Fa dies que plou per aquestes terres. I plou molt (a diferència de Catalunya, pel que m’he assabentat). Com que aquí tothom es mou amb bicicleta, la qüestió és com conduir i portar el paraigües a la vegada. Aquí un cop més es nota qui és del país. Els estrangers som realment poc hàbils en aquesta tasca. Se’ns distingeix d’una hora lluny per anar fent esses i aguantant com podem.
Això provoca certs incidents. Què feu si plou i fa vent? Posar el paraigües en la direcció d’on us ve l’aigua. Si ve de cara? En el posem davant dels nassos. El problema és seguir endavant i veure qui ve en aquesta ridícula situació. Total... XOFFF Si. Xoques!
M’admira cada dia més veure com el japonesos són una gent terriblement atenta. Tant que a vegades fins i tot costa de creure.
Algun cop a tots ens ha passat, circulem tranquil•lament per la vorera i un cotxe passa i ens deixa xops. Típic, no?
Doncs els nipons quan plou circulen pel centre de la calçada. De veritat. Em quedo parada. Amb aquesta atenció tan aguda que tenen, casi provoquen un accident amb el vehicle que circula en direcció contraria abans que mullar-te a tu, indefens vianant. Mai em deixen de sorprendre aquesta gent.
Per aquests móns i concretament en el meu campus Tsukuba (つくば市), ocorre un fenomen molt curiós. Els paraigües comunistes. Com distingir un paraigües comunista? Tenen la tela transparent i el mànec de color blanc. Es troben a disposició de qualsevol que el necessiti. On? En facultats, botigues, cases... Condicions d’ús: no són teus ni de ningú. Fes-ne ús i torna’l a qualsevol dels punts on es troben. No necessàriament allà on l’has trobat.
Estan a la teva disposició. Però mai, mai seran teus.
Així si surts de casa amb un sol esplèndid i quan surts de treballar plou: pots agafar un paraigües comunista.
Molt per aprendre.
No comments:
Post a Comment