el paquet (i no li fa res portar-les) o simplement és un fan de l’osset que li agrada menjar mel.
Caminant per els enllaços del metro de Tokio vaig treure fer aquesta foto. En algunes òptiques, amb la finalitat que t’apropis a l’establiment posen aquests netejadors d’ulleres. Consisteixe en un bany d’aigua amb ultrasons que fa desenganxar la brutícia. Que espavilats que són! Atreuen els clients oferint un servei i a més seleccionen els que els interessa, ja que només les persones que fan servir ulleres s’aproparan per netejar-les. A part d’uns quants gaijin (persona estrangera en japonès) curiosos com jo.
Prop de l’ajuntament encara hi havia llums “de Nadal” que diríem nosaltres. No és que s’hagin oblidat de treure-les, sempre hi són. Les llums que faríem servir per decorar l’arbre de Nadal o el pessebre serveixen per decorar entrades, aparadors i plantes durant tot l’any. Però per molt que les vegi cada dia, per mi, és impossible treure’m del cap aquesta idea.
Per descansar de la caminada un cafè a l'Starbucks de Shibuya que té vistes sobre el que jo en diria el centre del món, el melic, el centre neuràlgic del planeta.
Mireu que passa cada cop que els semàfors dels peatons es posen en verd...
Finalment abans de pujar de nou al tren, al passar per davant d’un sex-shop em van regalar aquest dos de xocolata blanca.
Subscribe to:
Posts (Atom)