Vivint

Fa poc va venir a visitar-nos una professora Japonesa que es dedica a la recerca als Estats Units. Va fer-nos uns quants seminaris. Al vespres vam anar a sopar amb ella el meu Sensei (cap del grup de recerca) i els doctors del grup. Vam menjar en un restaurant de Soba. Després d’unes 6 cerveses, uns quants glops de licor de patata i uns quants xarrups de Sake tothom sembla feliç i més predisposat a riure.

Els Japonesos són extremadament reticents a parlar de la seva vida privada. Quan coneixes algú t’has d’esperar un temps (mesos o anys) per poder fer preguntes personals. Mai expressen sentiments ni opinions a no ser que et coneguin profundament.
Em va sorprendre que per primera vegada em vaig assabentar dels que estaven casats i dels que no, dels fills que tenien i fins i tot dels seus problemes matrimonials.
Crec que la catàlisi de la reacció va ser la professora Japonesa. La seva experiència vivint a l’estranger. Va parlar com si res del seu divorci i obertament va confessar que buscava parella.
Comportament totalment estrany en un japonès i més en una dona de certa edat.
Per cert, mai pregunteu l’edat a una dona japonesa! Un dels meus colegues japonesos que deu rondar els 30 anys, en complet estat d’embriaguesa va preguntar-li l’edat a una de les noies que just s’havia incorporat al nostres grup de recerca com a Post Doc (o sigui que si just havia acabat el doctorat deu tenir uns vint-i-llargs! I de la vergonya que va passar la mossa es va posar vermell vermell com un tomàquet i se’n va anar a casa.

A Japó les relacions de parella es basen en insinuar els teus sentiments però mai mostrar-los. En fan un art. Has de fer entendre a la parella el que sents sense dir-ho literalment i has de ser prou hàbil per entendre el que t’estan insinuant sense dir-t’ho clarament. En poques paraules: has de desenvolupar una intuïció i una subtilitat que no són pròpies de la cultura occidental.

Sopem a les 6 de la tarda, s’acaba de menjar a les 8 i cap a quarts de nou em dirigeixo cap a casa a peu. Una nit de Juliol calorosa. A Tsukuba no baixem dels 25ºC a la nit. Camino per els carrers amb una samarreta de tirants. No hi ha ningú. Els carrers són extremadament foscos. A Tsukuba es preocupen molt dels temes ecològics i la contaminació lumínica és mínima. Si estigués en un altre país, segurament caminaria de pressa per evitar la sensació d’inseguretat. Però estic a Japó, un país tranquil on en casos extremadament rars trobes gent violenta.
Miro el cel, no es pot veure les estrelles per la calitja. L’aire és càlid i humit. I llavors sento una sensació estranya de no ser conscient del que visc ni on sóc. Des de que sóc aquí casi que no he provat alcohol. M’he pres una cervesa sopant i ha sigut suficient per que senti les seves bombollets dins del meu cap. Potser per això em sento per uns instants molt lluny de casa, en un país tan diferent, caminant lentament cap al meu apartament, desubicada. Tot sembla irreal.

Però tot és agradable.