Aquí no mengen mona

Ara que tinc més feina que mai al laboratori, tinc el meu Jordi aquí i casi gens de temps per escriure el blog. Em sap greu però tinc que aprofitar aquests moments únics!
Així que estimats lectors: paciència!
El temps passa volant: i tinc pressa per viure intensament.

Quina sort!

Avui he anat a les 6:20 AM a l’estació de Tsukuba per agafar un autobús que em portés a l’aeroport de Narita. Avui ha arribat el Jordi!!!
Hem anat a Tokyo i hem fet unes quantes voltes per el barri de Ginza, ens hem acostat a la torre de Tokyo i hem dinat noodels, tempura, arròs, sopa de misu (empatxada de menjar japonès i a bon preu). Cap a la tarda he tornat cap a Tsukuba.
Quan hem arribat al pis li he ensenyat la càmara que se’m va espatllar ahir al caure al terra: I L’HA ARREGLAT!!!!!
No hauré de reparar-la!!! No n’hauré de comprar cap!!!
Un dia rodó.

Sant Valentí (Japanese Version)

M’he carregat la càmara de fer fotos nova. Snif... Estic trista. M’ha relliscat de les mans i ha caigut a l’asfalt. Primer la pantalla es veia un tros negre, després m’he adonat que ja no enfocava. Quan l’he volgut parar no es plegava. Total, he tingut que treure-li la bateria per que no es parava.
No sé si es podrà arreglar... crec que n’hauré de comprar una altre.

Avui és el dia de Sant Valentí (part II). El dia 14 de Febrer les japoneses regalen als seus estimats xocolatines. I al cap d’un mes, el 14 de Març, els japonesos regalen a les noies xocolata o dolços.

Degut a la seva extrema amabilitat, ens han regalat a totes les noies del laboratori una capça de bombons per cada una. Que macos!

Quan et donen un regal, no l’has de desembolicar! Te l’has de quedar i obrir-lo en privat. Per poc me’n oblido!

Confesso...

Tinc una debilita: m’agrada anar a comprar al “super”.
Jajajaja, un mal vici. Si llegiu freqüentment el meu blog ja sabreu que hi vaig cada dia. És sorprenent! Sé que cada cop que entro sortiré amb quelcom que no sé què és i sovint tampoc sé com cuinar.
L’última cosa que vaig comprar desconeguda va ser ahir: semblava un formatge en llenques. Però al obrir la bossa resultaven ser com una espècie de “tortitas”. Quelcom fet de cereals o arròs o a saber tu... Si sàpigues llegir el japonès!
Total, un cop comprat s’ha de provar. Però llavors hagi de decidir com cuinar-ho. Davant del dubte en vaig fer unes quantes al forn i la resta fregint amb oli.
Demà preguntaré a algú què he comprat i com cuinar-ho.

L’aventura d’avui té forma de iogurt, vaig a menjar-me’l. Potser descobreixo que és una bossa de crispetes o un neteja sabates.

Canvi de tema. Al laboratori treballo amb una noia xinesa. Un cop algú em va dir: per què pensem sempre que la persona amb la que més ens entendrem està al nostre barri? O a la nostra ciutat? O al nostre país? Mai busquem gaire lluny. Doncs jo us puc ben prometre que la Yuan i jo tenim ben poc en comú, però me n’he adonat que cada dia ens vestim igual. Com pot ser? La seva roba és comprada a la xina i la meva a Catalunya (tot i que segur que és MADE IN CHINA) i les dues estem lluny de casa i portem tota la setmana clavades. Fins i tot encertem els colors. Fem gràcia.
El principi d’una gran amistat.

Per què?

Per què no transpiren? No veràs mai un japonès suat.
Per què no els hi fan pudor els peus?
Per què no posen sal a l’arròs?
Per què els hi agrada fer cues? Al metro, al tren, al bus, per menjar en restaurant...
Per què segueixen les normes al peu de la lletra?
Per què són incapaços de parlar d’ells mateixos?
Per què sempre estan donant les gràcies?
Per què si els hi dones una empenta sense voler, es disculpen?
Per què els hi encanten les capses de mocadors de paper?
Per què sempre fan el símbol de la victòria quan els hi tires una foto?

Per què tinc tan poques respostes?

Jajaja

Un misteri!

A veure si vec la llum (com la de la foto)!

Reflexions...

