Confesso...

Tinc una debilita: m’agrada anar a comprar al “super”.
Jajajaja, un mal vici. Si llegiu freqüentment el meu blog ja sabreu que hi vaig cada dia. És sorprenent! Sé que cada cop que entro sortiré amb quelcom que no sé què és i sovint tampoc sé com cuinar.
L’última cosa que vaig comprar desconeguda va ser ahir: semblava un formatge en llenques. Però al obrir la bossa resultaven ser com una espècie de “tortitas”. Quelcom fet de cereals o arròs o a saber tu... Si sàpigues llegir el japonès!
Total, un cop comprat s’ha de provar. Però llavors hagi de decidir com cuinar-ho. Davant del dubte en vaig fer unes quantes al forn i la resta fregint amb oli.
Demà preguntaré a algú què he comprat i com cuinar-ho.

L’aventura d’avui té forma de iogurt, vaig a menjar-me’l. Potser descobreixo que és una bossa de crispetes o un neteja sabates.

Canvi de tema. Al laboratori treballo amb una noia xinesa. Un cop algú em va dir: per què pensem sempre que la persona amb la que més ens entendrem està al nostre barri? O a la nostra ciutat? O al nostre país? Mai busquem gaire lluny. Doncs jo us puc ben prometre que la Yuan i jo tenim ben poc en comú, però me n’he adonat que cada dia ens vestim igual. Com pot ser? La seva roba és comprada a la xina i la meva a Catalunya (tot i que segur que és MADE IN CHINA) i les dues estem lluny de casa i portem tota la setmana clavades. Fins i tot encertem els colors. Fem gràcia.
El principi d’una gran amistat.