És genial. Baixes del tren. Agafes un telefèric (d’aquells amb forma d’ou) que et puja fins a la muntanya. Allà, dins d’un gran edifici pots llogar els esquís i tota la roba (per suposat no la vaig prendre d’Igualada!). Tens una taquilla on deixar les teves coses i ja pots agafar el telecadira cap a les pistes. Les pistes també es distingeixen per els colors, però ja us dic que de les vermelles no vaig passar ja que tenien un desnivell increïble. Com serien les negres! Com un barranc?
Per primera vegada vaig utilitzar els esquís curts: snowblade. Són més fàcils de controlar però amb una gràcia sorprenent pots acabar girat 180º i baixar pista avall d’esquena.
Quan un és japonès, per definició és freak. És a dir, si quelcom pot ser normal, ells no ho faran així. Així és com Nagasaki Sensei va fer-se el flipat amb la seva taula d’Snow.
A diferència de casa nostra hi havia molta més gent fent snow que esquiant.
Entre moltes altres coses que vaig conèixer ahir vaig descobrir unes pastes fetes amb arròs, soja fermentada i embolicades amb fulles de bambú (que fan una olor boníssima).
Aquí una foto d’en Hiroshi amb un d’aquests pastissos.
Ara només em fan mal els braços. Per sort! Ja que cada dia vaig a córrer, sinó també em farien mal les cames.
No comments:
Post a Comment