Quins aparells parlen al meu país: els sortidors de benzina i para de comptar. Heu escollit Gasolina Super.
Però aquí parlen: tots els ascensor (quan obre, quan tanques), la màquina de vending, els Fax! Tot xerra... sort que no ho entenc (excepte quan et donen les gràcies). Aquest país sempre has d’estar donant les gràcies, per què s’ho mereixen i per què són molt educats.
Demà més Tokyo (amb una noia de mare basca i pare japonès) curiosa mescla.
Espero no perdre’m pel camí...
Confirmat: Diumenge 9 de Març, me’n vaig a esquiar amb els de la universitat. Ngasaki Sensei (el mestre, o cap espiritual del grup) prefereix fer Snow. Ja penjaré fotos (jajaja).
Avui potser és el dia que més enyorança he sentit des de que vaig arribar aquí. Potser perquè he passat moltes hores sola i sense parlar amb ningú.
L’ample de banda japonès és de 100M (estàndard per tot el país) així que tinc l’eMule treballant (a tota pastilla).
El carril bici camí de la facultat:
2 comments:
Soc la mare, amb quina il·lusió llegeixo cada dia el blog!.Veig que estàs molt feliç, això ens tranquilitza. El carlitos es passeja per la cuina i el quarto de la màquina de rentar, escolto a Hendel i al migdia llegeixo el teu blog. Desitjo que siguis feliç. T'estimo.
Soc la cosina Sareta (seguint el comentari de la mare). Per fi he pogut connectar-me i llegir aquest blog tant interessant que escrius. . Cada vegada que parlo amb els teus pares i ta germana pregunto per tu. Aqui tot bé. Bé, la Mariona ha passat la varicel·la i estem esperant aviam si en Biel l'ha agafat o no.
Les fotos son molt xules. Donen al blog dinamisme.
Un petó molt fort, Sareta.
Post a Comment