Odaiba お台場

Aquest cap de setmana vam anar a la capital nipona uns quants companys de la classe de japonès. Concretament ens vam dirigir a l’illa artificial que van construir el 1853 a la badia de Tokyo anomenada Odaiba. Vam agafar un ferri des del barri d’Asakusa.


Jo dins el ferri (Edifici de la companyia Ashai disenyat per Philippe Patrick Starck).

Un cop allà vam visitar l’edifici de la televisió japonesa Fuji TV construït per el famós arquitecte: Kenzo Tangen (gran admirador de Le Corbusier). L’edifici és espectacular per la seva forma i colors però sobretot per la gran bola situada a la part superior (amb un restaurant a dins) que van construir a part i van pujar amb una gran grua. Per cert, si visiteu l'edifici podeu pujar gratis fins al pis 24 (si aneu al 25 heu de pagar) però la gent no ho sap i paguen a l'entrada!


Reataurant en forma d'esfera.


Jo fent l'imbècil...

L’illa està plena de centres comercials i d’oci (restaurants, banys termals, botigues, etc.). Fins i tot hi ha una platja, però no t’hi pots banyar per la contaminació de l’aigua. Un dels centres comercials s’anomena Venus Fort i està ambientat a Venècia. Els japonesos sofreixen una admiració cap al món occidental que els fa construir autèntics nyaps. Que n'opineu de l'interior de l'edifici?



Tenen una rèplica de l’estàtua de la llibertat.


Psep...

El moment més emocionant del dia vas ser quan vam decidir visitar Meg@web un gran edifici on s’exhibeixen els nous models de cotxes de la marca Toyota. Pots conduir els cotxes durant 10 minuts per un circuit amb corbes, rotondes, slalom, semàfors, rampes, baixades. Tens que reservar cita (al mateix edifici). Et demanen el permís de conduir japonès o l’internacional. Com que només jo el tenia vaig assumir al responsabilitat de conduir. Però clar, era la primera vegada que conduïa un cotxe automàtic, per el carril de l’esquerra i amb el seient del conductor a la dreta. Raro, raro, raro!!! Uns minuts abans de pujar al cotxe em va agafar “el cague”. Vaig començar a pensar... ostres! No estaran invertits els pedals també! Però no... Per sort un dels meus companys de classe havia viscut un temps a Estats Units i em va explicar com arrencar el cotxe i com fer anar el canvi automàtic. Tot i així encara estaven d'humor per prendre'm el pèl i gravar un vídeo de la meva heroica actuació.


Per cert vaig provar el Toyota Crown Hibrid (amb electricitat) un passada! No fa gens de soroll i és ecològic.

Tard al vespre i després de totes les aventures vam creuar el Rainbow Bridge (el pont que uneix Odaiba amb Tokyo). Vam esperar que fos fosc per veure la ciutat des del pont.


Bonic, eh?

I cap a Tsukuba again...

Vivint

Fa poc va venir a visitar-nos una professora Japonesa que es dedica a la recerca als Estats Units. Va fer-nos uns quants seminaris. Al vespres vam anar a sopar amb ella el meu Sensei (cap del grup de recerca) i els doctors del grup. Vam menjar en un restaurant de Soba. Després d’unes 6 cerveses, uns quants glops de licor de patata i uns quants xarrups de Sake tothom sembla feliç i més predisposat a riure.

Els Japonesos són extremadament reticents a parlar de la seva vida privada. Quan coneixes algú t’has d’esperar un temps (mesos o anys) per poder fer preguntes personals. Mai expressen sentiments ni opinions a no ser que et coneguin profundament.
Em va sorprendre que per primera vegada em vaig assabentar dels que estaven casats i dels que no, dels fills que tenien i fins i tot dels seus problemes matrimonials.
Crec que la catàlisi de la reacció va ser la professora Japonesa. La seva experiència vivint a l’estranger. Va parlar com si res del seu divorci i obertament va confessar que buscava parella.
Comportament totalment estrany en un japonès i més en una dona de certa edat.
Per cert, mai pregunteu l’edat a una dona japonesa! Un dels meus colegues japonesos que deu rondar els 30 anys, en complet estat d’embriaguesa va preguntar-li l’edat a una de les noies que just s’havia incorporat al nostres grup de recerca com a Post Doc (o sigui que si just havia acabat el doctorat deu tenir uns vint-i-llargs! I de la vergonya que va passar la mossa es va posar vermell vermell com un tomàquet i se’n va anar a casa.

