照る照る坊主 てるてるぼうず Teruteru Bōzu

Teruteru bōzu en català seria el brillant-brillant monjo budista. Normalment fet de roba o paper, té el cap reblit i tensat amb un cordill.
Els granjers el solien penjar de la finestra per desitjar que el dia següent fos assolellat. Es va fer popular a la ciutat durant el període Edo. El seu origen és xinès. Avui en dia són els nens que el penjen el dia abans d'una excursió o un pícnic amb l'escola.
Cal dir també que si el penges del revés és per desitjar que plogui.



Una cançó japonesa per nens explica una història sobre un monjo que va prometre que faria bon temps durant una temporada que estava plovent massa i es danyava la collita. El dia que no fos capaç de fer que brilles el sol se li arrencaria el cap. Bōzu a part de monje budista, també vol dir vol dir calb. És probable que Teruteru (brillant-brillant) es referís al sol reflectint-se a la calba del ninot. Se suposa que va aparèixer primer el ninot i després la història.

雛祭り Hina Matsuri

Hina Matsuri en català seria el Festival de les Nines. El dia 3 de Març és el dia de les nenes. Entre altres tradicions es posa a dins a casa un Hinaningyō (雛人形) . El de la foto, esta situat al Hall del meu edifici, només té 3 pisos podent-ne tenir fins a 7. És una representació del princep, la princesa i varis servents.



En el primer esglaó hi ha dues nines conegudes com Dairi-bina (内裏雛). Són el princep Odairi-sama(御内裏様) que porta un septre anomenat shaku (笏) i la princesa Ohina-sama (御雛様) porta un ventall. Dairi vol dir palau imperial, hina vol dir nena o princesa.
Al segon pis hi ha les tres serventes Sannin kanjo (三人官女). Cada una aguanta utensilis per el sake.
Al tercer esgló hi ha objectes que s'utilitzen fora del palau imperial com un carruatge o un palanquí.

Aquesta tradició data del període Heian (segle VIII-XII) i es va popularitzar tal com es coneix ara durant el període Edo (segle XVII-XIX). Les nines són els personatges de la cort de Heian.
Tradicionalment es creia que aquestes figures podien albergar mals esperits, salvant així els seus propietaris. Antigament es llançaven les nines fetes de pall al riu desfent se així dels mals esperits (Nagashibina). Avui en dia, encara en algunes regions de Japó encara es llencen nines al mar.

El dia 3 a la nit, les nenes de la casa tenen que recollir aquest muntatge i endreçar-ho tot fins a l'any vinent. Més dies tardin en desar-ho, més tardaran en casar-se. És a dir, que si no són ordenades no trobaran bon marit!
És el mateix dia que es mengen els dolços Arare. A la foto veieu el Hima-arare, unes boletes dolçes de colors (fetes d'arròs, com no). D'aquí ve el nom d'Arare, famós robot de la serie Dr. Slump. El doctor, per els que no ho sàpiguen, es diu Sembei Norimaki. Sembei són unes galtes salades japonese enrollades amb una miqueta d'alga que s'anomena nori. Aquest dia es beu l'amazake (甘酒) un licor dolç fet d'arròs.



Per celebrar-ho jo em vaig menjar un trosset d'aquest pastís que em va regalar el Jason. A sobre, hi ha representats la parella imperial. A Japó s'inventen el que sigui per vendre més.



Espero que ara ja sapigueu una miqueta més sobre el país del sol naixent!

Sabates japoneses (日本の靴)

Com ja he comentat infinitat de vegades en el blog, a Japó pots trobar-te coses molt rares.
Avui faig un especial sabates. Vull remarcar que totes les fotos que hi ha a continuació estan fetes en una tarda en el mateix centre comercial (dues botigues diferents). Si em dediques a perdre el temps per més estona potser hagués trobat coses encara pitjors!

Primer model (el meu preferit): la sabata ratolí. Com podeu veure li han posat ulls, bigoti i cua (al taló).




Segon model (aquest també m’encanta!): la sabata amb caputxa. Té una gorreta (al taló) per si plou! Com veieu és d’un color discret per passar totalment desapercebut.



Ara el catàleg del mal gust: tot el què ve a continuació és inclassificable. Simplement... tapeu-vos els ulls si fa massa mal a la vista.

Model llampec (electrificat et quedes quan veus aquestes sabates):



Sandàlia amb pretensions futuristes:



Botes amb taló:



Uns quants pedrots brillants (a sota d'aquests, una sabata rosa/metal·litzada):



Botes... d'estar per casa? (fusió entre peüc i bota)



Aviat faré un especial roba... que també té tela! Mai millor dit!

日本語を分かりません I don't understand japanese

Aviat farà un any que estic vivint al Japó. Tot i les classes de Japonès que em costa fer quadrar entre experiment i experiment, tot just començo a parlar japonès.

