Parlant...

Hi ha una cosa que no suporto del Japó (ieps! és el primer cop que em queixo!). Totes les màquines parlen. I massa.
Quins aparells parlen al meu país: els sortidors de benzina i para de comptar. Heu escollit Gasolina Super.
Però aquí parlen: tots els ascensor (quan obre, quan tanques), la màquina de vending, els Fax! Tot xerra... sort que no ho entenc (excepte quan et donen les gràcies). Aquest país sempre has d’estar donant les gràcies, per què s’ho mereixen i per què són molt educats.

Demà més Tokyo (amb una noia de mare basca i pare japonès) curiosa mescla.
Espero no perdre’m pel camí...

Confirmat: Diumenge 9 de Març, me’n vaig a esquiar amb els de la universitat. Ngasaki Sensei (el mestre, o cap espiritual del grup) prefereix fer Snow. Ja penjaré fotos (jajaja).

Avui potser és el dia que més enyorança he sentit des de que vaig arribar aquí. Potser perquè he passat moltes hores sola i sense parlar amb ningú.

L’ample de banda japonès és de 100M (estàndard per tot el país) així que tinc l’eMule treballant (a tota pastilla).

El carril bici camí de la facultat:

Desodorant i altres assumptes confusos...

M’han demanat que aclareixi l’historia del desodorant. Si llegiu sovint el meu blog, sabreu que anar a comprar és una aventura amb finals sorprenents. Dos dies vaig anar a comprar desodorant. El primer dia vaig ser incapaç d’identificar-lo. Poques coses estan etiquetades en anglès. El segon dia vaig trobar un esprai que tenia un cartell: powder spray. Enlloc hi tenia cap inscripció més en anglès. Semblava que ho podia ser. Potser una mica massa petit... El vaig comprar.
Quan vaig arribar al pis el vaig olorar, podria ser... però tenia una olor com de laca per els cabells. Però la textura era correcte. Me’n vaig possar al dia següent: confirmat. És desodorant (vaig anar a córrer i vaig conduir la bicicleta sense fer mala olor).
Però no... buscant per internet (font de grans solucions) vaig descobrir que era un desodorant PER LA CARA!!! Si, si, per no suar la cara. Els japonesos consideren de molt mal gust que tinguis la cara suada. En fi...aquí teniu el culpable:




Ahir dinant a la facultat estàvem parlant dels períodes colonials. Em va sorprendre descobrir que cap japonès de la meva taula coneixia Cuba, ni Fidel Castro, ni totes les històries que tenen ara amb el germà del dictador, ni lo molt que s’estimen amb els Estats Units. (Lo siento Lourdes! Demasiado pequeña tu preciosa isla!) Realment, pensant-ho fredament, el què passa a Cuba no ens importaria gens si no hagués estat colònia espanyola.

Intento seguir l’actualitat d’Europa per què quan torni no vagi perduda. M’ha fet riure que el príncep Carles d’Anglaterra hagi decidit no menjar Foie-Gras per què per obtenir-lo facin rebentar els fetges dels pobres ànecs. Des de quan li preocupen aquestes coses a aquest home? Fa uns anys li repugnava que Lady Di anés a centres per malalts de SIDA i ara es preocupa pels ànecs?
Ja sabeu que adoro els animals i no suporto molts humans...

Per fi avui he conegut una noia italiana (per imparare l’italiano!!!) i també m’ha presentat un noi israelià, però marxa d’aquí 3 dies a Argentina. M’han ajudat a inflar les rodes de la bici. Quina gent més amable!

La setmana que ve tinc un curs de cultius cel•lulars (que no n’he fet mai) i un simposi de nanoarquitectura... Que no sé si entendré res.

Et trobo a faltar.

Petons!

El Campus

Tsukuba és gran, gran, gran. Molt gran. Fàcil de perdre’s-hi. El Campus està ple de zones verdes, llacs, camins, carrils bici, llocs on passejar i anar a còrrer. És tranquil i hi ha pocs cotxes.




