Aquí no mengen mona

Ara que tinc més feina que mai al laboratori, tinc el meu Jordi aquí i casi gens de temps per escriure el blog. Em sap greu però tinc que aprofitar aquests moments únics!
Així que estimats lectors: paciència!
El temps passa volant: i tinc pressa per viure intensament.

Quina sort!

Avui he anat a les 6:20 AM a l’estació de Tsukuba per agafar un autobús que em portés a l’aeroport de Narita. Avui ha arribat el Jordi!!!
Hem anat a Tokyo i hem fet unes quantes voltes per el barri de Ginza, ens hem acostat a la torre de Tokyo i hem dinat noodels, tempura, arròs, sopa de misu (empatxada de menjar japonès i a bon preu). Cap a la tarda he tornat cap a Tsukuba.
Quan hem arribat al pis li he ensenyat la càmara que se’m va espatllar ahir al caure al terra: I L’HA ARREGLAT!!!!!
No hauré de reparar-la!!! No n’hauré de comprar cap!!!
Un dia rodó.

Sant Valentí (Japanese Version)

M’he carregat la càmara de fer fotos nova. Snif... Estic trista. M’ha relliscat de les mans i ha caigut a l’asfalt. Primer la pantalla es veia un tros negre, després m’he adonat que ja no enfocava. Quan l’he volgut parar no es plegava. Total, he tingut que treure-li la bateria per que no es parava.
No sé si es podrà arreglar... crec que n’hauré de comprar una altre.

Avui és el dia de Sant Valentí (part II). El dia 14 de Febrer les japoneses regalen als seus estimats xocolatines. I al cap d’un mes, el 14 de Març, els japonesos regalen a les noies xocolata o dolços.

Degut a la seva extrema amabilitat, ens han regalat a totes les noies del laboratori una capça de bombons per cada una. Que macos!

Quan et donen un regal, no l’has de desembolicar! Te l’has de quedar i obrir-lo en privat. Per poc me’n oblido!

Confesso...

Tinc una debilita: m’agrada anar a comprar al “super”.
Jajajaja, un mal vici. Si llegiu freqüentment el meu blog ja sabreu que hi vaig cada dia. És sorprenent! Sé que cada cop que entro sortiré amb quelcom que no sé què és i sovint tampoc sé com cuinar.
L’última cosa que vaig comprar desconeguda va ser ahir: semblava un formatge en llenques. Però al obrir la bossa resultaven ser com una espècie de “tortitas”. Quelcom fet de cereals o arròs o a saber tu... Si sàpigues llegir el japonès!
Total, un cop comprat s’ha de provar. Però llavors hagi de decidir com cuinar-ho. Davant del dubte en vaig fer unes quantes al forn i la resta fregint amb oli.
Demà preguntaré a algú què he comprat i com cuinar-ho.

L’aventura d’avui té forma de iogurt, vaig a menjar-me’l. Potser descobreixo que és una bossa de crispetes o un neteja sabates.

Canvi de tema. Al laboratori treballo amb una noia xinesa. Un cop algú em va dir: per què pensem sempre que la persona amb la que més ens entendrem està al nostre barri? O a la nostra ciutat? O al nostre país? Mai busquem gaire lluny. Doncs jo us puc ben prometre que la Yuan i jo tenim ben poc en comú, però me n’he adonat que cada dia ens vestim igual. Com pot ser? La seva roba és comprada a la xina i la meva a Catalunya (tot i que segur que és MADE IN CHINA) i les dues estem lluny de casa i portem tota la setmana clavades. Fins i tot encertem els colors. Fem gràcia.
El principi d’una gran amistat.

Per què?

Per què no transpiren? No veràs mai un japonès suat.
Per què no els hi fan pudor els peus?
Per què no posen sal a l’arròs?
Per què els hi agrada fer cues? Al metro, al tren, al bus, per menjar en restaurant...
Per què segueixen les normes al peu de la lletra?
Per què són incapaços de parlar d’ells mateixos?
Per què sempre estan donant les gràcies?
Per què si els hi dones una empenta sense voler, es disculpen?
Per què els hi encanten les capses de mocadors de paper?
Per què sempre fan el símbol de la victòria quan els hi tires una foto?

Per què tinc tan poques respostes?

Jajaja

Un misteri!

A veure si vec la llum (com la de la foto)!

Reflexions...

Trobo a faltar el mar, i mira que Igualada no és una ciutat de costa. Quines coses més estranyes descobreixes quan ets fora de casa. Vaig llegir per no sé on que marxar del teu país et fa estimar-lo més. És ben cert.
Quan posi un peu a l’aeroport seguiré aquests pasos: abraçar la gent que estimo, menjar pa amb tomàquet i finalment anar-me’n a la platja. Sigui l’hora que sigui. Us ho ven prometo que tinc ganes de sentir el soroll de les onades trencant-se a l’arena, aquest va i ve continu. Poder treure’m les sabates i posar els peus a l’aigua. I sentir com s’enfonsa el l’arena i s’escapa d’entre els dits. I poder-me asseure deixant passar el temps, sense pensar en res i gaudint del moment.

Ais! El meu cotxe; Encara és nou, quasi que ni l’havia estrenat!

I el conill: ja no em persegueix pel pis. No vol estar sol. Però deu estar ben cuidat!!!

Em sento molt bé a Japó, no tinc cap queixa (ans el contrari). La gent és adorable, atenta i educada. El país sencer està netíssim! Tot funciona.

M’agrada anar al super a comprar ja que cada dia surto d’allà amb quelcom nou que no sé què és i mai he provat. Així aprenc coses noves dia a dia.

Vaig millorant el meu japonès, començo a saber els colors i el nom dels menjars.

Q mou el món? L’amor.
L’amor a les peles, l’amor al poder, l’amor als cotxes, l’amor al sexe, etc.

Esquiant a Japó

Avui tinc tots els braços adolorits. Estic realment cansada. Ahir em vaig passar el dia esquiant a les muntanyes japoneses. Ens vam reunir a l’estació de Tsukuba on vam agafar el tren cap a Tokyo. Després vam agafar el tren bala (com me’n ric del TGV) cap a la prefectura de Niigata per anar fins a Yzawa concretament a l'estació de Gala.




És genial. Baixes del tren. Agafes un telefèric (d’aquells amb forma d’ou) que et puja fins a la muntanya. Allà, dins d’un gran edifici pots llogar els esquís i tota la roba (per suposat no la vaig prendre d’Igualada!). Tens una taquilla on deixar les teves coses i ja pots agafar el telecadira cap a les pistes. Les pistes també es distingeixen per els colors, però ja us dic que de les vermelles no vaig passar ja que tenien un desnivell increïble. Com serien les negres! Com un barranc?





Per primera vegada vaig utilitzar els esquís curts: snowblade. Són més fàcils de controlar però amb una gràcia sorprenent pots acabar girat 180º i baixar pista avall d’esquena.
Quan un és japonès, per definició és freak. És a dir, si quelcom pot ser normal, ells no ho faran així. Així és com Nagasaki Sensei va fer-se el flipat amb la seva taula d’Snow.
A diferència de casa nostra hi havia molta més gent fent snow que esquiant.

Entre moltes altres coses que vaig conèixer ahir vaig descobrir unes pastes fetes amb arròs, soja fermentada i embolicades amb fulles de bambú (que fan una olor boníssima).
Aquí una foto d’en Hiroshi amb un d’aquests pastissos.




Ara només em fan mal els braços. Per sort! Ja que cada dia vaig a córrer, sinó també em farien mal les cames.