My name is Dolça

Dolsa, Dolca, Doulsa, Dulsa, Doulca. Des de que sóc en aquest país, he perdut el nom. Comencem pel principi. El meu nom és una mica difícil de pronunciar depenent de les habilitats fonètiques del que ho intenti. És a dir, per un francès que tenen un nombre semblant de sons vocàlics pot ser fàcil, també per un castellano-parlant per la similitud entre les llengües. Però per un japonès pot resultar complicat. Així és com m'he quedat sense el meu nom. No són únicament els nipons els que tenen problemes. Aquí hi ha gent de tot arreu del món.

El tema m’ha fet reflexionar sobre el meu nom. El primer problema que sorgeix és escriure’l. La ce trencada és quelcom terriblement inusual. En general desconegut en aquest país i en moltes altres parts del món. No apareix en cap teclat i el transforma en impossible d’escriure. El segon problema sorgeix quan algú el vol llegir. En aquest moment passo a dir-me Dolca automàticament. És normal. Dic el meu nom tothom escriuria Dolsa. Però alguns fins i tot tenen dubtes sobre la o tancada. D’aquí les noves variants amb u o amb o i també amb u a la vegada.

Estic orgullosa del meu nom ja que l'identifico sempre amb Catalunya, doncs la ce trencada és un distintiu de la nostra llengua. Un caràcter present en pocs idiomes. Francès, portuguès i català (si no m'equivoco, si en sabeu algun més feu-m'ho saber!).

Recordo que quan era petita no m’agradava gens el meu nom. Quan ets xic no t’agrada destacar per ser diferent. Però de petita crec que ja tenia masses coses que em feien diferent. Ara no m’importen, al contrari, n’estic orgullosa. Vaig anar a un col•legi de monges on la meva germana i jo érem les úniques que no estàvem batejades ni havíem fet la comunió. Durant anys quan celebràvem misses, només dues noietes es quedaven al seu lloc a l’hora de combregar. Ara me’n alegro profundament.
I a sobre teníem uns noms estranys: Dolça i Estel. Per favor! Que bonics que els trobo ara.
Entre altres rareses que reuníem la meva germana i jo és que cap de les dues tenia forats a les orelles.
Un cúmul de peculiaritats.
Aquestes coses de criatures et fan ser únic, però quan ja ets gran.
Amb el temps un s’adona que tampoc eren grans diferències. Però en el nostre petit món infantil si que ho eren.
Un es fa gran i veu i coneix gent de tots els colors, països i religions i al final te’n adones que no ets gens especial. Un més en aquest gran planeta.

M’agrada el meu nom. Ja ho he dit abans. I més gran em faig més m’agrada. És un caramel. Sóc un caramel? M’agradaria ser com el meu nom. Però sovint és difícil. No consta dins de les meves habilitat demostrar l’afecte que sento per la gent que estimo. I és una llàstima. Perquè estic segura que en trauria només coses beneficioses. Però mai he sigut capaç de ser dolça.