Rànquing de frikades

No em cansaré de dir que Japó és Can Frikie. Em disposo a il•lustrar unes quantes de les excentricitats que he vist per aquestes terres. No cal que digui, que només són una breu selecció.

En primera posició: el cotxe que trepa




Anava tranquil•lament passejant per Guinza, estava a costat del Torre Sony. Miro al meu voltant, tothom mira cap al cel. Ahaaaaaaaaaaaa...
Normal.


En segon lloc: compri una televisió de plasma i li regalem... oli de gira-sol, tempura i salsa de soja!




Compartint premi: compri una camara digital i li regalem un cistell de cebes!





En tercer lloc: Vota’m!!!





En el carrer més cèntric de Tsukuba l’aspirant a alcalde de la ciutat rodejat de gent amb banderes i megafonia, va saludant amb la mà els cotxes que passen.


En quart lloc: H&M, causa furor!




A Japó perden el cap per tres coses: les cues, els productes occidentals i per estar a la última!!!
Així que van obrir la botiga de H&M a Tokyo una manada de japonesos fervorosos per veure les últimes tendències en roba es van posar a fer cua per entrar! L’establiment estava a rebentar. La cua tenia varies illes de cases... La foto està presa al cap d’una setmana d’obrir-se l’establiment. M’agradaria veure com era el primer dia.
I pensar que l’H&M a casa nostre és més aviat considerada com una cadena de botigues de roba com tantes altres...

Però això només una selecció de “lo milloret” que he vist.

Algú em va preguntar si al Japó sempre et segueixes sorprenent. La veritat és que cada dia te’n trobes alguna...

Sense música no hi ha emocions...

Portava setmanes treballant moltes hores al dia entre 10 i 12. Repetint sovint els mateixos experiments. De fet ara puc dir que estava encallada, però quan estàs en un mal moment costa veure com sortir. Òbviament quan has sortit del forat veus on havies caigut.
Res millor que marxar lluny del problema quan no tens perspectiva.

Per sort a vegades el destí et procura el camí. Quan vaig marxar a Japó escapant de les meves pors i debilitats. Igualment quan vaig anar a Hong Kong fa dues setmanes va ser el millor que em podia passar per obrir els ulls.
Va ser un descans enmig d’unes setmanes d’intens treball que m’ha permès tornar amb més energia i una visió més amplia del que estic fent tan a la feina com a la meva vida.

Deixar fluir els esdeveniments i deixar-se arrastrar per la vida sense presses. Vaig celebrar el meu aniversari a la Xina. Això no passa gaire sovint!
A Japó va arribar l’hivern fa 3 setmanes, de cop, sense avisar. Els grills van callar de cop, i totes les fulles han cobert el carril bici que porta cap a la universitat i travessa els parcs i dormitoris.




A Hong Kong encara estaven a trenta i tants graus i vaig decidir comprar-me un bikini (per quatre duros, millor dit: Hong Kong dòlars). I cap a la platja! Com a mínim aquí no em miraven malament per intentar-me bronzejar. I els banyadors són normals! Per que a Japó els banyadors són com els que portaven les nostres avies: amb faldeta! Encara que algun bikini pots trobar (amb 3 cm de farciment).
Vaig anar a Stanley, una de les zones amb més edificis de l'època colonial. Curiosa mescla.






Vaig pujar amb un telefèric a una muntanya on hi havia un buda assegut de 34 metres.











Vaig visitar el centre caòtic de la ciutat on miris on miris tens que doblegar totalment el coll per veure el cel. Gratacels i més gratacels.








Vaig veure pandes per primera vegada a la meva vida! Adorables!







Visitar els immensos centres comercials on pots trobar roba de marca a preus decents (of course, everything made in china, per això és barat!) Es nota vagis on vagis que va ser colònia britànica fins fa poc: tot està en Cantonès i Anglès. Tothom parla ambdós idiomes! Cosa que va fer la meva estància molt més relaxada que estar visitant Japó on RARAMENT trobes gent que parli anglès.
Els autobusos són de dos pisos i a l’asfalt hi ha les marques: look right/left!