La facultat és un edifici nou. Laboratory of Advanced Research B. Per cert no sé on és l’A.



Estic llegint Il Barone Rampante (Italo Calvino) en italià. Tinc por d’oblidar tot el què he après durant aquests últims anys.
Parlant d’idiomes estrangers, una cosa curiosa que em passa; quan em creuo pel Campus amb algú que no és japonès és impossible no creuar-te una mirada amb ell/a. Encara que hi ha força gent de fora, els no japonesos som minoria. Aquesta mirada de: tu no ets d’aquí i estàs igual de perdut que jo, és inevitable.

Penso que estaria bé trobar un grup de gent que fossin tots estrangers. Quan vaig amb els japonesos, tot i que intenten ser amables i no deixar-me mai penjada, sempre estan fent un esforç per parlar anglès però entre ells parlen amb la seva llengua i no puc seguir la conversa.

Una mica de temps i trobaré el meu lloc en aquesta ciutat.

Please, hold on...

26 de Febrer de 2008, no me’n havia adonat fins que no he mirat l’agenda i avui fa just una setmana que vaig arribar a Japó. El dia ha començat núvol (cloudy). Del que si que me n’he adonat és que he canviat el xip de l’idioma: ja penso en anglès. Alguns pensareu: i com te n’has adonat? Doncs bé ara quan parlo sola, que no és res de nou, parlo sola en anglès. Em queixo amb anglès, canto en anglès, envio mails en anglès, parlo per telèfon en anglès, renego en anglès, faig plans en anglès...
Casi que començo a escriure el blog en anglès... però no, ja que llavors els meus companys nipons podrien llegir el què escric.
Potser us preguntareu si estic millorant el meu anglès, la resposta és no. Però els japonesos si que estan millorant el seu gràcies a mi. En fi, ells són amables i jo els faig parlar. Intercanvis culturals.

Hi ha una cosa que em té terriblement intrigada. Quan vaig arribar aquí em van donar un mòbil japonès i jo en portava un de la feina. Vaig tot el dia amb dos mòbils. No sé com carai està fet el mòbil japonès però la qüestió és que he carregat 3 vegades el mòbil de la feina i l’altre, en canvi, no li ha baixat ni una punyetera ratlleta de la bateria. Igualment la càmara de fotos japonesa que vaig comprar segueix intacte 3 dies després de comprar-la i haver tira tres-centes mil fotos.
D’on treuen l’energia aquesta gent?

Avui he anat a dinar a un restaurant Indi. No havia menjat mai menjar indi, però m’ha agradat força. Ens han servit un pa (com una coca tova i una mica dolç) amb pollastre i salsa de curry. Per acompanyar hi havia una amanida de col i enciam. El que m’ha sorprès és la beguda: podies triar entre: suc de mango o iogurt (aigua te’n serveixen sempre gratis).

Ahir vaig tenir un “accident”. Vaig connectar el meu iPOD al PC que tinc al pis. Com que tot està en Japonès no vaig entendre que em demanava i es va esborrar la meva música. Però tot té una part positiva, se m’hi va gravar la música que tenia l’ordinador en qüestió: música japonesa. Suposo que d’un antic inquilí.

Aquí em veieu al pàrquing de bicicletes del pis (el meu radera), la de color blau marí és la meva bici

Amb bicicleta i falda

M’he despertat i he anat a córrer. Després m’he proposat un nou repte a complir. A les Japoneses els hi agrada molt la roba molt femenina i si cap dir-ho infantil. És per aquest motiu que sempre porten faldes i vestits. Jo em preguntava com dimonis s’ho fan per anar en bici (perquè aquí tothom hi va). Aquest ha estat l’objectiu del dia. M’he posat el meu vestit nou i unes mitges negres (elles no prenen aquesta precaució) i he agafat la bici i m’he dirigit cap a la facultat. Misteri resolt: no és difícil. La meva conclusió és: la falda té que ser mooooooolt curta per què se’t vegi "algo". Proveu-ho!