Trobo a faltar el mar, i mira que Igualada no és una ciutat de costa. Quines coses més estranyes descobreixes quan ets fora de casa. Vaig llegir per no sé on que marxar del teu país et fa estimar-lo més. És ben cert.
Quan posi un peu a l’aeroport seguiré aquests pasos: abraçar la gent que estimo, menjar pa amb tomàquet i finalment anar-me’n a la platja. Sigui l’hora que sigui. Us ho ven prometo que tinc ganes de sentir el soroll de les onades trencant-se a l’arena, aquest va i ve continu. Poder treure’m les sabates i posar els peus a l’aigua. I sentir com s’enfonsa el l’arena i s’escapa d’entre els dits. I poder-me asseure deixant passar el temps, sense pensar en res i gaudint del moment.

Ais! El meu cotxe; Encara és nou, quasi que ni l’havia estrenat!

I el conill: ja no em persegueix pel pis. No vol estar sol. Però deu estar ben cuidat!!!

Em sento molt bé a Japó, no tinc cap queixa (ans el contrari). La gent és adorable, atenta i educada. El país sencer està netíssim! Tot funciona.

M’agrada anar al super a comprar ja que cada dia surto d’allà amb quelcom nou que no sé què és i mai he provat. Així aprenc coses noves dia a dia.

Vaig millorant el meu japonès, començo a saber els colors i el nom dels menjars.

Q mou el món? L’amor.
L’amor a les peles, l’amor al poder, l’amor als cotxes, l’amor al sexe, etc.

Esquiant a Japó

Avui tinc tots els braços adolorits. Estic realment cansada. Ahir em vaig passar el dia esquiant a les muntanyes japoneses. Ens vam reunir a l’estació de Tsukuba on vam agafar el tren cap a Tokyo. Després vam agafar el tren bala (com me’n ric del TGV) cap a la prefectura de Niigata per anar fins a Yzawa concretament a l'estació de Gala.




És genial. Baixes del tren. Agafes un telefèric (d’aquells amb forma d’ou) que et puja fins a la muntanya. Allà, dins d’un gran edifici pots llogar els esquís i tota la roba (per suposat no la vaig prendre d’Igualada!). Tens una taquilla on deixar les teves coses i ja pots agafar el telecadira cap a les pistes. Les pistes també es distingeixen per els colors, però ja us dic que de les vermelles no vaig passar ja que tenien un desnivell increïble. Com serien les negres! Com un barranc?





Per primera vegada vaig utilitzar els esquís curts: snowblade. Són més fàcils de controlar però amb una gràcia sorprenent pots acabar girat 180º i baixar pista avall d’esquena.
Quan un és japonès, per definició és freak. És a dir, si quelcom pot ser normal, ells no ho faran així. Així és com Nagasaki Sensei va fer-se el flipat amb la seva taula d’Snow.
A diferència de casa nostra hi havia molta més gent fent snow que esquiant.

Entre moltes altres coses que vaig conèixer ahir vaig descobrir unes pastes fetes amb arròs, soja fermentada i embolicades amb fulles de bambú (que fan una olor boníssima).
Aquí una foto d’en Hiroshi amb un d’aquests pastissos.




Ara només em fan mal els braços. Per sort! Ja que cada dia vaig a córrer, sinó també em farien mal les cames.

Ieps! Que això balla!

Ahir va ser una gran nit. Perquè? Us ho explicaré.
Vaig anar a dormir cap a la una de la matinada, després de mirar una pel•lícula. Ja estava mig adormida quan va acabar. Així que només vaig apartar el portàtil i vaig tancar els ulls definitivament. Al cap d’una estona de dormir em va despertar un soroll força estrany com si moguessin els mobles del pis de d’alt.
De cop i volta vaig notar que una força brutal m’estava movent dins del llit. Ueps! Què coi passa aquí? Estava mig adormida i no entenia massa bé la situació. De cop vaig caure-hi: estàs a Japó; Això és un terratrèmol.
Realment estava tan sorpresa que no vaig reaccionar: tindria que haver-me aixecat i posat sota la taula. Però la força era tal que estic segura que m’hagués tombat a terra.
Les parets de l’apartament semblaven de goma, elàstiques, com un xiclet. Us ho ben prometo que les vaig veure deformar considerablement. Contradictòriament però, si hagués tingut que descriure com es va bellugar cada pis diria que es tractava com si cada apartament fos un bloc: sòlid en si mateix però com si llisqués entre el pis de sota i el de sobre. Una sensació no massa agradable.
M’imaginava que un terratrèmol seria com dur, brusc, violent. Però la sensació va ser més semblant a estar en un vaixell un dia en què el mar estes molt agitat. Balancejant d’un costat cap un altre.