A Japó les relacions de parella es basen en insinuar els teus sentiments però mai mostrar-los. En fan un art. Has de fer entendre a la parella el que sents sense dir-ho literalment i has de ser prou hàbil per entendre el que t’estan insinuant sense dir-t’ho clarament. En poques paraules: has de desenvolupar una intuïció i una subtilitat que no són pròpies de la cultura occidental.

Sopem a les 6 de la tarda, s’acaba de menjar a les 8 i cap a quarts de nou em dirigeixo cap a casa a peu. Una nit de Juliol calorosa. A Tsukuba no baixem dels 25ºC a la nit. Camino per els carrers amb una samarreta de tirants. No hi ha ningú. Els carrers són extremadament foscos. A Tsukuba es preocupen molt dels temes ecològics i la contaminació lumínica és mínima. Si estigués en un altre país, segurament caminaria de pressa per evitar la sensació d’inseguretat. Però estic a Japó, un país tranquil on en casos extremadament rars trobes gent violenta.
Miro el cel, no es pot veure les estrelles per la calitja. L’aire és càlid i humit. I llavors sento una sensació estranya de no ser conscient del que visc ni on sóc. Des de que sóc aquí casi que no he provat alcohol. M’he pres una cervesa sopant i ha sigut suficient per que senti les seves bombollets dins del meu cap. Potser per això em sento per uns instants molt lluny de casa, en un país tan diferent, caminant lentament cap al meu apartament, desubicada. Tot sembla irreal.

Però tot és agradable.

Tan si plou com si no plou

Juny i Juliol són l'anomenada estació de les pluges al Japó. Bàsicament un dia plou i un altre també. Tot i així, entre ruixat i ruixat, el sol es deixa veure. És llavors quan es pot observar un fenomen totalment inaudit a les nostres terres: els paraigües per el sol.
En la cultura nipona la bellesa femenina implica una pell blanca. Així que les japoneses rarament usen roba de tirants (o massa destapada). Les temperatures fa dies que ronden els 25-30 graus i la majoria vesteixen en màniga llarga.
Però el més sorprenent per mi és veure les noies amb paraigües per evitar bronzejar-se.
Per protegir-se del sol no paren de posar-se crema solar a la cara i les mans amb un factor de protecció altíssim.
També vénen uns guants llarguissims que permeten tapar-se els braços i les mans. Veus noies en màniga curta amb uns guants (típicament blancs o negres) que els hi cobreix tot el braç fins just per sota les espatlles.

Així és com, després de dinar veus estirats a la gespa del campus tots els occidentals i els autòctons es preocupen de buscar-se un lloc a l’ombra.



Foto a Ueno Park (Tokyo). Parella passejant amb la noia tapant-se amb el paraigua. Es produeixen situacions força absurdes quan veus noies caminant per l'ombra amb un paraigua per tapar el sol.

Convini コンビニ

Aquí al Japó hi ha un tipus de botigues que no pots trobar a Catalunya. Estic parlant de les Convenience Store. Normalment són petits locals on un pot trobar tot allò que necessita per sobreviure (i també forces tonteries). Venen menjar del que podries trobar en un mercat però també ja preparat: sandvitx, onigiri (boles d'arròs amb farcit) i sobretot els obento. Aquests últims són una safata amb el menjar cuinat a punt per consumir. El caixer et demana si vols palillos per menjar-lo i te l'escalfa.
A part de menjar hi pots trobar tots el tipus de begudes que se't ocorrin.
La llista de coses que pots comprar en una Convini és inacabable: piles, tabac, calces, maquillatge, esparadraps, mitges, xocolatines, revistes, desodorant, compreses. També hi ha caixer automàtic, fax, fotocopiadora, snacks, caramels, gelats, etc.
I ara petards! Encara no he aclarit si celebren quelcom semblant a Sant Joan. Ho investigaré.
Cada 100 metres pots trobar una Convini a Japó. Hi han cadenes de Convini. Les més famoses: 7-Eleven, Family Mart, ampm, Lawson...
Aquestes botigues estan obertes 24 hores al dia. Així que si a les tantes de la matinada tens un desig irreprimible de menjar o comprar quelcom que no tens hi pots anar.
Els Japonesos les adoren. Cal reconèixer que són molt pràctiques.


