Disappeared

He desaparegut per uns dies del meu pis. M’he dedicat a conèixer món. He visitat Japó. Primerament vaig agafar el Shinkansen (el tren bala) a Tokyo per anar a Osaka (514 Km en 2 hores i mitja). Uns trens que volen baix.



Un cop allà vaig comprar un tiquet per 3 dies per viatjar per la regió amb tots els trens, autobusos i metros. Em vaig dirigir a Kobe. El primer que vaig visitar va ser una fàbrica de Sake on em van explicar com es produeix el susdit licor (fet d’arròs, per els que desconegueu el tema). El procés es molt complex, però em van donar un tríptic amb l’explicació en anglès amb uns dibuixos manga molt aclaridors.



Després vaig visitar el barri xinès de la ciutat.




De nit vaig anar a visitar el port, que és preciós. Amb la seva torre. Imatge típica de la ciutat.



Vaig dormir en un hotel de tipus occidental. L’endemà em vaig despertar i vaig visitar un jardí japonès preciós. Quina dedicació s’hi podia contemplar. En mig de la ciutat, semblava un oasis de tranquil•litat.



Unes hores més tard em vaig dirigir a Kyoto. Aquesta ciutat, una de les més tradicionals de Japó es caracteritza per la quantitat de temples que té. Vas caminant per els carrers i veus cases, un temple, cases, cases, un temple, més cases, un altre temple, un altre... fins a empatxar-te! En vaig visitar alguns però el més bonic va ser el de Toji, amb una pagoda increïble (la més alta de Japó).



Dins del recinte també es pot visitar un bonic santuari daurat sobre un llac en mig d’un jardí japonès.



La llista de temples que vaig visitar és inacabable. Potser cal destacar un de lleugerament elevat, des d’on podia disfrutar de les vistes a la ciutat.




Vaig dormir en un Ryokan (hotel d’estil japonès) el terra de tatami, dormint sobre futon i amb tots els elements típicament japonesos que us puguin venir a la ment. També vaig estar al Palau imperial rodejat per un parc immens.
L’endemà vaig continuar visitant la ciutat i al final vaig dirigir-me a Nara, quasi a la tarda. Vaig arribar a la ciutat ja fosc, vaig buscar el Ryokan per deixar la maleta i vaig passejar per la ciutat de nit. Tots els parcs i temples estan subtilment il•luminats. Quin plaer: la temperatura era perfecte i els llocs preciosos.







En un immens parc que conté la majoria de temples i uns inquilins curiosos: els cèrvols! Si! Nara és famosa per els seus cérvols. Ronden lliures per tota la ciutat. Així que mentre vas caminant els veus creuar pel carrer. La gent circula lentament amb cotxe i hi ha cartells per tot arreu indicant la seva presencia. S’acosten a la gent, et llepen, et freguen amb les seves banyes (tenen el tacte de la fusta). La gent els hi dona menjar. Els japonesos creuen que són els missatgers dels Déus.





Una observació de l'última foto: el cérvol creua per el pas zebra però... en vermell!
Com podeu veure estaven per tot arreu.

Després d’un dia a Nara vaig marxar de nou a Osaka. Vaig arribar a la nit. Un munt de gent i llums per tot arreu. Una ciutat més moderna que Kobe, Kyoto i Nara, més semblant a la caòtica Tokyo.



Vaig dormir en un hotel càpsula!!! Aquells que semblen un rusc d’abelles.
L’endemà al matí després de visitar el castell d’Osaka i vagar sense rumb unes hores.



Després vaig agafar de nou el Shinkansen per tornar cap a la capital nipona.

Balanç del viatge: picades de mosquit per tot arreu, cremades de sol a la cara, esquena i espatlles, unes sabates destrossades i sang als peus de tant caminar. Em vaig comprar unes sabates noves quan ja començava a tocar amb les plantes del peu al terra. He vist coses increïbles i no oblidaré mai tot el que visitat!

M’han passat unes quantes coses curioses. Primer, els grups d’escolars japonesos que visitaven els temples o passejaven per la ciutat sentien una atracció inexplicable per els estrangers que visitàvem el país. M’han tirat fotos mig d’amagat, altres em demanaven directament que em posés a les seves fotos, em saludaven amb un herou (hello amb pronunciació japonesa), s’acostaven per mirar-nos i fins i tot demanaven autògrafs (us ho prometo!).

Crazy japanese...