Hi ha coses a les que em costa acostumar-me, una d’elles és dinar a les 12 i sopar a les 6. En aquest sentit, encara sóc massa mediterrània.

Les llums dels passadissos i lavabos de la facultat s’activen per un sensor de moviment, així que quan vas passejant es van engegant els llums a mesura que passes. Divertit.

Som ombres...



La mascota de Tsukuba: el Tsukutsuku (van suar per possar-li nom!)

Earthquake

Estic esperant que algun dia tremoli el terra. Representa que aquí al Japó és quelcom habitual. Potser sóc una mica impacient, només porto una setmana aquí. Diria que no he viscut cap terratrèmol conscientment, vull dir, adonant-me’n. Així que serà una experiència nova. Potser m’hauria de fer por, tan inconscient sóc? Aquí diuen que tot està preparat perquè passin. Vull veure com reacciona la gent. M’han dit que a part de posar-te sota la taula, tens que obrir les portes, ja que sinó es poden encallar. També m’han dit que si estàs conduint és obligatori parar (a l’esquerra, com no) i fins que no doni permís la policia ningú pot tornar a circular.

Pels carrers trobes al terra unes marques rugoses contínues que indiquen el camí als cecs i hi ha senyals acústics a tots els semàfors. No m’hauria de sorprendre, però no ho havia vist enlloc (que jo recordi). Sempre s’aprenen coses.

Una de les coses que m’ha fascinat de Japó (a mi i a qualsevol no japonès) són els seus fantàstics WC. El que tinc a l’apartament està bé, però n’hi ha d’autènticament sofisticats. Totes les instruccions estan en Japonès, però com que a aquesta gent els hi encanten els dibuixos he aconseguit entendre com funciona.
Bàsicament té: calefacció (sembla una tonteria i però crec q ho trobaré a faltar), un raig que et neteja el cul (que serviria per homes i per dones) i un altre raig que netejaria les dones (segur que algun home també el fa servir, jajaja).
Al principi no volia fer servir tots aquests mecanismes de neteja ni de broma, però a tot un s’acostuma i ara penso que més net impossible.
Quan torni a casa, me’n compraré un!



He començat el dia corrent per els parcs de Tsukuba. Després de dinar he anat de shopping. Com cada dia he anat al supermercat, un de molt gran situat en el principal centre comercial de Tsukuba. He pensat que allà no em faltaria de res.
He comprat productes d’higiene femenina entre moltes altres coses. El que m’ha xocat és que la caixera ho poses en una bossa més fosca (les normals eren transparents) com si em fes vergonya. Suposo que a les japoneses si...
He fet una comparativa amb un super de casa i no hi ha color: aquí tenen molt més productes frecs (sobretot de peix) i 10.000 potingues per els cabells, però si busques desodorants n'hi ha tres de comptats. També cal destacar que els tampons escasegen (dues marques). Encara deuen triomfar les compreses...
Un cop ho he comprat tot, fins i tot un vestit (per 2.300yens = 15,3euros), me n’he anat cap al pis pedalejant i amb totes les meves compres dins la cistella.


Mireu el meu sopar. M'estic adaptant bé, eh?


Itadakimasu!! (bon profit)

Tokyo (I)

Les grans ciutats tenen la capacitat de fer-te sentir com una formigueta. Ets diminut, ets poca cosa, ets un de tants que camina... perdut.
Avui he anat a Tokyo amb dos companys de la facultat. He descobert 10.000 racons de la ciutat gràcies a ells. El metro és extremadament complex i a més està compartit per dues companyies diferents.
Primerament hem anat a la zona comercial. Ja que jo volia comprar-me una càmara (japanese, yes, of course!). M'ha sorprès gratament descobrir que les venen carregades. Així que immediatament he pogut començar a tirar fotos.



