Tokyo (II)

Primera visita a Tokyo sola. Vaig agafar el tren: Tsukuba Express, que va sortir a les 11:11 (ni abans, ni després de l’hora prevista). Vaig arribar a l’estació d’Akihabara i vaig sortir als carrers de la capital. El primer que veus són edificis i més edificis i un munt de panells lluminosos, pantalles i músiques i veus que venen de tot arreu. Vaig caminar una estona sense rumb, mirant i admirant aquest lloc tan diferent, caòtic i ple de gent (a rebentar). És el centre de les noves tecnologies: des de l’últim model de càmara, passant per mòbils, tots els videojocs, aspiradores, CD’s, portàtils, teles... Tot.
Cada botiga ocupa un edifici sencer.

El més complicat va ser agafar el metro fins on havia quedat amb la Paula. Jo tinc un mapa del metro amb les estacions escrites en el nostre alfabet però al metro l’esquema de les parades està en kanji. En altres paraules jo sabia on era i on volia anar i vaig contar el número de parades i així vaig poder saber quin bitllet havia de comprar (depenent de la distància val més o menys).
Un cop a dins de la línia de metro (circular) vaig tenir que decidir en quina direcció agafar el metro. Ho vaig fer a sorts (si és circular hi haig de poder arribar pels dos costats, no?). Dins el metro si que hi ha les parades escrites amb el nostre alfabet (buf!). Vaig arribar.
El primer que vaig fer va ser entrar dins d’una botiga de roba de 2ona mà. Divertit. Em vaig comprar una samarreta. Vaig voltar i voltar deixant-me perdre per carrerons i grans avingudes. Finalment vaig acostar-me a: Yoyogi Park amb el temple de Meiji Shrine.
Un respir en mig de la ciutat...
Vaig veure una boda tradicional dins. Però només els nuvis anaven amb els vestits típics.




Ens vam trobar amb la Paula a la tarda. Millor dit ella em va trobar ja que és una mescla de japonesa amb basc on la part oriental ha guanyat més pes. Molt maca per cert.

Van quedar en una de les estacions de metro de Harajuku de la zona de Tokyo on hi ha més Lolitas per metre quadrat. Aquests espècimens, per els que no esteu introduïts en el tema són unes jovenets que ronden els 18 anys que es vesteixen com nenes (o com nines). Porten vestits de puntes de colors rosa i blanc, amb llaços enormes. Sovint porten ossets de pelfa i bosses amb dibuixos infantils. Sortir disfressades com van els hi deu costar algunes hores.
Aquestes noietes, conscients de l’espectacle que són, es posen sobre un pas de vianants elevat per que la gent els hi faci fotos.

Ens vam quedar a quadres al entrar al local, un cafè “peculiar” i descobrir que les dues úniques persones que l’ocupaven eren dues espanyoles. Petit que és el món...

He après a escriure el meu nom en japonès!


M'encanten les grans ciutats de nit