Sanja Matsuri 三社祭 (Festival dels Tres Temples)

Ahir vaig quedar amb la Chieko (japonèsa, amb certes habilitats per l’anglès). Ens vam conèixer a la facultat (Tsukuba) on ella estava fent el seu Master. Ara ja ha acabat i està fent el curs de formació de l’empresa que l’ha contractat. Aquests cursos poden durar fins a 3 mesos aquí al Japó! Treballa en una empresa japonesa de component electrònics per càmares, mòbils i altres. Em va explicar que feien les peces de l’Ipod, així que si en necessiteu de recanvi em feu una trucada.


Em va portar a un festival japonès al temple Senso-ji (Asakusa, Tokyo). Feia una calor pròpia de ple estiu i estava a rebentar de gent. Molts japonesos i també molts turistes.
El festival és en honor als tres fundadors del temple. Diuen que el Maig del 628 d.C. dos pescadors que treballaven a un riu aprop de Tokyo van trobar en una xarxa una estàtua de Buda la van tornar al riu, però sempre tornava. Amb l'ajuda econòmica d'un ric terratinent es va construir aquest temple i es van convertir al budisme. El Japó era sintoísta en aquella època. Actualment és una barreja d'ambdues creences.
Tot i ser el temple budista més antic del Japó, cal dir però, que durant la Segona Guerra Mundial, el temple original va ser bombardejat i l'actual és una reconstrucció.



Com podeu veure a la foto passejaven una espècie de “passos” anomenats mikoshi que carregaven a les espatlles. Són petites imitacions del temple fetes de fusta i recobertes d'or. Cada mikoshi té una porteta tapada amb una cortina i s'invita a les ànimes kami dels fundadors a entrar dins. Els portadors sacsejaven els mikoshi per que se suposa que donen força a les ànimes i porta bona sort. Van donar voltes i més voltes al temple, mentre sonava la música.



A part de compartir amb una multitud aquest espectacle, la Chieko em va presentar el seu pare que era un dels que portava els mikoshi. Cada “confreria” anava amb un vestit tradicional diferent.

Em van invitar a prendre una beguda i un cafè. També a menjar el plat dels que porten els mikoshi: una espècie de popurri amb carn que no vaig identificar molt bé.

A part d’aquest espectacle vam fer les coses tradicionals japoneses: dinar a les 12 a l’estació de Ueno i anar de “shopping”.

Insomni (i nits mogudes)

Avui ha sigut una d’aquelles nits incòmodes en les quals no trobes la posició. He girat i girat hores i hores per que no m’adormia. No tenia son. Crec que abuso del té verd. Anava mirant el rellotge i les hores passaven i jo no aconseguia descansar. Després d’aixecar-me 3 o 4 vegades per anar a la terrassa a mira les llums de la ciutat i anar a veure aigua unes altres tantes. M’he mig adormit.

Però la nit passada serà recordada per anys. Hi ha hagut uns 8 o 10 terratrèmols. Ha sigut increïble. Cada cop que aconseguia adormir-me un sacseig em despertava. Els primers han sigut suaus però els dos últims han sigut la traca final. Les portes es movien soles, els objectes caient dels prestatges, pots rodolant, no podia dormir per els moviments i del soroll que feien totes les coses que queien i les portes colpejant.
En resum, que després de tot el que m’havia costat adormir-me, m’he passat la nit desvetllant-me.
Al final, quan m’he adormit profundament, somiava que hi havia terratrèmols. I com no, ha sonat el despertador.
Més tard he comprovat l'existència i l'intensitat del terratrèmols en la pàgina web següent: JMA

Un cafè carregat i cap a treballar.
Ara mateix poso una mala cara...
A veure si dormo millor avui.


Foto de Tsukuba de nit (Tsukuba Space Center - Model de Coet de la Japan Aerospace Exploration Agency). Aquí ensinistren els astronautes i fan recerca.