Després hem anat a la zona més tradicional on hem anat a visitar un temple (volien resar per els exàmens i la feina!). M'han fet demanar un desig a la porta de l'entrada i tirar 50 yens en un lloc concret del temple.


Després m'han ensenyat una cosa molt curiosa. Pagues 100yens i pots sacsejar un pot metàl·lic que conté uns bastonets (com els de menjar) però que cada un té un número. depenent del bastonet que et surt tens que obrir un calaixet i allà trobes un paper amb les prediccions de futur.





Després hem anat a prendre un te i menjar uns pastissets rodons fets d'arròs i recoberts amb salsa de soja dolça.



Feia molt vent a Tokyo i al agafar el Tsukuba exprés anunciaven que anava amb 5 minuts de retard ja que tenien que circular més lentament per seguretat. Hi havia uns homenets repartint bitllets gratis i justificants. Increïble no?

Un cop a Tsukuba m'han portat a una botiga on vénen aliments de tot el món (Tsukuba és una ciutat amb molts estrangers). He pogut comprar: formatge, pernil salat, més oli d'oliva i vinagre. Hi havia 3 productes exportats d'Espanya i no sé si riure o plorar: olives, Sant Miguel (fins aquí bé) i Sangria Don Simón (bufff....).

No comentaré la festa d’ahir perquè encara estic en estat de xoc: són un alcohòlics!!! Sake, sake i més sake!!!

Estic tan cansada de caminar i caminar i caminar, que me'n aniré a dormir per seguir somiant.

Welcome Party

Que difícil tornar ahir de nit, no trobava el camí de tan fosc que era, estalvien en llum aquesta gent.

Ahir passejant per els laboratoris de la facultat em va cridar l’atenció l’actitud de la gent: volen que entris i ensenyar-te en què treballen. Alguns s’acosten, es presenten i em pregunten d’on sóc i volen parlar una mica en anglès.


Al pis, a la facultat, a qualsevol lloc públic, si et vols desfer d’alguna cosa has que anar amb precaució: aquesta gent ho reciclen tot. Hi ha fins a 7 contenidors diferenciats.
Coses que es poden cremar, paper i roba usada, vidre, esprais, llaunes, plàstic (PET), material que no es pot cremar.

El menjar d’aquí m’ha sorprès en alguns aspectes: les pomes són enormes, els iogurts (individuals) són petits (tamany petitsuis més o menys), les pastanagues són molt amples, els cogombres són estrets...


A la cuina del pis amb un cogombre a les mans

Avui m’han preparat una festa de benvinguda. A les 20.30 a la facultat. No sé exactament que serà però tenen els despatxos plens de menjar i begudes.
Fins i tot tenen una cosa que sembla cava...


Foto de la universitat

Estic contenta per què porto 3 dies aquí i ja surto a la llista de membres del grup de recerca de la pàgina web Nagasaki Lab.
Llàstima que no pugui entendre res ja que està en japonès...
Si navegueu per la pàgina en japonès (o sigui prement botons a l’atzar) podeu anar a parar a un lloc on hi ha les seves fotos. Fan gràcia. Busqueu-les!

6,500 miles away from home

Quan surt de casa sola encara em sento perduda. Ahir vaig anar a comprar i no vaig ser capaç d trobar un desodorant, potser n'hi havien però no els vaig localitzar.
Per sort vaig trobar unes ampolletes d'oli d'oliva!! Això si que és un troballa: 70g = 99yens = 0,7euros (aprox).
La millor de les meves compres va ser un potet amb forma de saler, ple d'una cosa blanca q sembla sal, però resulta no ser-ho!! Hauré de preguntar què carai és. Té gust de carn... impressionant.

