Boleta peluda

Per tots els que se n’han anat. Em sento trista, però és normal. Quan vaig marxar d’Igualada, ara ja fa més de 2 mesos, sabia que quan tornés no la trobaria igual. El temps canvia els llocs i les persones al nostre voltant. I així és com sense control ni capacitat de reacció em trobo a 10.500 Km de casa i impotent.

La boleta peluda, va arribar un dia a casa ara fa més de 7 anys. Va ser una trapelleria meva. Tossuda com sóc (ull, que és un defecte hereditari) em vaig comprar un conill sense el consentiment dels meus pares. Vaig obrir la porta de casa i el vaig deixar al terra del rebedor. No feia ni mig pam. Era quasi esfèric. Al contacte amb el terra, les seves potetes acostumades al terra rugós de la gàbia, van relliscar. Es va quedar completament espatarrat.
En aquell moment ja havia decidit que el seu nom era Andi. Però la meva mare un dia va dir Carlitus (si, com el de Veterinaris). Te’n recordes mama? I se li va quedar Litus. Per que anava més bé per renyar-lo.
Era de color cafè amb llet i tenia les orelletes petites i dretes. Van passar els dies i les orelles es van fer llargues. Un dia una va començar a penjar. Ja devien fer ben bé uns 3 o 4 centímetres. Aquella pinta que feia la boleta era realment còmica. Una orella dreta i l’altre no. En aquells dies, encara estava d’humor per gastar-li bromes al conill com si fos una criatura. I li ajuntava les dues orelles cap a d’alt amb una goma del cabell. Llavors es quedava quiet, pobre bestiola, fins que decidia treure’s la goma a base d’urpades.
Finalment les orelles li van créixer tant que ja li penjaven a banda i banda de la cara. Arribant a ser més llargues que el seu caparró.

Li encantava fer malifetes. La seva especialitat mossegar parets i pixar i/o cagar on li vingués de gust. Es sentia còmode sobre el meu llit. Cosa que també va costar uns quants disgustos. Va tenir un amor platònic amb un osset de pelfa amb forma d’hamburguesa que estava sempre sobre el coixí. Li agradava córrer per casa i posar-se allà on sabia que estava prohibit: sobre el sofà, a l’estudi (on rossegava tots els llibres que tenia a l’abast) i sota el llit de l’Estel.
Entenia perfectament la paraula: NO! I quan li deies es quedava parat durant uns segons (de reflexió cunillil) i seguia fent de les seves.
Tenia l’estranya habilitat d’obrir les portes sense tocar els poms.

Quan el perseguies per que tornés a la gàbia, s’ho prenia com un joc i s’amagava en llocs on els humans (bípedes) no hi arribéssim. Sota el sofà, just al centre de la taula del menjador...

Tenia manies curioses que em feien riure: li encantava anar al bany i pujar sobre la balança. Es deuria controlar el pes?
Un dia el paper de w.c. va arribar fins al seu abast i el va estirar i estirar fins a omplir tot el bany amb el paper.

Estirava els cordons de les sabates de la gent per que li fessin cas, o en els seu defecte et mossegava els pantalons.

Cada vespre li portava el menjar en un pot blau de plàstic. Llavors l'agafava amb les dents i tirava enlaire tot el seu contingut. No li agradava menjar del plat, preferia recollir tot el que havia escampat per la gàbia.

El primer dia que li vaig donar una pastanaga me la va depreciar. On s’és vist que un conill no mengi pastanagues? Després vaig entendre que des de que va néixer segurament només li havien donat ranxo. Vaig acostar-li la pastanaga al musell. Va treure la llengua per un costat i es va llepar els bigotis. Va començar a rossegar la pastanaga.
També li encantaven els fruits secs (sobretot les avellanes) i les peles de poma.

Sempre el recordaré corrent per el jardí, rossegant floretes (per desesperació de la meva mare).

Gràcies boleta per caminar sempre darrera meu.