La jaqueta

Un fet tan simple i habitual com anar a una botiga a adquirir algun producte es pot convertir en tot un cerimonial.
A part de ser molt educats, els japonesos són atents i pacients. Virtuts que no es troben molt valorades en la nostra cultura.
Descriuré en detall com vaig anar a comprar una peca de roba.
Volia una jaqueta. Vaig prendre’n una de casa però el meu desconeixement del funcionament de les secadores la fet encongir fins al tamany de roba de nines.
Preneu nota els ignorants com jo, que no heu tingut mai una secadora:
1.- Les etiquetes de la roba no es tallen (encara que molestin) ja que hi posa si una peça de roba es pot o no posar a la secadora
2.- Les etiquetes et diuen de quin material està fet el teixit.
3.- No experimenteu amb roba que us agrada, els efectes poden ser devastadors. Snif...
Situem-nos: entro en un centre comercial (tipus el Tall Anglès). No m’agrada fer propaganda però es per ajudar a identificar el tipus d’establiment. Les dependentes quan vas passejant per els passadissos et saluden: Irasshaimase (Benvingut). Totes t’ho diuen. No pares de sentir-ho mentre et vas movent per els mostradors. Quan vaig arribar aquí vaig pensar que era una mostra més de la seva amabilitat, però amb el temps m’he adonat que també és una tècnica molt hàbil per que tu et giris en direcció on ve la veu (és a dir, cap als seus articles en venda). Et criden l’atenció.
Veig una botiga on venen roba amb aparença força occidental (ho sento, la roba japonesa encara que me n’he comprat, està tallada amb el seu patró). Els orientals no tenen les mateixes proporcions que nosaltres. En general tenen les cames i els braços més curts. A més són bastant menuts. I els gustos, tampoc tenen massa a veure.
Localitzo una jaqueta normal. Demano a la dependenta si em pot buscar la talla (en el meu japonès lamentable). Immediatament s’excusa per no parlar anglès i jo per no parlar japonès. Agafa la jaqueta, li treu l’etiqueta, me la descorda i m’acompanya al provador. Ull !!!!! T’has de treure les sabates a l'emprovador.
Entro, m’emprovo la jaqueta. Em va bé i m’agrada. Surto i li dic que me la quedo. Em fa el tiquet, em demana que segui en un sofà mentre me l’embolica i la posa en una bossa que sempre tanquen amb una cinta, que no permet obrir-la. Aquesta costum encara no sé per què serveix....
M’aixeco quan ella ha acabat. Li dono els diners de la compra. Els deixa davant meu mentre em torna el canvi. Sempre que et tornen bitlles de canvi te’ls conten davant teu per que no hi hagi dubte de que t’estan intentant despistar i no amaguen el que els hi has pagat tu, per que no hi hagi dubtes.
Llavors la dependenta agafa la bossa amb el que has comprat i t’acompanya a la sortida de la seva botiga. En l’últim moment et dóna la bossa donant-te les gràcies per la compra. Novament es disculpa per no parlar anglès.
Cal dir que no totes les botigues són així. Però forces.
També aprofitaré per explicar que a quasi cap botiga hi ha dispositius de seguretat per robatoris: ni càmares, ni detectors ni alarmes. Per què no? Doncs per que els japonesos no roben. O casi cap.
Per que us en feu l’idea, en un supermercat, els xiclets, llaminadures i altres coses petites que ens cabrien a la butxaca estan en un passadís qualsevol. No al costat de la caixa, per controlar-los.
Molt per aprendre.

Gri, Gri, Gri, Grills

Tsukuba és una ciutat “artificial” creada a l’entorn de la universitat. Originàriament era un poblet diminut. La ciutat ha crescut amb els estudiants. Hi ha gent de tot el món vivint aquí.

El campus està ple de parcs, jardins i boscos. Quan es comença a fer de nit, se senten els grills cantant. Gric, gric, gric...
Fa poc que els sento cantar, tot just deu fer una setmana. Des de que ha començat a fer calor.
Sentir cantar aquest petits insectes m’ha recordat el camp. És impossible sentir-los en ciutats. Em sembla increïble poder adormir-me cada dia escoltant-los. Deixo la porta del balcó oberta per anar sentint els seu cant monòton. És fantàstic!

Aquesta nit però, m’he despertat un munt de vegades. El primer cop ha sigut culpa d’un insecte. Sentia com algun intrús s’havia colat a la meva habitació. He engegat el llum per veure què era. He vist un mosquitot que feia com a mínim tres dits de llarg i igualment d’ample. Si m’arriba a picar no em vull ni imaginar les dimensions de la picada.
De nou m’he adormit fins que ha sonat el telèfon de l’Skype. Aquest cop ha sigut culpa meva per no desconnectar-lo. El problema és que ha sonat tan fort que m’he sobresaltat.
Finalment quan ja tornava a dormir, un terratrèmol. No m’he despertat per els sacseig sinó per el soroll que feien les coses al caure i la vibració de la porta corredissa.
Per últim, m’ha despertat una ambulància. Com a tot arreu les ambulàncies porten una sirena posada en cas d’emergència, però a més, aquí tenen unes veus gravades que van dient: ara girarem a l’esquerra, ara a la dreta, procedirem a avançar...
Aquí ja m’he rendit i m’he despertat.