Ahir vaig aconseguir obrir la meva bústia (espero el correu del banc) i vaig descobrir una cosa curiosa. Per fer publicitat t'envien uns paquets de kleenex amb el logo del banc, immobiliària, pizzeria o el que vulguin anunciar. Publicitat útil. Així ja tinc amb què mocar-me... Abans de venir aquí em van dir que sonar-se el nas és de mala educació. He vista alguna gent fer-ho tot i que altres prefereixen quedar-s'ho tot cap a dins, mentre fan un soroll poc discret. Muntanya amunt que em deien quan era petita...

Avui he dormit 10 hores, és el que té començar a treballar a les 9,30 i viure al costat de la facultat. Feia anys que no em passava. He anat amb bici a la universitat (conduint per l'esquerra, em menjaré algun peató ja us ho dic ara). Realment no sé com serà el dia a dia, ja que avui tenia la primera reunió sobre el projecte. Té gràcia, a la mateixa taula estàvem: un japonès una xinesa i una catalana (sembla un acudit). El japonès és el professor d'universitat i els seus alumnes l'anomenen Sensei (mestre en la llengua nipona).

He visitat els laboratoris i tinc dos comentaris a fer sobre el tema:

1.- Guarden el menjar amb els reactius de laboratori (!!!!)

2.- Mmmmm... un vici tornar a olorar un laboratori de química orgànica (em sembla que tenia "mono" d'acetona)

M'han instal•lat en un despatx (això és "Can Freak"), tots els PC's i portàtils són la reostia.





També m'han donat una targeta que obre les portes de despatxos, laboratoris i la de l'entrada de la facultat (si vull venir de nit o els caps de setmana). Si vull, clar..

De moment encara no he trobat cap maquina de cafè però si que en tenen de vending on pots trobar cafè en llauna (calent si vols).







He anat a dinar als menjadors universitaris, és una mica difícil espavilar-se, està casi tot en japonès. Hi ha un plats de plàstic amb una imitació del que pots demanar.
Pagues en una màquina i vas a demanar el què has pagat.
Això si, un bol d’arròs, una sopa d'algues i un pollastre arrebossat tot per 410 yens = 2,7 euros.


Són les 19:00 i ja he tornat al pis. A fora ja és de nit. Abans d'arribar a casa he trobat un super aquest cop hi ha hagut sort: un desodorant (crec, no n'estic segura) i he trobat Nescafè!!!


Em passo el dia buscant coses... (materials i no materials).

Te verd, sushi i conduint per l'esquerra

Avui he estat fent gestions: m'he inscrit com a estrangera al Citty Hall de la ciutat de Tsukuba. M'he fet unes fotos a un "fotomaton" japonès (o sigui prement botons fins que s'ha disparat el flaix). He tingut que omplir un munt de papers per que em fessin la ID card (com un DNI) i pagar 200 yens (1,2 euros aprox).
Després he anat al banc a obrir un compte corrent, la gent als bancs no s'espera dreta. Hi ha un munt de files de seients per esperar el teu torn (que per suposat te'l dona una màquina).

Després m'han portat a dinar (a les 12h!!!) a un restaurant de menjar japonès d'aquells que tenen una cinta transportadora que fa lliscar els plats. Per acompanyar el sushi hem begut te verd: poses una cullaradeta d'una pols verda en una tassa i a un extrem de la taula hi ha un sortidor d'aigua calenta.
De postres he menjat gelatina d'aloe vera (boníssima).
Durant el dinar un dels companys de la universitat ha portat un llibre d’espanyol – japonès amb dibuixos. M’ha senyalat la pàgina del Nadal i m’ha dit que li expliqués. Fins aquí bé, però quan m’ha assenyalat el pessebre i en concret el caganer... com s’explica això en un país de cultura budista?
Com no: tothom coneix el barça i em pregunten si visc a prop del Camp Nou. Diuen que els hi agrada el “Puxol” (ells pronuncien així Puyol).

Un cop hem acabat m'han acompanyat amb cotxe (conduint per l'esquerra) a comprar menjar al super (casi cap aliment està etiquetat en anglès). Hi ha un munt de coses curioses q no sabria ni com cuinar ni menjar.

