ONU

13.45PM – (GMT +9:00) UN Headquarters.

Potencies mundials reunides: tenim representants de Corea, Xina, Índia, Pakistan, Tadjikistan, Israel, Filipines, Nepal, Congo, Camerun, Austràlia, Estats Units, França, Itàlia,...
Gran varietat de colors. Totes les pintes que se us arribin a ocórrer.


University of Tsukuba, Ibaraky Prefecture, Japan.
Japanese Lessons, Level 0.

toc toc

Avui només ha ocorregut un fet destacable a la meva vida. La veritat és que m'ha sobresaltat força i m'ha deixat profundament impactada. Han trucat uns testicles de Jehovà a la porta. Aquesta gent són una plaga estesa mundialment.
Punt i final per avui.

Bon dia!

Avui ha fet un dia genial. De bon matí ja he vist que un sol esplèndid es colava entre les escletxes que deixen les cortines. No saben el què són les persianes. Quan he sortit de casa he notat una d'aquelles sensacions úniques que només sents de tan en tan. Me n’he adonat que feia una temperatura perfecte. No tenia ni fred ni calor. Era exactament una temperatura confortable. No sé com descriure-ho. No feia gens de vent. Tot estava quiet. No necessitava una jaqueta ni em sobrava roba. Aquestes coses només passen durant la primavera.
Tsukuba està preciós. Els cireres florits de color blanc ja indicaven el canvi d’estació. En dues setmanes tot s’ha transformat. Els parcs estan completament verds.
Aquesta tarda he fet aquesta foto de camí de tornada a casa. Cada dia passo per enmig dels jardins que envolten el campus.




Es viu tan tranquil en aquest racó de món!
Aquest viatge m’ha servit per descobrir coses de mi: m’encanta escriure. No ho hagués dit mai! Estic aprofitant per llegir i mirar pel•lícules.
Ja he començat a estudiar el primer dels tres alfabets japonesos: el Hiragana.
En lloc d’escriure sembla que facis dibuixos. És casi artístic!

My name is Dolça

Dolsa, Dolca, Doulsa, Dulsa, Doulca. Des de que sóc en aquest país, he perdut el nom. Comencem pel principi. El meu nom és una mica difícil de pronunciar depenent de les habilitats fonètiques del que ho intenti. És a dir, per un francès que tenen un nombre semblant de sons vocàlics pot ser fàcil, també per un castellano-parlant per la similitud entre les llengües. Però per un japonès pot resultar complicat. Així és com m'he quedat sense el meu nom. No són únicament els nipons els que tenen problemes. Aquí hi ha gent de tot arreu del món.

El tema m’ha fet reflexionar sobre el meu nom. El primer problema que sorgeix és escriure’l. La ce trencada és quelcom terriblement inusual. En general desconegut en aquest país i en moltes altres parts del món. No apareix en cap teclat i el transforma en impossible d’escriure. El segon problema sorgeix quan algú el vol llegir. En aquest moment passo a dir-me Dolca automàticament. És normal. Dic el meu nom tothom escriuria Dolsa. Però alguns fins i tot tenen dubtes sobre la o tancada. D’aquí les noves variants amb u o amb o i també amb u a la vegada.

Estic orgullosa del meu nom ja que l'identifico sempre amb Catalunya, doncs la ce trencada és un distintiu de la nostra llengua. Un caràcter present en pocs idiomes. Francès, portuguès i català (si no m'equivoco, si en sabeu algun més feu-m'ho saber!).

Recordo que quan era petita no m’agradava gens el meu nom. Quan ets xic no t’agrada destacar per ser diferent. Però de petita crec que ja tenia masses coses que em feien diferent. Ara no m’importen, al contrari, n’estic orgullosa. Vaig anar a un col•legi de monges on la meva germana i jo érem les úniques que no estàvem batejades ni havíem fet la comunió. Durant anys quan celebràvem misses, només dues noietes es quedaven al seu lloc a l’hora de combregar. Ara me’n alegro profundament.
I a sobre teníem uns noms estranys: Dolça i Estel. Per favor! Que bonics que els trobo ara.
Entre altres rareses que reuníem la meva germana i jo és que cap de les dues tenia forats a les orelles.
Un cúmul de peculiaritats.
Aquestes coses de criatures et fan ser únic, però quan ja ets gran.
Amb el temps un s’adona que tampoc eren grans diferències. Però en el nostre petit món infantil si que ho eren.
Un es fa gran i veu i coneix gent de tots els colors, països i religions i al final te’n adones que no ets gens especial. Un més en aquest gran planeta.

M’agrada el meu nom. Ja ho he dit abans. I més gran em faig més m’agrada. És un caramel. Sóc un caramel? M’agradaria ser com el meu nom. Però sovint és difícil. No consta dins de les meves habilitat demostrar l’afecte que sento per la gent que estimo. I és una llàstima. Perquè estic segura que en trauria només coses beneficioses. Però mai he sigut capaç de ser dolça.