Hi ha molts estrangers vivint i treballant-hi. A part dels britànics hi ha una comunitat de filipins molt gran (majoritàriament dones) que cada diumenge es pots trobar assegudes per qualsevol racó de la ciutat en grups, menjant, parlant fent-se les ungles... Normalment treballen en el servei domèstic i tenen lliure els Diumenges. La resta de la setmana les veus cuidant els fills dels britànics.
A Hong Kong pots trobar restaurants de totes les parts del planeta. Vaig menjar en un Tailandès, en un Francès (exquisit), un indi vegetarià, i tantes altres vegades en un Xinès.

Com boja entrava als supermercats per trobar menjar i productes d’higiene personal europeus. No, no. Encara no m’he tornat boja. Estic de visita en un país com Xina i em poso dins dels supermercats? Doncs si! Primerament vaig comprar tot el que les estrictes duanes japoneses permeten portar: formatge (tones i tones de formatge), embotits, salses, ous kinder, tablerone, etc. Després espuma per cabells arrissats (a Japó no necessiten per que no tenen el cabell arrissat...).
Per cert, no és mala idea entrar als supermercats dels països que visites. T’expliquen molt de com mengen i viuen la gent del país.

Estàvem passejant per la badia contemplant les vistes de la ciutat després d’haver sopat. Com una postal!
Sense planejar, ens vam asseure en un banc i ens vam adonar que tothom venia i s’asseia igualment al nostre voltant. Curiós.
De cop i volta va començar a sentir-se una música i per els altaveus anunciaven que estava apunt de començar un espectacles de llums i so on els edificis de la ciutat encenien i apagaven les llums al ritme de la música.

M’agraden les ciutats de nit, la lluna, m’agraden les llums, les llumetes i les totes les estrelles que et fan sentir com una formiga. M’agrada la música que et fa vibrar...
Un gran moment.

Harajuku: podria ser que...

Quan portes cert temps vivint a Japó perds la capacitat de sorprendre’t. Definitivament visc al país on la densitat de freakies per metre quadrat és la més alta de tot el món.
Si per més inri un es trasllada a Harajuku (barri de Tokyo) podríem afirmar que la normalitat és l’excepció.
Dissabte vaig anar sola a Tokyo amb l’objectiu de passar l’estona vagant per aquest barri. És fascinant. Què podem trobar a Harajuku? Principalment els amants del Cosplay コスプレ(jovenets i no tan joves que es disfressen com els seus personatges favorits d’Anime), els que van a la última, fashion victims, curiosos, turistes (amb un pam de boca obert), de tot...

Hi ha varies “tribus urbanes” la més comú a la zona són els Gòtics però es veu de tot. Lolitas: noies (i he vist alguna senyora) que es vesteixen com nines (normalment de color rosa o blau cel). Gal: que intenten imitar les occidentals tenyint-se de rosses i arrissant-se els cabells (més pròpies d’altres barris). Decorer: costumitzen la seva roba i intenten no ser mai gran, una mica l’estil Agata Ruiz de la Prada.


Lolita


Escolars amb uniforme (la maleta també forma part de l'uniforme, per personalitzar-la la carreguen de tonteries, fan el mateix amb els mòbils)


Gotic Lolita


El frekisme no té edat (respectable mare de familia...)



No tinc nom per tot el que vec...


I una altre...


Un cop vist aquest mostrari de personatges em va cridar l’atenció una botiga. Aquí a Japó és molt (massa) comú vestir els gossos. Normalment petits (i esquifits) fets a mida del pisos japonesos.
La bogeria per imitar tot el que sigui occidental els ha portat a celebrar festes com Halloween o Nadal (a les botigues ja es poden comprar carbasses i decoracions nadalenques).
En resum, trobant-me al barri més peculiar de Tokyo vaig veure una botiga de roba per gossos que tenia els últims models en exposició: disfresses de Halloween.