Ara m'han deixat al pis per que disfrutés del free time. Demà hi ha reunió a la universitat.

Sortiré a donar una volta a veure que descobreixo.

M'han dit que aviat floriran els cirerers i les vistes seran precioses.

Vistes de nit des de l'apartament.

Caminant descalça

Avui he volat des de BCN fins a Tokyo. Primer 2 hores de BCN a París i després 12 des de París a Tokyo.

Sobrevolant Sibèria un home s'ha començat a trobar malament i han demanat si hi havia un metge entre els passatgers (com a les pelis).
Jo ja em veia baixant...
He menjat noddles on board! I les meves veïnes japoneses com xarrupaven...
Quan he baixat m'han fitxat a immigració (foto i empremptes digitals).
Em volien obrir la maleta perquè deien que era molt gran, però jo els hi he dit: vaig a la universitat i m'hi estaré un any!
M'han deixat passar sense posar-hi el nas (sort).
M'esperava a fora l' Ayako (una japonesa que parla espanyol) l'he atabalat de preguntes i li he demanat que m'ensenyés les meves primeres paraules en japonès.

He arribat a Tsukuba (ciutat universitària). Immensa, m'he sentit perduda.
He anat a veure el meu piset: petit i acollidor. He entrat i hi havien un lloc per deixar les sabates i unes sabatilles per caminar. En aquell moment me n'he adonat que tenia que adoptar les costums del país i viure’l intensament.
M'han presentat la gent de la facultat de Material Science i m'han dit d'anar a sopar (a les 6 de la tarda!!! Quines idees...). He menjat plats típics del país. Fideus, carn, uns caramels de peix, cervesa japonesa. Que bo!
He comprovat que el meu nivell d'anglès és millor q el seu (cosa que em fa sentir tranquil•la, ens entendrem!). Les pors es van esvaint.

I ara d nou al pis a recuperar les hores perdudes a l'avió.

Sé que em deixo un munt de coses d'un dia com avui, estic saturada de noves sensacions.

Et trobo a faltar.


Charles de Gaulle

Amb els nervis nerviosos

Passen les hores i es va acostant el moment.
Cada cop penso més en tu i com et trobaré a faltar.

Despedides

La part més difícil de qualsevol llarg viatge és acomiadar-se de tots aquells que estimes i dels llocs, les olors, els sons que t'envolten des de que has nascut.

Divendres, l'últim dia de feina, vaig dinar amb tots els companys del departament. Després vam brindar amb cava. Finalment em van obsequiar amb regals "tipical spanish":

-una nina vestida de sevillana
-una bandereta d'espanya
-una baralla de cartes espanyola
-un imant per la nevera amb forma de cebes
-un tapete de ganxet
-un boli amb forma de barra de pa
-una pilota antiestrés del barça (per si tinc molta feina)
-un respall-vibrador (molt útil ja que no em puc emportar el meu xicot, snif)
-una enganxina del ruc català (aquí us perdono)
Cal dir q tots aquests regals anaven en una capsa plena fins d'alt de núvols i boletes de xocolata.

Finalment em van donar el regal de veritat una maleta pel portàtil (MOLT GUAPA!)




Us trobaré a faltar. Sobretot la Neus (i les seves brillants sortides), la Marissa (i el seu escandalós riure), la Bego (ais! qui em portarà petitsuis), la Sandra (i la seva panxeta), el Carlos (i el gaspatxo), i un llarg etc.

Fins aviat a tots!

Ja tinc el visat!

Després de dies d'espera ja tinc el visat per anar a Japó!

La gent del Consulat de Barcelona són eficients, extremadament amables i atents.
Han tramitat els papers en 2 dies. M'han donat informació i mapes.

El meu viatge començarà el dia 18 de Febrer (2008), el vol cap a Tokyo surt de Barcelona a les 9:35AM, escala París (CDG).

Ara ja ho vec tot molt aprop.