Tokyo (III)

Avui m’he despertat de mala llet, per què he tingut malsons. Però un cop desvetllada el dia ha canviat de color.
He sortit al balcó a recollir la roba estesa. Suposo que els que esteu avesats als dibuixos i còmics manga sabreu que a Japó estenen la roba en pals de fusta que pots despenjar (no tenen fils).

Avui he anat a Tokyo per assumptes burocràtics. Com sempre vaig contemplant la fauna (igual que em miren a mi com un bitxo raro). Avui m’han xocat dos individus: primer un noiet molt, molt fashion que portava una corbata blava per cinturó i després un home que podria ser el meu avi amb el cabell tenyit de lila.

Quan entres a les estacions de metro pots escoltar unes gravacions d’ocells cantant. Suposo que és per relaxar-se de l’estrès que causa la quantitat de gent que hi ha i les preses.
Aps! I dins els trens i el metro has de portar el mòbil silenciat o parat. I et demanen que no parlis per telèfon.
Em sorprèn la capacitat que tenen els nipons per adormir-se durant els trajectes. Pugen s’asseuen i tanquen els ulls. No importa l’hora i el dia; Al matí a la tarda, el cap de setmana o laboral.
Fins i tot n’he dos dormint drets. No és broma!!

He arribat a l’estació de metro a prop de l’ambaixada d’Espanya. He buscat l’edifici (la bandera). Al Japó no et donen el carrer, et donen el barri, un número de la zona concreta i un altre número per la illa de cases, finalment un tercer número per l’edifici. És una mica difícil, però t’hi acostumes. No és que no tinguin noms els carrers, és que rarament els trobes escrits.
Un merder...

Un cop dins de l’ambaixada he pogut veure la TVE on hi havia l’Arguiñano cuinant. Un bust del Rei (de tamany descomunal) i on m’he fet resident a Japó per poder votar i que em busquin si hi ha un terratrèmol molt important o un tifó.
O un atemptat terrorista, no oblido que Japó és un important aliat dels E.E.U.U. en varis dels saraus que tenen muntats els yankies pel món.
Un cop desempadronada d’Igualada, ara sóc resident a Japó, m’he passejat una mica pel barri de les ambaixades: molt elegant i luxós (he vist uns quants Ferraris).

Hi ha una cosa dels taxis japonesos que fa un mal als ulls que tomba: tots porten els seients recoberts amb unes puntes (com de ganxet). Cutre!!!! No tinc fotos... llàstima.

He entrat a varies llibreries per què buscava una guia de Tokyo en anglès - japonès (sinó és impossible entendre els cartells, majoritàriament en caràcters nipons.
Si féssim el mateix que fan els japonesos a Catalunya (per extensió Espanya) ens farien fora. Agafen els llibres i revistes i es posen a llegir-los. Però molta estona. Les llibreries estan plenes de gent llegint drets. Ara que ho penso, hi ha gent que pensen que l’FNAC és un biblioteca. Però ho faríeu també amb les revistes?

Quan ja portava hores caminant, me n’he adonat que no hi ha bancs en aquest país.
En aquest moment m’ha vingut una sola frase al cap:

Aquí no hi ha on deixar-se caure!