Pobres gossos...

Per finalitzar amb aquest post una mostra de com de "fashion victims" són aquesta gent:

No serveixen per res, emprenyen, maregen i la majoria et pren per un imbècil si les portes posades... però n’he vist moltes!



Ulleres de plàstic de ralles sense vidres.
Si, hi ha un dibuix que diu que no tiris fotos.


FEAKIES!!!!!!!!

I miss petit Suisse

Ja he tornat de vacances!

És graciós per què normalment quan vas de vacances tornes a casa. Jo he tornat al Japó.

Entre el jet-lag i la tornada a la feina vaig molt cansada. Tinc que agafar el ritme!

M’he passat 4 setmanes a Europa i he aprofitat per menjar tot el què no hi ha a Japó. Des del famós pa amb tomàquet, tots els embotits que se’m han passat pel cap, botifarra, etc.
El curiós del cas és que al cap de poc d’arribar em vaig adonar que també trobava a faltar les coses del Japó: l’arròs, el peix frec, el tè verd (quin vici!).

En altres paraules, quan sóc aquí trobo a faltar les coses de casa. A casa les d’aquí.

Odaiba お台場

Aquest cap de setmana vam anar a la capital nipona uns quants companys de la classe de japonès. Concretament ens vam dirigir a l’illa artificial que van construir el 1853 a la badia de Tokyo anomenada Odaiba. Vam agafar un ferri des del barri d’Asakusa.


Jo dins el ferri (Edifici de la companyia Ashai disenyat per Philippe Patrick Starck).

Un cop allà vam visitar l’edifici de la televisió japonesa Fuji TV construït per el famós arquitecte: Kenzo Tangen (gran admirador de Le Corbusier). L’edifici és espectacular per la seva forma i colors però sobretot per la gran bola situada a la part superior (amb un restaurant a dins) que van construir a part i van pujar amb una gran grua. Per cert, si visiteu l'edifici podeu pujar gratis fins al pis 24 (si aneu al 25 heu de pagar) però la gent no ho sap i paguen a l'entrada!


Reataurant en forma d'esfera.


Jo fent l'imbècil...

L’illa està plena de centres comercials i d’oci (restaurants, banys termals, botigues, etc.). Fins i tot hi ha una platja, però no t’hi pots banyar per la contaminació de l’aigua. Un dels centres comercials s’anomena Venus Fort i està ambientat a Venècia. Els japonesos sofreixen una admiració cap al món occidental que els fa construir autèntics nyaps. Que n'opineu de l'interior de l'edifici?



Tenen una rèplica de l’estàtua de la llibertat.


Psep...

El moment més emocionant del dia vas ser quan vam decidir visitar Meg@web un gran edifici on s’exhibeixen els nous models de cotxes de la marca Toyota. Pots conduir els cotxes durant 10 minuts per un circuit amb corbes, rotondes, slalom, semàfors, rampes, baixades. Tens que reservar cita (al mateix edifici). Et demanen el permís de conduir japonès o l’internacional. Com que només jo el tenia vaig assumir al responsabilitat de conduir. Però clar, era la primera vegada que conduïa un cotxe automàtic, per el carril de l’esquerra i amb el seient del conductor a la dreta. Raro, raro, raro!!! Uns minuts abans de pujar al cotxe em va agafar “el cague”. Vaig començar a pensar... ostres! No estaran invertits els pedals també! Però no... Per sort un dels meus companys de classe havia viscut un temps a Estats Units i em va explicar com arrencar el cotxe i com fer anar el canvi automàtic. Tot i així encara estaven d'humor per prendre'm el pèl i gravar un vídeo de la meva heroica actuació.


Per cert vaig provar el Toyota Crown Hibrid (amb electricitat) un passada! No fa gens de soroll i és ecològic.