7-Eleven al meu carrer. Observació: davant (o aprop) dels establiments sempre hi ha un pàrquing ja que està prohibit aparcar al carrer.

Akihabara

Ahir un japonès sonat es va dirigir a un dels barris més concorreguts de Tokyo: Akihabara (o el barri electrònic) on es pot trobar tot el que fa referència a ordinadors, càmares de fotos, videojocs, electrodomèstics, mòbils, etc.

Va arribar amb una furgoneta fent esses per atropellar els vianants i després en va sortir amb un ganivet a la mà i va començar a atacar la gent indiscriminadament.

Va matar 7 persones i en va ferir una vintena.

Japó és un dels països més segurs i amb menys violència del món, cosa que fa el fet encara més extraordinari.

Jo només us puc dir, que per coincidències de la vida jo era allà! Vaig anar-hi per comprar un videojoc per la PS2 que tinc a l’apartament. Diga’m freak! M’estic integrant al país. M’adapto bé.

No vaig veure res ja que la quantitat de gent que hi ha un Diumenge al migdia en un barri com aquell és descomunal. No és comparable a cap país occidental. Els carrers es tallen a la circulació de vehicles ja que tot el carrer està ple. Fins on t’arriba la vista només veus persones i més persones.

Disappeared

He desaparegut per uns dies del meu pis. M’he dedicat a conèixer món. He visitat Japó. Primerament vaig agafar el Shinkansen (el tren bala) a Tokyo per anar a Osaka (514 Km en 2 hores i mitja). Uns trens que volen baix.



Un cop allà vaig comprar un tiquet per 3 dies per viatjar per la regió amb tots els trens, autobusos i metros. Em vaig dirigir a Kobe. El primer que vaig visitar va ser una fàbrica de Sake on em van explicar com es produeix el susdit licor (fet d’arròs, per els que desconegueu el tema). El procés es molt complex, però em van donar un tríptic amb l’explicació en anglès amb uns dibuixos manga molt aclaridors.



Després vaig visitar el barri xinès de la ciutat.




De nit vaig anar a visitar el port, que és preciós. Amb la seva torre. Imatge típica de la ciutat.



Vaig dormir en un hotel de tipus occidental. L’endemà em vaig despertar i vaig visitar un jardí japonès preciós. Quina dedicació s’hi podia contemplar. En mig de la ciutat, semblava un oasis de tranquil•litat.



Unes hores més tard em vaig dirigir a Kyoto. Aquesta ciutat, una de les més tradicionals de Japó es caracteritza per la quantitat de temples que té. Vas caminant per els carrers i veus cases, un temple, cases, cases, un temple, més cases, un altre temple, un altre... fins a empatxar-te! En vaig visitar alguns però el més bonic va ser el de Toji, amb una pagoda increïble (la més alta de Japó).



Dins del recinte també es pot visitar un bonic santuari daurat sobre un llac en mig d’un jardí japonès.



La llista de temples que vaig visitar és inacabable. Potser cal destacar un de lleugerament elevat, des d’on podia disfrutar de les vistes a la ciutat.




Vaig dormir en un Ryokan (hotel d’estil japonès) el terra de tatami, dormint sobre futon i amb tots els elements típicament japonesos que us puguin venir a la ment. També vaig estar al Palau imperial rodejat per un parc immens.
L’endemà vaig continuar visitant la ciutat i al final vaig dirigir-me a Nara, quasi a la tarda. Vaig arribar a la ciutat ja fosc, vaig buscar el Ryokan per deixar la maleta i vaig passejar per la ciutat de nit. Tots els parcs i temples estan subtilment il•luminats. Quin plaer: la temperatura era perfecte i els llocs preciosos.







