Caminant descalça

Avui he volat des de BCN fins a Tokyo. Primer 2 hores de BCN a París i després 12 des de París a Tokyo.

Sobrevolant Sibèria un home s'ha començat a trobar malament i han demanat si hi havia un metge entre els passatgers (com a les pelis).
Jo ja em veia baixant...
He menjat noddles on board! I les meves veïnes japoneses com xarrupaven...
Quan he baixat m'han fitxat a immigració (foto i empremptes digitals).
Em volien obrir la maleta perquè deien que era molt gran, però jo els hi he dit: vaig a la universitat i m'hi estaré un any!
M'han deixat passar sense posar-hi el nas (sort).
M'esperava a fora l' Ayako (una japonesa que parla espanyol) l'he atabalat de preguntes i li he demanat que m'ensenyés les meves primeres paraules en japonès.

He arribat a Tsukuba (ciutat universitària). Immensa, m'he sentit perduda.
He anat a veure el meu piset: petit i acollidor. He entrat i hi havien un lloc per deixar les sabates i unes sabatilles per caminar. En aquell moment me n'he adonat que tenia que adoptar les costums del país i viure’l intensament.
M'han presentat la gent de la facultat de Material Science i m'han dit d'anar a sopar (a les 6 de la tarda!!! Quines idees...). He menjat plats típics del país. Fideus, carn, uns caramels de peix, cervesa japonesa. Que bo!
He comprovat que el meu nivell d'anglès és millor q el seu (cosa que em fa sentir tranquil•la, ens entendrem!). Les pors es van esvaint.

I ara d nou al pis a recuperar les hores perdudes a l'avió.

Sé que em deixo un munt de coses d'un dia com avui, estic saturada de noves sensacions.

Et trobo a faltar.


Charles de Gaulle