Tard al vespre i després de totes les aventures vam creuar el Rainbow Bridge (el pont que uneix Odaiba amb Tokyo). Vam esperar que fos fosc per veure la ciutat des del pont.


Bonic, eh?

I cap a Tsukuba again...

Vivint

Fa poc va venir a visitar-nos una professora Japonesa que es dedica a la recerca als Estats Units. Va fer-nos uns quants seminaris. Al vespres vam anar a sopar amb ella el meu Sensei (cap del grup de recerca) i els doctors del grup. Vam menjar en un restaurant de Soba. Després d’unes 6 cerveses, uns quants glops de licor de patata i uns quants xarrups de Sake tothom sembla feliç i més predisposat a riure.

Els Japonesos són extremadament reticents a parlar de la seva vida privada. Quan coneixes algú t’has d’esperar un temps (mesos o anys) per poder fer preguntes personals. Mai expressen sentiments ni opinions a no ser que et coneguin profundament.
Em va sorprendre que per primera vegada em vaig assabentar dels que estaven casats i dels que no, dels fills que tenien i fins i tot dels seus problemes matrimonials.
Crec que la catàlisi de la reacció va ser la professora Japonesa. La seva experiència vivint a l’estranger. Va parlar com si res del seu divorci i obertament va confessar que buscava parella.
Comportament totalment estrany en un japonès i més en una dona de certa edat.
Per cert, mai pregunteu l’edat a una dona japonesa! Un dels meus colegues japonesos que deu rondar els 30 anys, en complet estat d’embriaguesa va preguntar-li l’edat a una de les noies que just s’havia incorporat al nostres grup de recerca com a Post Doc (o sigui que si just havia acabat el doctorat deu tenir uns vint-i-llargs! I de la vergonya que va passar la mossa es va posar vermell vermell com un tomàquet i se’n va anar a casa.

A Japó les relacions de parella es basen en insinuar els teus sentiments però mai mostrar-los. En fan un art. Has de fer entendre a la parella el que sents sense dir-ho literalment i has de ser prou hàbil per entendre el que t’estan insinuant sense dir-t’ho clarament. En poques paraules: has de desenvolupar una intuïció i una subtilitat que no són pròpies de la cultura occidental.

Sopem a les 6 de la tarda, s’acaba de menjar a les 8 i cap a quarts de nou em dirigeixo cap a casa a peu. Una nit de Juliol calorosa. A Tsukuba no baixem dels 25ºC a la nit. Camino per els carrers amb una samarreta de tirants. No hi ha ningú. Els carrers són extremadament foscos. A Tsukuba es preocupen molt dels temes ecològics i la contaminació lumínica és mínima. Si estigués en un altre país, segurament caminaria de pressa per evitar la sensació d’inseguretat. Però estic a Japó, un país tranquil on en casos extremadament rars trobes gent violenta.
Miro el cel, no es pot veure les estrelles per la calitja. L’aire és càlid i humit. I llavors sento una sensació estranya de no ser conscient del que visc ni on sóc. Des de que sóc aquí casi que no he provat alcohol. M’he pres una cervesa sopant i ha sigut suficient per que senti les seves bombollets dins del meu cap. Potser per això em sento per uns instants molt lluny de casa, en un país tan diferent, caminant lentament cap al meu apartament, desubicada. Tot sembla irreal.

Però tot és agradable.

Tan si plou com si no plou

Juny i Juliol són l'anomenada estació de les pluges al Japó. Bàsicament un dia plou i un altre també. Tot i així, entre ruixat i ruixat, el sol es deixa veure. És llavors quan es pot observar un fenomen totalment inaudit a les nostres terres: els paraigües per el sol.
En la cultura nipona la bellesa femenina implica una pell blanca. Així que les japoneses rarament usen roba de tirants (o massa destapada). Les temperatures fa dies que ronden els 25-30 graus i la majoria vesteixen en màniga llarga.
Però el més sorprenent per mi és veure les noies amb paraigües per evitar bronzejar-se.
Per protegir-se del sol no paren de posar-se crema solar a la cara i les mans amb un factor de protecció altíssim.
També vénen uns guants llarguissims que permeten tapar-se els braços i les mans. Veus noies en màniga curta amb uns guants (típicament blancs o negres) que els hi cobreix tot el braç fins just per sota les espatlles.

