La jaqueta

Un fet tan simple i habitual com anar a una botiga a adquirir algun producte es pot convertir en tot un cerimonial.
A part de ser molt educats, els japonesos són atents i pacients. Virtuts que no es troben molt valorades en la nostra cultura.
Descriuré en detall com vaig anar a comprar una peca de roba.
Volia una jaqueta. Vaig prendre’n una de casa però el meu desconeixement del funcionament de les secadores la fet encongir fins al tamany de roba de nines.
Preneu nota els ignorants com jo, que no heu tingut mai una secadora:
1.- Les etiquetes de la roba no es tallen (encara que molestin) ja que hi posa si una peça de roba es pot o no posar a la secadora
2.- Les etiquetes et diuen de quin material està fet el teixit.
3.- No experimenteu amb roba que us agrada, els efectes poden ser devastadors. Snif...
Situem-nos: entro en un centre comercial (tipus el Tall Anglès). No m’agrada fer propaganda però es per ajudar a identificar el tipus d’establiment. Les dependentes quan vas passejant per els passadissos et saluden: Irasshaimase (Benvingut). Totes t’ho diuen. No pares de sentir-ho mentre et vas movent per els mostradors. Quan vaig arribar aquí vaig pensar que era una mostra més de la seva amabilitat, però amb el temps m’he adonat que també és una tècnica molt hàbil per que tu et giris en direcció on ve la veu (és a dir, cap als seus articles en venda). Et criden l’atenció.
Veig una botiga on venen roba amb aparença força occidental (ho sento, la roba japonesa encara que me n’he comprat, està tallada amb el seu patró). Els orientals no tenen les mateixes proporcions que nosaltres. En general tenen les cames i els braços més curts. A més són bastant menuts. I els gustos, tampoc tenen massa a veure.
Localitzo una jaqueta normal. Demano a la dependenta si em pot buscar la talla (en el meu japonès lamentable). Immediatament s’excusa per no parlar anglès i jo per no parlar japonès. Agafa la jaqueta, li treu l’etiqueta, me la descorda i m’acompanya al provador. Ull !!!!! T’has de treure les sabates a l'emprovador.
Entro, m’emprovo la jaqueta. Em va bé i m’agrada. Surto i li dic que me la quedo. Em fa el tiquet, em demana que segui en un sofà mentre me l’embolica i la posa en una bossa que sempre tanquen amb una cinta, que no permet obrir-la. Aquesta costum encara no sé per què serveix....
M’aixeco quan ella ha acabat. Li dono els diners de la compra. Els deixa davant meu mentre em torna el canvi. Sempre que et tornen bitlles de canvi te’ls conten davant teu per que no hi hagi dubte de que t’estan intentant despistar i no amaguen el que els hi has pagat tu, per que no hi hagi dubtes.
Llavors la dependenta agafa la bossa amb el que has comprat i t’acompanya a la sortida de la seva botiga. En l’últim moment et dóna la bossa donant-te les gràcies per la compra. Novament es disculpa per no parlar anglès.
Cal dir que no totes les botigues són així. Però forces.
També aprofitaré per explicar que a quasi cap botiga hi ha dispositius de seguretat per robatoris: ni càmares, ni detectors ni alarmes. Per què no? Doncs per que els japonesos no roben. O casi cap.
Per que us en feu l’idea, en un supermercat, els xiclets, llaminadures i altres coses petites que ens cabrien a la butxaca estan en un passadís qualsevol. No al costat de la caixa, per controlar-los.
Molt per aprendre.