En un immens parc que conté la majoria de temples i uns inquilins curiosos: els cèrvols! Si! Nara és famosa per els seus cérvols. Ronden lliures per tota la ciutat. Així que mentre vas caminant els veus creuar pel carrer. La gent circula lentament amb cotxe i hi ha cartells per tot arreu indicant la seva presencia. S’acosten a la gent, et llepen, et freguen amb les seves banyes (tenen el tacte de la fusta). La gent els hi dona menjar. Els japonesos creuen que són els missatgers dels Déus.





Una observació de l'última foto: el cérvol creua per el pas zebra però... en vermell!
Com podeu veure estaven per tot arreu.

Després d’un dia a Nara vaig marxar de nou a Osaka. Vaig arribar a la nit. Un munt de gent i llums per tot arreu. Una ciutat més moderna que Kobe, Kyoto i Nara, més semblant a la caòtica Tokyo.



Vaig dormir en un hotel càpsula!!! Aquells que semblen un rusc d’abelles.
L’endemà al matí després de visitar el castell d’Osaka i vagar sense rumb unes hores.



Després vaig agafar de nou el Shinkansen per tornar cap a la capital nipona.

Balanç del viatge: picades de mosquit per tot arreu, cremades de sol a la cara, esquena i espatlles, unes sabates destrossades i sang als peus de tant caminar. Em vaig comprar unes sabates noves quan ja començava a tocar amb les plantes del peu al terra. He vist coses increïbles i no oblidaré mai tot el que visitat!

M’han passat unes quantes coses curioses. Primer, els grups d’escolars japonesos que visitaven els temples o passejaven per la ciutat sentien una atracció inexplicable per els estrangers que visitàvem el país. M’han tirat fotos mig d’amagat, altres em demanaven directament que em posés a les seves fotos, em saludaven amb un herou (hello amb pronunciació japonesa), s’acostaven per mirar-nos i fins i tot demanaven autògrafs (us ho prometo!).

Crazy japanese...

Sanja Matsuri 三社祭 (Festival dels Tres Temples)

Ahir vaig quedar amb la Chieko (japonèsa, amb certes habilitats per l’anglès). Ens vam conèixer a la facultat (Tsukuba) on ella estava fent el seu Master. Ara ja ha acabat i està fent el curs de formació de l’empresa que l’ha contractat. Aquests cursos poden durar fins a 3 mesos aquí al Japó! Treballa en una empresa japonesa de component electrònics per càmares, mòbils i altres. Em va explicar que feien les peces de l’Ipod, així que si en necessiteu de recanvi em feu una trucada.


Em va portar a un festival japonès al temple Senso-ji (Asakusa, Tokyo). Feia una calor pròpia de ple estiu i estava a rebentar de gent. Molts japonesos i també molts turistes.
El festival és en honor als tres fundadors del temple. Diuen que el Maig del 628 d.C. dos pescadors que treballaven a un riu aprop de Tokyo van trobar en una xarxa una estàtua de Buda la van tornar al riu, però sempre tornava. Amb l'ajuda econòmica d'un ric terratinent es va construir aquest temple i es van convertir al budisme. El Japó era sintoísta en aquella època. Actualment és una barreja d'ambdues creences.
Tot i ser el temple budista més antic del Japó, cal dir però, que durant la Segona Guerra Mundial, el temple original va ser bombardejat i l'actual és una reconstrucció.



Com podeu veure a la foto passejaven una espècie de “passos” anomenats mikoshi que carregaven a les espatlles. Són petites imitacions del temple fetes de fusta i recobertes d'or. Cada mikoshi té una porteta tapada amb una cortina i s'invita a les ànimes kami dels fundadors a entrar dins. Els portadors sacsejaven els mikoshi per que se suposa que donen força a les ànimes i porta bona sort. Van donar voltes i més voltes al temple, mentre sonava la música.



A part de compartir amb una multitud aquest espectacle, la Chieko em va presentar el seu pare que era un dels que portava els mikoshi. Cada “confreria” anava amb un vestit tradicional diferent.

Em van invitar a prendre una beguda i un cafè. També a menjar el plat dels que porten els mikoshi: una espècie de popurri amb carn que no vaig identificar molt bé.

A part d’aquest espectacle vam fer les coses tradicionals japoneses: dinar a les 12 a l’estació de Ueno i anar de “shopping”.