Paraigües comunistes i bicicletes suïcides

Fa dies que plou per aquestes terres. I plou molt (a diferència de Catalunya, pel que m’he assabentat). Com que aquí tothom es mou amb bicicleta, la qüestió és com conduir i portar el paraigües a la vegada. Aquí un cop més es nota qui és del país. Els estrangers som realment poc hàbils en aquesta tasca. Se’ns distingeix d’una hora lluny per anar fent esses i aguantant com podem.
Això provoca certs incidents. Què feu si plou i fa vent? Posar el paraigües en la direcció d’on us ve l’aigua. Si ve de cara? En el posem davant dels nassos. El problema és seguir endavant i veure qui ve en aquesta ridícula situació. Total... XOFFF Si. Xoques!
M’admira cada dia més veure com el japonesos són una gent terriblement atenta. Tant que a vegades fins i tot costa de creure.
Algun cop a tots ens ha passat, circulem tranquil•lament per la vorera i un cotxe passa i ens deixa xops. Típic, no?
Doncs els nipons quan plou circulen pel centre de la calçada. De veritat. Em quedo parada. Amb aquesta atenció tan aguda que tenen, casi provoquen un accident amb el vehicle que circula en direcció contraria abans que mullar-te a tu, indefens vianant. Mai em deixen de sorprendre aquesta gent.
Per aquests móns i concretament en el meu campus Tsukuba (つくば市), ocorre un fenomen molt curiós. Els paraigües comunistes. Com distingir un paraigües comunista? Tenen la tela transparent i el mànec de color blanc. Es troben a disposició de qualsevol que el necessiti. On? En facultats, botigues, cases... Condicions d’ús: no són teus ni de ningú. Fes-ne ús i torna’l a qualsevol dels punts on es troben. No necessàriament allà on l’has trobat.
Estan a la teva disposició. Però mai, mai seran teus.
Així si surts de casa amb un sol esplèndid i quan surts de treballar plou: pots agafar un paraigües comunista.
Molt per aprendre.

Welcome Meeting

Avui hi ha hagut reunió de grup a la facultat. Cadascú, començant per les persones de més rang, s’ha anat presentant. Noms, cognoms i nivell d’estudis. Finalment tema de recerca. Però clar... tot això en japonès.
M’he limitat a escoltar i a intentar entendre els noms de la gent nova que ha entrat avui.
Per els japonesos la jerarquia és sagrada. Ens hem anat presentant un per un segons el nostre nivell d’estudis i edat. En altres paraules, que si ets l’últim no ets ningú.
Estic fent esforços per parlar cada dia més en japonès però és realment difícil. Sort que d’aquí dues setmanes començo les classes. És curiós per què qui me’n està ensenyant ara és la xinesa amb la que treballo al laboratori. Ella ja porta uns anys aquí i el parla força bé.
Ara és l’època del hanami (contemplació dels cirerers florits). Vagis on vagis veus japonesos asseguts sobre unes grans estovalles menjant i bevent sake sota els arbres de qualsevol parc o zona verda. El problema és que aquests dinar s’allarguen tota la tarda i fins i tot la nit. I no paren de beure i més beure. En resum, que ara són les 9 del vespre i encara sento crits i cants d’alegria dels japonesos borratxos que tornen a casa.
Avui ha tornat a haver-hi un terratrèmol. Cada cop que n’hi ha un m’altero força. Encara no hi estic acostumada. Com a mínim aquest cop he reaccionat i m’he posat a sota una taula.
Diuen els japonesos que els estrangers ens espantem molt. Jo personalment no em pensava que em fessin tanta por fins que me’n vaig adonar que no et pots aguantar dret. Imagineu-vos arrestant-vos de quatre grapes cap a sota una taula. No fa gràcia. I això quan no et cauen coses (els prestatges queden buits!).

Paracetamol

Avui plou. Tinc mal de cap. El 90% dels dies que plou tinc mal de cap. Vaig prendre de casa una capsa i mitja de paracetamol però se m’està acabant. Ves a la farmàcia deveu pensar alguns. Això voldria dir que el farmacèutic entén l’anglès. Hauré de provar si és cert o anar-hi amb un llibre que tinc on hi ha la traducció fonètica de les paraules més útils en japonès.

Avui plou. I el meu llit torna a ser gran i buit. Ahir se’n va anar el Jordi. Estic trista. Tot està gris avui. He tingut molta feina al laboratori.

Aquests últims dies he vist moltes coses:

Dracs que volen




Geishas que toquen instruments




Dracs que treuen aigua, a prop dels temples




He vist edificis impresionants



He pujat fins molt amunt per veure Tokyo com un ocell



He caminat per Tokyo de nit




El meu carrer que ha passat d’estar ple d’arbres nus a estar a rebentar de flors blanques i roses (l’edifici blanc de la dreta és on hi ha el meu apartament).