Així és com, després de dinar veus estirats a la gespa del campus tots els occidentals i els autòctons es preocupen de buscar-se un lloc a l’ombra.



Foto a Ueno Park (Tokyo). Parella passejant amb la noia tapant-se amb el paraigua. Es produeixen situacions força absurdes quan veus noies caminant per l'ombra amb un paraigua per tapar el sol.

Convini コンビニ

Aquí al Japó hi ha un tipus de botigues que no pots trobar a Catalunya. Estic parlant de les Convenience Store. Normalment són petits locals on un pot trobar tot allò que necessita per sobreviure (i també forces tonteries). Venen menjar del que podries trobar en un mercat però també ja preparat: sandvitx, onigiri (boles d'arròs amb farcit) i sobretot els obento. Aquests últims són una safata amb el menjar cuinat a punt per consumir. El caixer et demana si vols palillos per menjar-lo i te l'escalfa.
A part de menjar hi pots trobar tots el tipus de begudes que se't ocorrin.
La llista de coses que pots comprar en una Convini és inacabable: piles, tabac, calces, maquillatge, esparadraps, mitges, xocolatines, revistes, desodorant, compreses. També hi ha caixer automàtic, fax, fotocopiadora, snacks, caramels, gelats, etc.
I ara petards! Encara no he aclarit si celebren quelcom semblant a Sant Joan. Ho investigaré.
Cada 100 metres pots trobar una Convini a Japó. Hi han cadenes de Convini. Les més famoses: 7-Eleven, Family Mart, ampm, Lawson...
Aquestes botigues estan obertes 24 hores al dia. Així que si a les tantes de la matinada tens un desig irreprimible de menjar o comprar quelcom que no tens hi pots anar.
Els Japonesos les adoren. Cal reconèixer que són molt pràctiques.


7-Eleven al meu carrer. Observació: davant (o aprop) dels establiments sempre hi ha un pàrquing ja que està prohibit aparcar al carrer.

Akihabara

Ahir un japonès sonat es va dirigir a un dels barris més concorreguts de Tokyo: Akihabara (o el barri electrònic) on es pot trobar tot el que fa referència a ordinadors, càmares de fotos, videojocs, electrodomèstics, mòbils, etc.

Va arribar amb una furgoneta fent esses per atropellar els vianants i després en va sortir amb un ganivet a la mà i va començar a atacar la gent indiscriminadament.

Va matar 7 persones i en va ferir una vintena.

Japó és un dels països més segurs i amb menys violència del món, cosa que fa el fet encara més extraordinari.

Jo només us puc dir, que per coincidències de la vida jo era allà! Vaig anar-hi per comprar un videojoc per la PS2 que tinc a l’apartament. Diga’m freak! M’estic integrant al país. M’adapto bé.

No vaig veure res ja que la quantitat de gent que hi ha un Diumenge al migdia en un barri com aquell és descomunal. No és comparable a cap país occidental. Els carrers es tallen a la circulació de vehicles ja que tot el carrer està ple. Fins on t’arriba la vista només veus persones i més persones.

Disappeared

He desaparegut per uns dies del meu pis. M’he dedicat a conèixer món. He visitat Japó. Primerament vaig agafar el Shinkansen (el tren bala) a Tokyo per anar a Osaka (514 Km en 2 hores i mitja). Uns trens que volen baix.