Apart d’aquesta experiència tan diferent també explicar-vos que ahir vaig anar a Mito amb dos companys de la facultat per obtenir el Re-entry visa. No n’hi ha prou amb tenir el visat en aquest país sinó que a més tens que tramitar uns papers per si se’t ocorre marxar i tornar. Aquí ens teniu en Nakamura (Japó) jo (Catalunya) i en Sumon (Bangla Desh) en una botiga de dolços japonesos.




Per cert! Aquesta setmana vaig provar els dorayaki els dolços que mengen en Doraemon i en Novita (juntament amb el Schin Chan són molt populars aquí).



Finalment ahir després del viatge vam pujar al Mont Tsukuba (d’un turonet en diuen muntanya, 877 metres) per contemplar les vistes. Ja comencen a florir els cirerers i és tot un espectacle.

Tokyo (III)

Avui m’he despertat de mala llet, per què he tingut malsons. Però un cop desvetllada el dia ha canviat de color.
He sortit al balcó a recollir la roba estesa. Suposo que els que esteu avesats als dibuixos i còmics manga sabreu que a Japó estenen la roba en pals de fusta que pots despenjar (no tenen fils).

Avui he anat a Tokyo per assumptes burocràtics. Com sempre vaig contemplant la fauna (igual que em miren a mi com un bitxo raro). Avui m’han xocat dos individus: primer un noiet molt, molt fashion que portava una corbata blava per cinturó i després un home que podria ser el meu avi amb el cabell tenyit de lila.

Quan entres a les estacions de metro pots escoltar unes gravacions d’ocells cantant. Suposo que és per relaxar-se de l’estrès que causa la quantitat de gent que hi ha i les preses.
Aps! I dins els trens i el metro has de portar el mòbil silenciat o parat. I et demanen que no parlis per telèfon.
Em sorprèn la capacitat que tenen els nipons per adormir-se durant els trajectes. Pugen s’asseuen i tanquen els ulls. No importa l’hora i el dia; Al matí a la tarda, el cap de setmana o laboral.
Fins i tot n’he dos dormint drets. No és broma!!

He arribat a l’estació de metro a prop de l’ambaixada d’Espanya. He buscat l’edifici (la bandera). Al Japó no et donen el carrer, et donen el barri, un número de la zona concreta i un altre número per la illa de cases, finalment un tercer número per l’edifici. És una mica difícil, però t’hi acostumes. No és que no tinguin noms els carrers, és que rarament els trobes escrits.
Un merder...

Un cop dins de l’ambaixada he pogut veure la TVE on hi havia l’Arguiñano cuinant. Un bust del Rei (de tamany descomunal) i on m’he fet resident a Japó per poder votar i que em busquin si hi ha un terratrèmol molt important o un tifó.
O un atemptat terrorista, no oblido que Japó és un important aliat dels E.E.U.U. en varis dels saraus que tenen muntats els yankies pel món.
Un cop desempadronada d’Igualada, ara sóc resident a Japó, m’he passejat una mica pel barri de les ambaixades: molt elegant i luxós (he vist uns quants Ferraris).

Hi ha una cosa dels taxis japonesos que fa un mal als ulls que tomba: tots porten els seients recoberts amb unes puntes (com de ganxet). Cutre!!!! No tinc fotos... llàstima.

He entrat a varies llibreries per què buscava una guia de Tokyo en anglès - japonès (sinó és impossible entendre els cartells, majoritàriament en caràcters nipons.
Si féssim el mateix que fan els japonesos a Catalunya (per extensió Espanya) ens farien fora. Agafen els llibres i revistes i es posen a llegir-los. Però molta estona. Les llibreries estan plenes de gent llegint drets. Ara que ho penso, hi ha gent que pensen que l’FNAC és un biblioteca. Però ho faríeu també amb les revistes?

Quan ja portava hores caminant, me n’he adonat que no hi ha bancs en aquest país.
En aquest moment m’ha vingut una sola frase al cap:

Aquí no hi ha on deixar-se caure!

Spanish Girl

Sempre m’he considerat tolerant amb el tema nacionalista. Jo sóc catalana. Però des de que sóc aquí encara més. Us ho ben prometo: al pròxim que es torni a referir a mi amb el títol de Spanish Girl li caurà una que no s’espera.