Aprendre japonès és fascinant. Primerament comença per fer un "reset" al cervell. L'ordre de les paraules (comparat amb les llengües llatines) és completament diferent. El nostre cervell pensa tal com parlem. Vull dir que quan parlem interiorment ho fem amb el mateix ordre que si parléssim en veu alta.
En japonès les parts importants de l'oració estan al final. En altres paraules, fins que l'altre persona no ha acabat de dir una frase no saps si és que sí o és tot el contrari. Crec que per això és considerat de molt mala educació interrompre enmig d'una frase. Sobre tot a un superior.

El Japonesos són coneixedors de la dificultat de la seva llengua a l'hora d'escriure. Ells mateixos reconeixen la dificultat d'aprendre els kanjis. En alguns llocs com el metro, els kanjis estan "subtitulats" en el seu alfabet sil•làbic ja que sinó, ni ells mateixos saben llegir-los.

Des de que sé parlar una mica he après dues coses:
1) Quan parles en Japonès a un nipó, al no esperar-s'ho, no t’entén ja que intenta comprendre el teu "anglès". Al principi jo em pensava que era culpa meva per estar pronunciant malament o fer errors gramaticals.
2) Si entenen el que has dit, sorpresos davant les teves habilitats lingüístiques et responen en japonès, parlant ràpid i dient un munt de coses suposant que tu pots entendre qualsevol cosa.

Finalment vull citar Dave Barry en el seu llibre Dave Barry does Japan que em va fer riure durnat hores. En el capíto Failing to learn japanese in only five minutes diu:
The way I attempted to learn Japanese was by reading a book [...]. This is not the method recommended by experts. The method recommended by experts is to be born as a Japanese baby and raised by a Japanese family, in Japan.

Sant Valentí

Ahir era el dia de Sant Valentí. Com a bons consumistes que són els Japonesos ja feia dies que tots els establiments comercials estaven replets de productes per regalar amb anuncis per tots costats. És curiosa la capacitat que tenen per fer-se seves festes pròpiament occidentals. A Japó no saben ni què és un sant! Cal aclarir que el dia 14 de Febrer les noies regalen xocolata als nois (i també altres regals) i al cap d’un mes al Març, els nois regalen xocolata blanca a les noies.
Vaig passar el dia a Tokio (després de llevar-me tard). Vaig pujar al tren que porta cap a la capital nipona en un dels vagons per a dones. Aquests vagons només “funcionen” com a tals en hores punta on l’espai interpersonal es veu reduït dràsticament. A més d’un home se li escapava la mà amb tan contacte humà i per això es van crear aquests vagons.




Dins al tren, encara que estigui a rebentar, mai se senten mòbils ni gent parlar. Hi ha un silenci absolut. No està permès parlar per telèfon i s’ha de tenir el mòbil en mode silenciós.



En la següent foto un home a la línia circular Yamanote amb una màscara del Winnie de Pooh. No sé si per error es va ficar una màscara dels seus fills, no se’n va adonar quan es va compara el paquet (i no li fa res portar-les) o simplement és un fan de l’osset que li agrada menjar mel.



Caminant per els enllaços del metro de Tokio vaig treure fer aquesta foto. En algunes òptiques, amb la finalitat que t’apropis a l’establiment posen aquests netejadors d’ulleres. Consisteixe en un bany d’aigua amb ultrasons que fa desenganxar la brutícia. Que espavilats que són! Atreuen els clients oferint un servei i a més seleccionen els que els interessa, ja que només les persones que fan servir ulleres s’aproparan per netejar-les. A part d’uns quants gaijin (persona estrangera en japonès) curiosos com jo.



Prop de l’ajuntament encara hi havia llums “de Nadal” que diríem nosaltres. No és que s’hagin oblidat de treure-les, sempre hi són. Les llums que faríem servir per decorar l’arbre de Nadal o el pessebre serveixen per decorar entrades, aparadors i plantes durant tot l’any. Però per molt que les vegi cada dia, per mi, és impossible treure’m del cap aquesta idea.




Per descansar de la caminada un cafè a l'Starbucks de Shibuya que té vistes sobre el que jo en diria el centre del món, el melic, el centre neuràlgic del planeta.
Mireu que passa cada cop que els semàfors dels peatons es posen en verd...



Finalment abans de pujar de nou al tren, al passar per davant d’un sex-shop em van regalar aquest dos de xocolata blanca.

Rànquing de frikades

No em cansaré de dir que Japó és Can Frikie. Em disposo a il•lustrar unes quantes de les excentricitats que he vist per aquestes terres. No cal que digui, que només són una breu selecció.

En primera posició: el cotxe que trepa




Anava tranquil•lament passejant per Guinza, estava a costat del Torre Sony. Miro al meu voltant, tothom mira cap al cel. Ahaaaaaaaaaaaa...
Normal.


En segon lloc: compri una televisió de plasma i li regalem... oli de gira-sol, tempura i salsa de soja!




Compartint premi: compri una camara digital i li regalem un cistell de cebes!





En tercer lloc: Vota’m!!!





En el carrer més cèntric de Tsukuba l’aspirant a alcalde de la ciutat rodejat de gent amb banderes i megafonia, va saludant amb la mà els cotxes que passen.


En quart lloc: H&M, causa furor!