Un cop allà vaig comprar un tiquet per 3 dies per viatjar per la regió amb tots els trens, autobusos i metros. Em vaig dirigir a Kobe. El primer que vaig visitar va ser una fàbrica de Sake on em van explicar com es produeix el susdit licor (fet d’arròs, per els que desconegueu el tema). El procés es molt complex, però em van donar un tríptic amb l’explicació en anglès amb uns dibuixos manga molt aclaridors.



Després vaig visitar el barri xinès de la ciutat.




De nit vaig anar a visitar el port, que és preciós. Amb la seva torre. Imatge típica de la ciutat.



Vaig dormir en un hotel de tipus occidental. L’endemà em vaig despertar i vaig visitar un jardí japonès preciós. Quina dedicació s’hi podia contemplar. En mig de la ciutat, semblava un oasis de tranquil•litat.



Unes hores més tard em vaig dirigir a Kyoto. Aquesta ciutat, una de les més tradicionals de Japó es caracteritza per la quantitat de temples que té. Vas caminant per els carrers i veus cases, un temple, cases, cases, un temple, més cases, un altre temple, un altre... fins a empatxar-te! En vaig visitar alguns però el més bonic va ser el de Toji, amb una pagoda increïble (la més alta de Japó).



Dins del recinte també es pot visitar un bonic santuari daurat sobre un llac en mig d’un jardí japonès.



La llista de temples que vaig visitar és inacabable. Potser cal destacar un de lleugerament elevat, des d’on podia disfrutar de les vistes a la ciutat.




Vaig dormir en un Ryokan (hotel d’estil japonès) el terra de tatami, dormint sobre futon i amb tots els elements típicament japonesos que us puguin venir a la ment. També vaig estar al Palau imperial rodejat per un parc immens.
L’endemà vaig continuar visitant la ciutat i al final vaig dirigir-me a Nara, quasi a la tarda. Vaig arribar a la ciutat ja fosc, vaig buscar el Ryokan per deixar la maleta i vaig passejar per la ciutat de nit. Tots els parcs i temples estan subtilment il•luminats. Quin plaer: la temperatura era perfecte i els llocs preciosos.







En un immens parc que conté la majoria de temples i uns inquilins curiosos: els cèrvols! Si! Nara és famosa per els seus cérvols. Ronden lliures per tota la ciutat. Així que mentre vas caminant els veus creuar pel carrer. La gent circula lentament amb cotxe i hi ha cartells per tot arreu indicant la seva presencia. S’acosten a la gent, et llepen, et freguen amb les seves banyes (tenen el tacte de la fusta). La gent els hi dona menjar. Els japonesos creuen que són els missatgers dels Déus.





Una observació de l'última foto: el cérvol creua per el pas zebra però... en vermell!
Com podeu veure estaven per tot arreu.

Després d’un dia a Nara vaig marxar de nou a Osaka. Vaig arribar a la nit. Un munt de gent i llums per tot arreu. Una ciutat més moderna que Kobe, Kyoto i Nara, més semblant a la caòtica Tokyo.



Vaig dormir en un hotel càpsula!!! Aquells que semblen un rusc d’abelles.
L’endemà al matí després de visitar el castell d’Osaka i vagar sense rumb unes hores.



Després vaig agafar de nou el Shinkansen per tornar cap a la capital nipona.

Balanç del viatge: picades de mosquit per tot arreu, cremades de sol a la cara, esquena i espatlles, unes sabates destrossades i sang als peus de tant caminar. Em vaig comprar unes sabates noves quan ja començava a tocar amb les plantes del peu al terra. He vist coses increïbles i no oblidaré mai tot el que visitat!

M’han passat unes quantes coses curioses. Primer, els grups d’escolars japonesos que visitaven els temples o passejaven per la ciutat sentien una atracció inexplicable per els estrangers que visitàvem el país. M’han tirat fotos mig d’amagat, altres em demanaven directament que em posés a les seves fotos, em saludaven amb un herou (hello amb pronunciació japonesa), s’acostaven per mirar-nos i fins i tot demanaven autògrafs (us ho prometo!).