Ahir vaig arribar al meu “tope”; No, no sé tocar les castanyoles i encara menys sé ballar flamenc. OK???
Tampoc sé cuinar una paella com déu mana, ni penso preparar una sangria.
Odio les “corridas de toros” per què van en contra dels meus principis (no es pot tortura un animal fins a la mort).

Així que avui amb la nostàlgia de la terra, m’he posat a escoltar música catalana sense parar. Obrint Pas - La Flama (em porta bons records):




La única cosa que coneixen aquí de Catalunya és el Barça. Si, és el que hi ha. Una quantitat considerable de japonesos (nois i homes, principalment) són capaços de recitar l’alineació del Barça. L’endemà de cada partit l'hem de comentar (obligatori). Els veig gratuïtament per la televisió japonesa.

Així que amb la frustració de saber d’on vinc i que el resta de la gent que em rodeja no, seguiré intentant aprendre japonès. Sé saludar (depenent de l’hora del dia és diferent), donar les gràcies, contar fins 10 (encara que entenc fins a 100), sé dir que no ho entenc, ser dir bon profit (obligatori abans de posar-se res a la boca), sé acomiadar-me, sé dir que ho sento, sé dir adéu. També sé dir: 5è pis s’obren les portes (que és el que diu l’ascensor quan arriba a la meva planta). Molt útil...

P.D. Dues setmanes i el mòbil japonès segueix viu, un misteri...

Tokyo (II)

Primera visita a Tokyo sola. Vaig agafar el tren: Tsukuba Express, que va sortir a les 11:11 (ni abans, ni després de l’hora prevista). Vaig arribar a l’estació d’Akihabara i vaig sortir als carrers de la capital. El primer que veus són edificis i més edificis i un munt de panells lluminosos, pantalles i músiques i veus que venen de tot arreu. Vaig caminar una estona sense rumb, mirant i admirant aquest lloc tan diferent, caòtic i ple de gent (a rebentar). És el centre de les noves tecnologies: des de l’últim model de càmara, passant per mòbils, tots els videojocs, aspiradores, CD’s, portàtils, teles... Tot.
Cada botiga ocupa un edifici sencer.

El més complicat va ser agafar el metro fins on havia quedat amb la Paula. Jo tinc un mapa del metro amb les estacions escrites en el nostre alfabet però al metro l’esquema de les parades està en kanji. En altres paraules jo sabia on era i on volia anar i vaig contar el número de parades i així vaig poder saber quin bitllet havia de comprar (depenent de la distància val més o menys).
Un cop a dins de la línia de metro (circular) vaig tenir que decidir en quina direcció agafar el metro. Ho vaig fer a sorts (si és circular hi haig de poder arribar pels dos costats, no?). Dins el metro si que hi ha les parades escrites amb el nostre alfabet (buf!). Vaig arribar.
El primer que vaig fer va ser entrar dins d’una botiga de roba de 2ona mà. Divertit. Em vaig comprar una samarreta. Vaig voltar i voltar deixant-me perdre per carrerons i grans avingudes. Finalment vaig acostar-me a: Yoyogi Park amb el temple de Meiji Shrine.
Un respir en mig de la ciutat...
Vaig veure una boda tradicional dins. Però només els nuvis anaven amb els vestits típics.




Ens vam trobar amb la Paula a la tarda. Millor dit ella em va trobar ja que és una mescla de japonesa amb basc on la part oriental ha guanyat més pes. Molt maca per cert.

Van quedar en una de les estacions de metro de Harajuku de la zona de Tokyo on hi ha més Lolitas per metre quadrat. Aquests espècimens, per els que no esteu introduïts en el tema són unes jovenets que ronden els 18 anys que es vesteixen com nenes (o com nines). Porten vestits de puntes de colors rosa i blanc, amb llaços enormes. Sovint porten ossets de pelfa i bosses amb dibuixos infantils. Sortir disfressades com van els hi deu costar algunes hores.
Aquestes noietes, conscients de l’espectacle que són, es posen sobre un pas de vianants elevat per que la gent els hi faci fotos.

Ens vam quedar a quadres al entrar al local, un cafè “peculiar” i descobrir que les dues úniques persones que l’ocupaven eren dues espanyoles. Petit que és el món...

He après a escriure el meu nom en japonès!


M'encanten les grans ciutats de nit