A Japó perden el cap per tres coses: les cues, els productes occidentals i per estar a la última!!!
Així que van obrir la botiga de H&M a Tokyo una manada de japonesos fervorosos per veure les últimes tendències en roba es van posar a fer cua per entrar! L’establiment estava a rebentar. La cua tenia varies illes de cases... La foto està presa al cap d’una setmana d’obrir-se l’establiment. M’agradaria veure com era el primer dia.
I pensar que l’H&M a casa nostre és més aviat considerada com una cadena de botigues de roba com tantes altres...

Però això només una selecció de “lo milloret” que he vist.

Algú em va preguntar si al Japó sempre et segueixes sorprenent. La veritat és que cada dia te’n trobes alguna...

Sense música no hi ha emocions...

Portava setmanes treballant moltes hores al dia entre 10 i 12. Repetint sovint els mateixos experiments. De fet ara puc dir que estava encallada, però quan estàs en un mal moment costa veure com sortir. Òbviament quan has sortit del forat veus on havies caigut.
Res millor que marxar lluny del problema quan no tens perspectiva.

Per sort a vegades el destí et procura el camí. Quan vaig marxar a Japó escapant de les meves pors i debilitats. Igualment quan vaig anar a Hong Kong fa dues setmanes va ser el millor que em podia passar per obrir els ulls.
Va ser un descans enmig d’unes setmanes d’intens treball que m’ha permès tornar amb més energia i una visió més amplia del que estic fent tan a la feina com a la meva vida.

Deixar fluir els esdeveniments i deixar-se arrastrar per la vida sense presses. Vaig celebrar el meu aniversari a la Xina. Això no passa gaire sovint!
A Japó va arribar l’hivern fa 3 setmanes, de cop, sense avisar. Els grills van callar de cop, i totes les fulles han cobert el carril bici que porta cap a la universitat i travessa els parcs i dormitoris.




A Hong Kong encara estaven a trenta i tants graus i vaig decidir comprar-me un bikini (per quatre duros, millor dit: Hong Kong dòlars). I cap a la platja! Com a mínim aquí no em miraven malament per intentar-me bronzejar. I els banyadors són normals! Per que a Japó els banyadors són com els que portaven les nostres avies: amb faldeta! Encara que algun bikini pots trobar (amb 3 cm de farciment).
Vaig anar a Stanley, una de les zones amb més edificis de l'època colonial. Curiosa mescla.






Vaig pujar amb un telefèric a una muntanya on hi havia un buda assegut de 34 metres.











Vaig visitar el centre caòtic de la ciutat on miris on miris tens que doblegar totalment el coll per veure el cel. Gratacels i més gratacels.








Vaig veure pandes per primera vegada a la meva vida! Adorables!







Visitar els immensos centres comercials on pots trobar roba de marca a preus decents (of course, everything made in china, per això és barat!) Es nota vagis on vagis que va ser colònia britànica fins fa poc: tot està en Cantonès i Anglès. Tothom parla ambdós idiomes! Cosa que va fer la meva estància molt més relaxada que estar visitant Japó on RARAMENT trobes gent que parli anglès.
Els autobusos són de dos pisos i a l’asfalt hi ha les marques: look right/left!




Hi ha molts estrangers vivint i treballant-hi. A part dels britànics hi ha una comunitat de filipins molt gran (majoritàriament dones) que cada diumenge es pots trobar assegudes per qualsevol racó de la ciutat en grups, menjant, parlant fent-se les ungles... Normalment treballen en el servei domèstic i tenen lliure els Diumenges. La resta de la setmana les veus cuidant els fills dels britànics.
A Hong Kong pots trobar restaurants de totes les parts del planeta. Vaig menjar en un Tailandès, en un Francès (exquisit), un indi vegetarià, i tantes altres vegades en un Xinès.

Com boja entrava als supermercats per trobar menjar i productes d’higiene personal europeus. No, no. Encara no m’he tornat boja. Estic de visita en un país com Xina i em poso dins dels supermercats? Doncs si! Primerament vaig comprar tot el que les estrictes duanes japoneses permeten portar: formatge (tones i tones de formatge), embotits, salses, ous kinder, tablerone, etc. Després espuma per cabells arrissats (a Japó no necessiten per que no tenen el cabell arrissat...).
Per cert, no és mala idea entrar als supermercats dels països que visites. T’expliquen molt de com mengen i viuen la gent del país.

Estàvem passejant per la badia contemplant les vistes de la ciutat després d’haver sopat. Com una postal!
Sense planejar, ens vam asseure en un banc i ens vam adonar que tothom venia i s’asseia igualment al nostre voltant. Curiós.
De cop i volta va començar a sentir-se una música i per els altaveus anunciaven que estava apunt de començar un espectacles de llums i so on els edificis de la ciutat encenien i apagaven les llums al ritme de la música.

M’agraden les ciutats de nit, la lluna, m’agraden les llums, les llumetes i les totes les estrelles que et fan sentir com una formiga. M’agrada la música que et fa vibrar...
Un gran moment.