Crazy japanese...

Sanja Matsuri 三社祭 (Festival dels Tres Temples)

Ahir vaig quedar amb la Chieko (japonèsa, amb certes habilitats per l’anglès). Ens vam conèixer a la facultat (Tsukuba) on ella estava fent el seu Master. Ara ja ha acabat i està fent el curs de formació de l’empresa que l’ha contractat. Aquests cursos poden durar fins a 3 mesos aquí al Japó! Treballa en una empresa japonesa de component electrònics per càmares, mòbils i altres. Em va explicar que feien les peces de l’Ipod, així que si en necessiteu de recanvi em feu una trucada.


Em va portar a un festival japonès al temple Senso-ji (Asakusa, Tokyo). Feia una calor pròpia de ple estiu i estava a rebentar de gent. Molts japonesos i també molts turistes.
El festival és en honor als tres fundadors del temple. Diuen que el Maig del 628 d.C. dos pescadors que treballaven a un riu aprop de Tokyo van trobar en una xarxa una estàtua de Buda la van tornar al riu, però sempre tornava. Amb l'ajuda econòmica d'un ric terratinent es va construir aquest temple i es van convertir al budisme. El Japó era sintoísta en aquella època. Actualment és una barreja d'ambdues creences.
Tot i ser el temple budista més antic del Japó, cal dir però, que durant la Segona Guerra Mundial, el temple original va ser bombardejat i l'actual és una reconstrucció.



Com podeu veure a la foto passejaven una espècie de “passos” anomenats mikoshi que carregaven a les espatlles. Són petites imitacions del temple fetes de fusta i recobertes d'or. Cada mikoshi té una porteta tapada amb una cortina i s'invita a les ànimes kami dels fundadors a entrar dins. Els portadors sacsejaven els mikoshi per que se suposa que donen força a les ànimes i porta bona sort. Van donar voltes i més voltes al temple, mentre sonava la música.



A part de compartir amb una multitud aquest espectacle, la Chieko em va presentar el seu pare que era un dels que portava els mikoshi. Cada “confreria” anava amb un vestit tradicional diferent.

Em van invitar a prendre una beguda i un cafè. També a menjar el plat dels que porten els mikoshi: una espècie de popurri amb carn que no vaig identificar molt bé.

A part d’aquest espectacle vam fer les coses tradicionals japoneses: dinar a les 12 a l’estació de Ueno i anar de “shopping”.

Insomni (i nits mogudes)

Avui ha sigut una d’aquelles nits incòmodes en les quals no trobes la posició. He girat i girat hores i hores per que no m’adormia. No tenia son. Crec que abuso del té verd. Anava mirant el rellotge i les hores passaven i jo no aconseguia descansar. Després d’aixecar-me 3 o 4 vegades per anar a la terrassa a mira les llums de la ciutat i anar a veure aigua unes altres tantes. M’he mig adormit.

Però la nit passada serà recordada per anys. Hi ha hagut uns 8 o 10 terratrèmols. Ha sigut increïble. Cada cop que aconseguia adormir-me un sacseig em despertava. Els primers han sigut suaus però els dos últims han sigut la traca final. Les portes es movien soles, els objectes caient dels prestatges, pots rodolant, no podia dormir per els moviments i del soroll que feien totes les coses que queien i les portes colpejant.
En resum, que després de tot el que m’havia costat adormir-me, m’he passat la nit desvetllant-me.
Al final, quan m’he adormit profundament, somiava que hi havia terratrèmols. I com no, ha sonat el despertador.
Més tard he comprovat l'existència i l'intensitat del terratrèmols en la pàgina web següent: JMA

Un cafè carregat i cap a treballar.
Ara mateix poso una mala cara...
A veure si dormo millor avui.


Foto de Tsukuba de nit (Tsukuba Space Center - Model de Coet de la Japan Aerospace Exploration Agency). Aquí ensinistren els astronautes i fan recerca.